Des de l’escó 33

Finalment ho ha reconegut. En una entrevista de diumenge passat amb el director de La Vanguardia, el president Salvador Illa es va esmenar i, després d’un any de repetir que Catalunya havia entrat en una fase de “normalitat”, ara afirma que fins que el president Carles Puigdemont no pugui tornar i el vicepresident Oriol Junqueras no pugui ser candidat no hi haurà normalitat. No sé què és el que l’ha fet canviar d’opinió —per convicció personal, diu ell—, però la qüestió és que, a partir d’aquest reconeixement, el primer secretari del PSC no podrà apel·lar més a la ciència-ficció per descriure el moment polític que viu Catalunya. La coalició governamental és dèbil perquè ja va néixer amb una anomalia: Esquerra es va afegir al bloc unionista per investir president un dels líders del 155, obstinat a reduir Catalunya a una simple porció d’Espanya. Però també era una legislatura anòmala perquè hi ha dos escons buits al Parlament des de l’inici.

Més enllà d’això, que no és qualsevol cosa, perquè reflecteix els dèficits democràtics del règim del 78, la normalitat a Catalunya és que els trens de Rodalies no rutllin i funcionin com si visquéssim en un país subdesenvolupat; que l’educació a Catalunya s’hagi degradat fins a uns nivells inimaginables per als inspiradors de la renovació pedagògica de l’era republicana i, fins i tot, sota el franquisme. Tenim un sistema educatiu bàsic que no assegura els estàndards mínims de coneixement, fet que acaba repercutint en l’ensenyament universitari. Sé de què parlo, perquè fa més de trenta-cinc anys que soc professor de la Universitat de Barcelona. Al llarg d’aquests anys he pogut constatar la progressiva degradació en els coneixements de l’alumnat, que és inversament proporcional a l’augment exagerat de la burocratització i a un model d’avaluació, retribució i promoció del professorat que l’allunya d’una docència digna i de qualitat.

Com ha escrit Enric Canela, catedràtic emèrit de la UB, avui dia tot són informes per prometre l’oro i el moro, per preveure un país de deu milions d’habitants quan les infraestructures i els serveis socials, sanitaris i educatius no poden sostenir els vuit milions que ja som i no existeix un model clar per fer-ho. La seva conclusió és terrible: “Moltes de les competències que són necessàries per incorporar-se a la formació que demana el futur no hi són a l’aprenentatge dels infants.” Ja està tot dit. A més, enguany, el curs comença amb una reducció dràstica d’alumnes per la baixa natalitat, però, atès que un de cada tres naixements a Catalunya és de mare estrangera, la composició demogràfica de les aules donarà peu a la conflictivitat (i a la demagògia). El repte serà trobar l’equilibri entre aprofitar l’aportació de població jove estrangera (llatinoamericana i magrebina, sobretot) i garantir-ne alhora la plena integració. És un dels grans desafiaments socials del futur, no tan sols per a la planificació del sistema educatiu, sinó també amb relació a la catalanitat.

Molt sovint es lloa la tasca de la Mancomunitat i el caràcter visionari dels seus líders, que van impulsar projectes de gran volada en àmbits essencials que l’Estat espanyol, contra el qual ha crescut Catalunya, tenia desatesos. L’alfabetització, l’educació professional, les infraestructures —trens, carreteres, embassaments, telèfons, escoles— o l’empoderament de les dones formaven part d’un programa modernitzador innegable. Però aquest no era tan sols un programa inspirat en el nacionalisme de Prat de la Riba: també era resultat de la voluntat del catalanisme conservador d’acabar amb l’esperit revolucionari de les classes populars catalanes. Reformisme contra Revolució. O reforma o garrot i van triar la primera opció.

La cultura subalterna a Catalunya es va forjar en els ateneus, les cooperatives i les societats corals, i això era percebut com una amenaça. Tant és si ens agrada o no: la veritat és que el Noucentisme, el moviment cultural i intel·lectual que va acompanyar la Mancomunitat, tenia una estratègia molt concreta de civilitat que els polítics van executar a la perfecció, atesos els resultats que encara perduren. El pistolerisme i les dictadures, amb la contribució innegable d’antics catalanistes (talment com ara), van impedir que aquell esperit de modernitat tingués continuïtat. A partir del 1939 Catalunya va girar com un mitjó.

Després de la desfeta de la Guerra Civil i els anys de foscor franquista, l’impuls cultural no va renéixer fins a la dècada dels seixanta, quan va aparèixer l’anomenat “Seixantisme”, que Marta Vallverdú ens va presentar en el seu llibre del 2023. Va ser el darrer intent de “pensar” el demà. L’endemà de la dictadura. L’esclat de la cultura catalana d’aquells anys es va produir aprofitant la mínima relaxació de la dictadura franquista, encara que fos molt limitada, com vam poder comprovar en les execucions de 1974 (Puig Antich) i 1975 (Txiqui, Otaegi, Baena, Sánchez Bravo i García Sanz). La violència és una característica del poder espanyol. La culminació del Seixantisme va arribar, si es pot dir així, amb la celebració del Congrés de Cultura Catalana, que es va convertir en una mobilització popular i en un procés de reflexió cultural que tingué lloc entre 1975 i 1977. El Congrés va sorgir d’una necessitat social i tenia com a objectius principals la normalització —o més aviat el “renaixement” oficial— de la llengua catalana i la defensa de la llibertat i la democràcia. Els partits polítics de l’època s’hi van apuntar de seguida.

Entre els mesos d’abril i juny de 1975, l’aleshores influent i prestigiat Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB) va organitzar el cicle de conferències Les terceres vies a Europa, que suposaren l’aparició a l’escena pública de l’oposició democràtica catalana, encara en vida del general Franco. Hi van exposar els seus programes, connectats amb moltes de les propostes que es debatrien al Congrés. Política i prosa. O al revés. Tant és, perquè l’important és que la política accedia a la “normalitat” amb una bossa d’idees algunes de les quals, paradoxalment, encara resten per executar. El desencant posterior a la Transició —diguem-ne inacabada—, va arribar quan una part de la joventut que s’havia il·lusionat amb aquell procés democratitzador es va sentir “traïda” pels líders, com ho resumí Lluís Maria Xirinacs. El refugi de molts d’ells va ser la droga i el “menfotisme” polític. La partitocràcia va eixamplar el desert.

Després de dècades d’una autonomia tutelada i de la progressiva degradació del règim del 78, el següent gran impuls col·lectiu va arribar amb el Procés. El sobiranisme va saber generar la idea que amb la independència Catalunya podia esdevenir un país millor. Va ser un moviment espectacular i sostingut durant una dècada. A diferència del que havia estat una característica de moltes mobilitzacions populars a la Catalunya d’abans de 1936 —que sovint es convertien en reaccions violentes contra les agressions de l’Estat, fins al punt que Barcelona era coneguda arreu com la Rosa de Foc—, el Procés va ser un model de rebel·lia pacífica, impecable, encara que els opinadors neonoucentistes i els ressentits vulguin ridiculitzar-lo.

El gran problema va ser que, per damunt de les mobilitzacions, no hi havia una estratègia capaç d’inspirar el futur, com la que havia guiat la Mancomunitat o el Seixantisme. Les anomenades “estructures d’Estat” mai no van quallar, més per incapacitat reformista dels líders, amb una mentalitat pròpia del règim del 78, que no pas per manca de consciència de la seva necessitat. És per això que, un cop derrotats, només ens queda afegir-nos a la resistència. Aquesta és la principal debilitat del moviment independentista postprocés: està buit de pensament i tot és massa tàctic i sectari, mera reacció a les envestides unionistes.

Al final s’ha constatat que la societat civil, aquella que s’hauria hagut de posar al costat dels líders que van proposar-se construir el futur com en els temps de la Mancomunitat o sota el franquisme, no es va implicar en el Procés. Ens vam creure que el canvi era possible amb la força tan sols de l’ANC, Òmnium i l’AMI —organitzacions esplèndides d’activistes—. Com s’ha pogut veure, sense el concurs dels col·legis professionals, les universitats, els sindicats i les patronals, la lluita per la independència té poca potència. Disposar del control del Govern tampoc no és garantia de res, sobretot si els partits aliats reprodueixen els enfrontaments interns que el 1936 van fer perdre la guerra. El resultat ja l’hem vist: la repressió ferotge de l’Estat —confiscació de patrimonis, empresonaments, cessaments, exili, etc.—va acabar doblegant el moviment. L’aliança PP-PSOE va ser implacable. El garrot va reaparèixer.

En definitiva, la confessió d’Illa que sense Puigdemont i Junqueras —i Toni Comín i Lluís Puig, afegeixo— lliures no hi ha normalitat és més que un canvi de discurs: és la constatació d’un fracàs col·lectiu, també el seu. Catalunya viu atrapada en una contradicció sobre què li convé. Ens hem acostumat a la disfunció quotidiana —en el transport, en l’educació, en la política— mentre renunciem a projectar-nos cap al futur amb la mateixa ambició amb què ho van fer els líders de la Mancomunitat, el Seixantisme o, fins i tot, el Procés en els seus inicis. Que aquesta sigui l’opció dels unionistes és comprensible, però no pot ser mai la de l’independentisme. Reduir-la a una tàctica defensiva, sense una estratègia cultural, social i econòmica que articuli la societat en conjunt és un suïcidi. El nominalisme ideològic ha substituït el projecte com una forma de subsistència partidista. Per això el país es degrada i el poder, desconnectat de la ciutadania, governa a cop de pedaç. Per això hem normalitzat que un govern pot governar sense pressupostos durant anys.

Sense una idea força que doni sentit a l’acció política i mobilitzi els sectors vitals de la societat, no hi haurà normalitat possible. Només si reclamem amb fermesa i imaginació allò que volem podrem aconseguir-ho, fins i tot sota pressió i fatiga. Aquest és l’únic camí per trencar el cercle viciós que ens condemna a viure en una ficció política dominada pel PSC, mentre el país real es desfà, la nació es desdibuixa, i els joves abracen els postulats simplistes de l’extrema dreta. No es tracta de fer foc nou, com proclamen els demagogs, sinó d’evitar que s’extingeixin les brases.