Des de l’escó 33

La violència política no sempre es fa servir amb armes: sovint opera amb paraules, mentides, desqualificacions i processos de legitimació gradual d’allò que, en un altre moment, semblaria intolerable. Laurence Rees, a En la mente nazi (Crítica, 2025), explora com les mentalitats totalitàries no van aparèixer de forma sobtada sinó a través de dotze “advertències” prèvies: discursos sobre “ells i nosaltres”, deshumanització del contrari, teories de la conspiració, banalitat del mal, el paper de l’obediència i de les estructures autoritàries, entre d’altres. Rees usa testimonis de nazis i dels col·laboradors necessaris, i aplica una perspectiva psicològica i històrica per entendre com moltes persones van normalitzar el que era inacceptable. El factor humà sovint és tan transcendent com els artefactes ideològics.

Els nazis van ser derrotats el 1945, però els discursos autoritaris rebroten com mai en els últims temps. Aquests nous discursos d’odi aspiren a construir un “enemic interior”, que ja no són els jueus o els homosexuals o els comunistes, sinó que adapten el seu nacionalisme extrem a cada lloc per identificar/fragmentar la societat amb un “ells” i un “nosaltres” directament xenòfob perquè converteix els immigrants, en “els altres”, els qui no són “dels nostres”. Sense anar més lluny, en els debats parlamentaris a Catalunya, Aliança —i Vox, perquè en aquest sentit els arguments dels dos partits són idèntics— gesticula amb violents episodis d’oratòria parlamentària que esdevenen escenaris simbòlics. Mostren quina mentalitat guanya terreny en la política i amb quina càrrega destructiva per a la democràcia ho fa. Imitar-ho és acceptar-ho. És un fenomen mundial, que també ens afecta, i que pren forma al Parlament amb la presència de Vox (11 diputats) i Aliança (2 diputades).

Em centraré en Aliança, encara que tot el que diré es pot aplicar a Vox, atès que el revestiment independentista de Sílvia Orriols és l’excusa perquè algunes persones disculpin l’eix central del seu programa: el reclam d’una Catalunya “pura”, lliure d’immigrants, i per això el seu eslògan és “Salvem Catalunya”.

L’experiència europea demostra que aïllar l’extrema dreta sense comprendre què fa i per què ho fa, pot convertir un fenomen marginal en una força persistent. Cal, doncs, explicar com actua i entendre què representa, per què creix i, sobretot, per què altres actors polítics —que se suposa que són moderats i democràtics— li acaben fent el joc per omissió o per càlcul.

En el debat de política general de la setmana passada Aliança no va presentar cap proposta de resolució relacionada amb la independència, la sobirania o la ruptura amb l’Estat. Encara més: va votar en contra de la proposta de resolució del Grup Parlamentari de Junts que reclamava que el Parlament “constatés” l’existència d’un conflicte polític entre l’Estat i Catalunya, que l’amnistia no és un perdó sinó una reparació, i que es reprovessin els tribunals que obstaculitzen l’aplicació de la llei —a més d’instar el Govern a exigir-ne l’aplicació immediata i efectiva.

¿És normal que un partit independentista s’alineï amb la dreta i l’extrema dreta espanyoles per negar el conflicte entre nacions i oposar-se a l’amnistia? No, no és gens normal. Ho és només si s’aplica la plantilla de Rees i es descobreix que, per a Aliança, també en aquest àmbit hi ha un “ells” (els independentistes dolents) i un “nosaltres” pur (Aliança i els seus seguidors). És una manera increïblement fàcil d’inventar una ficció que després es difon amb tota mena de bots a les xarxes socials: una manera de canalitzar la còlera dels decebuts del procés.

Però el postureig independentista de Sílvia Orriols i el seu partit es desmunta quan entrem en el terreny que és, com en les marques comercials, el seu signe distintiu: la lluita contra la immigració, especialment la de fe musulmana. Dels evangèlics que adoren Trump i han arribat massivament a Catalunya de la mà de la immigració llatinoamericana, no n’ha dit mai res. Quan Junts va presentar una proposta de resolució que resumia el preàmbul de la llei estatal per delegar a la Generalitat les competències en immigració, Aliança va reaccionar igual que en la votació de l’amnistia.

Després que la llei fos vetada per Podem, era necessari que el Parlament es manifestés sobre la qüestió. Calia esperar que, si el PSOE-PSC i Esquerra havien votat a favor de la llei al Congrés, al Parlament farien el mateix. Doncs no: hi van en contra al costat de Vox i el PP. És difícil d’explicar. Però encara s’entén menys que Aliança també s’oposés a una proposta de resolució que reclamava a l’Estat les competències en immigració i instava el legislador a aprovar una llei de mesures urgents per a municipis tensionats.

És evident que el PSOE i el PSC practiquen un doble discurs: a Madrid diuen que delegaran competències, però a Catalunya no ho accepten. La seva voluntat és debilitar Junts amb enganys que després l’extrema dreta aprofita, no pas per atacar l’Estat, sinó Junts. Cal remarcar que aquest doble rebuig —dels qui diuen defensar la descentralització (PSC/PSOE) i en acabat no ho fan, i dels qui reclamen mesures dures contra la immigració (Aliança), però rebutgen que la Generalitat gestioni la immigració, per poques que siguin les competències—, demostra que Junts no s’erra. Actua en el terreny polític que pertoca, tant en termes de sobirania nacional com en la justa reivindicació de la gestió democràtica del fenomen migratori.

Els unionistes i els ultres prefereixen agafar-se de la mà per bloquejar qualsevol iniciativa dels independentistes demòcrates capitanejats per Carles Puigdemont, que són la pedra a la sabata d’ambdós grups, perquè, al capdavall, representen l’alternativa a l’actual situació de paràlisi.

El llibre de Rees ajuda a entendre com s’articulen actituds com les d’Aliança —i qui les abona. A més de la creació d’un “ells”, d’un subjecte col·lectiu culpable de tots els mals —que en el cas d’Aliança són els immigrants, els musulmans o els suposats “privilegiats del sistema”—, la seva estratègia consisteix a focalitzar la frustració social en un objectiu visible i feble, sobre el qual abocar la ràbia. Per aconseguir-ho cal normalitzar l’odi.

Rees explica que el totalitarisme no va triomfar només per la violència, sinó perquè molts ciutadans es van acostumar a escoltar, cada dia, missatges que degradaven la humanitat de l’altre. L’odi es filtrava per la quotidianitat de la vida normal i corrent. Quan l’odi es fa rutina, la democràcia s’afebleix.

Com es combat, doncs, un partit com Aliança Catalana?

En primer lloc, exposant les seves contradiccions. Cal recordar a cada ciutadà que, mentre diuen voler “controlar la immigració”, voten en contra que la Generalitat tingui competències per fer-ho. Mentre diuen defensar “els catalans”, rebutgen les mesures que reconeixen el conflicte polític català. Són, com diria Rees, “nacionalistes del ressentiment”: busquen víctimes, no solucions. Quan un partit minoritari aconsegueix que els altres adoptin la seva manera de parlar —quan la societat comença a pensar en termes d’“ells” i “nosaltres”—, la batalla cultural ja està mig perduda.

En segon lloc, trencant el seu relat. L’odi només prospera quan s’hi respon amb silencis o excuses. Cal recuperar un discurs de comunitat, de confiança i de projectes compartits. La gestió del repte demogràfic s’ha de presentar no com una amenaça, sinó com una oportunitat per enfortir el país. La identitat catalana no és una trinxera, sinó una construcció oberta. Els municipis mitjans catalans estan tensionats no pas perquè la immigració hagi augmentat d’una manera exagerada —que en alguns casos potser sí—, sinó perquè la manca de sobirania política fa impossible gestionar-la bé.

En tercer lloc, recuperant la iniciativa política. Si el Parlament es limita a reaccionar a les provocacions d’Aliança, ja ha perdut. Cal imposar l’agenda democràtica: amnistia efectiva, sobirania en matèria d’immigració, defensa de la llengua i cohesió social. No pas per competir en duresa amb els xenòfobs, sinó per mostrar que hi ha una alternativa de govern i de país. L’enemic de Junts i dels catalans és l’Estat i els partits que li donen suport.

Finalment, cal combatre el conformisme del centre ampli. Quan el PSC s’absté per “prudència” i ERC calla per no complicar les seves aliances tripartites, deixen espai a qui crida més fort. La història ensenya que el feixisme no creix només per la força dels seus seguidors, sinó per la debilitat dels altres.

Combatre Aliança és, en definitiva, defensar la llibertat davant la covardia, la veritat davant la manipulació i la responsabilitat davant la por. La indiferència, o els intents d’aproximar-se al discurs de l’extrema dreta per temor a perdre quotes de poder, ens portaran —com ens recorda Rees— al que ja coneixem de les experiències totalitàries del passat: “El mal pot tornar si un líder carismàtic ens convenç que ja no pot tornar.”