Des de l’escó 33

Quan Junts va signar l’acord de Brussel·les amb el PSOE, ho va fer assumint un risc polític enorme. No era una operació menor ni oportunista, com alguns han volgut fer creure. Era una aposta per intentar transformar l’Estat des de la seva pròpia contradicció: la d’un govern que depèn del suport dels independentistes, però que alhora és incapaç d’assumir el conflicte polític com a tal. Aquell acord havia de ser un punt d’inflexió, un intent de traslladar a la política el que fins aleshores només s’havia abordat per la via judicial o policial. Però, com tantes altres vegades, el PSOE ha demostrat que la seva naturalesa és resistir-se al canvi real i refugiar-se en el tacticisme.

Durant mesos, Junts ha complert la seva part. Ha facilitat la governabilitat, ha votat mesures en àmbits socials, econòmics i europeus, i ha mantingut un diàleg constant amb el Govern espanyol, fins i tot quan aquest semblava no respectar els terminis ni els compromisos acordats. El desgast ha estat immens, però ha aguantat la posició, malgrat les crítiques dels més radicals. Però el temps ha anat posant les coses al seu lloc. L’acord de Brussel·les —que havia de ser “històric”— ha quedat reduït a una suma d’ambigüitats, ajornaments i incompliments flagrants. El PSOE no ha sabut aprofitar “l’hora del canvi”.

L’acord preveia l’establiment d’un mecanisme de verificació internacional per garantir el compliment dels compromisos polítics. El PSOE va acceptar aquesta figura, però des del primer moment va treballar per buidar-la de contingut. No hi ha hagut transparència sobre el seu funcionament, ni sobre els temes abordats, ni sobre els calendaris. El que havia de ser un instrument per donar garanties de serietat s’ha convertit en una formalitat simbòlica. Sense verificació efectiva, tot acord amb l’Estat espanyol esdevé paper mullat. A més, mentre la delegació de Junts negocia des de l’exili per la persecució implacable d’uns jutges que prevariquen, el principal negociador del PSOE és avui dia a la presó per corrupció. És fàcil relacionar-ho amb el protagonisme que ha tingut aquest senyor en les reunions negociadores a Ginebra, perquè si no, no s’entén per què ell està engarjolat i els dos principals encausats no.

El compromís de traslladar al terreny polític la resolució del conflicte ha estat sistemàticament sabotejat. El PSOE, mitjançant el PSC, ha preferit mantenir el relat que tot està “normalitzat”, que “la convivència ha tornat” i que “Catalunya ja no és un problema”. Aquesta narrativa, repetida per Salvador Illa i amplificada pels mitjans afins, és una forma de negació política. No hi ha normalitat quan hi ha milers de persones pendents d’un procés judicial, quan es manté la persecució de l’independentisme per vies administratives o econòmiques, o quan el retorn del president Puigdemont encara depèn de la voluntat d’un jutge. L’intent d’aplicar més anestèsia a Catalunya pot provocar el col·lapse del país. És evident que ni el PSC, ni el PSOE, ni ERC ni Aliança, han entès què és Junts i quin rol vol tenir en la política catalana. Els nostàlgics del “peix al cove” no saben què dir. Voldrien que Junts fos un partit de dreta a la vella manera, i no un partit nacional, amb dreta i esquerra a dins, que és el que correspon a un partit independentista. En aquesta fase de la lluita no hi ha cap altra alternativa.

El PSOE també ha incomplert la seva paraula sobre el reconeixement del català a Europa. La promesa d’impulsar-ne l’oficialitat a la Unió Europea va ser presentada com un gest de “reparació simbòlica” envers la llengua catalana. Però la realitat és que el govern espanyol no ha fet res més que ajornar decisions, dilatar reunions i evitar confrontar-se amb els socis europeus. L’últim ajornament de la decisió a la Comissió d’Afers Generals n’és la prova més clara: Espanya no ha fet la feina diplomàtica que li corresponia. I, de retruc, qui surt perjudicat és el català i, per tant, Catalunya. El que ha signat amb el govern alemany ho hauria d’haver aportat fa un any i llavors potser seria creïble.

I encara més greu ha estat la manipulació de l’esperit de la llei d’amnistia. L’acord de Brussel·les preveia una amnistia integral que permetés tancar definitivament la via repressiva. Però el text final, pressionat per l’estat profund i pels aparells judicials, ha quedat ple de forats. I el que és pitjor: el govern espanyol no només no ha defensat la seva aplicació, sinó que ha deixat fer als jutges que la boicotegen o la interpreten de manera restrictiva. En qualsevol democràcia consolidada, l’executiu hauria garantit que la voluntat legislativa s’imposés sobre l’arbitrarietat judicial. A Espanya, passa exactament el contrari.

Tot plegat respon a una lògica: el PSOE no ha actuat per convicció, sinó per conveniència. Va signar l’acord de Brussel·les perquè necessitava els vots de Junts per a la investidura i per mantenir-se en el poder. Però un cop assegurat el govern, ha preferit tornar al seu reflex històric: prometre molt, complir poc i vendre retòrica federalista per mantenir el poder a Madrid. Pedro Sánchez ha demostrat ser un mestre de la tàctica, però no de l’estratègia. Governa a curt termini, obsessionat per la seva pròpia supervivència política. El seu projecte no és transformar Espanya, sinó resistir-hi. L’espantall que si el PSOE perd, la dreta i l’extrema dreta arribaran al poder i ens ho posaran més difícil és, senzillament, una estupidesa. Més malament no poden estar.

I per resistir, el PSOE recorre a la vella fórmula: convertir els independentistes en culpables dels seus propis incompliments. Així, quan Junts decideix trencar, ja hi ha preparada tota la maquinària mediàtica per assenyalar-lo com el partit “irresponsable” o “radical” que posa en perill l’estabilitat. Però cal dir-ho clar: el PSOE és qui necessita Junts, no a l’inrevés. Sense els set diputats de Junts, la majoria de Sánchez s’esvaeix. És el PSOE qui depèn d’aquest suport per aprovar pressupostos, decrets i fins i tot per mantenir el seu discurs d’estabilitat. Junts, en canvi, no té cap obligació moral ni política de sostenir un govern que incompleix el que signa. I encara menys quan aquest govern utilitza la retòrica del diàleg com a simple maquillatge.

En les darreres hores, alguns opinadors i rivals polítics han intentat presentar la ruptura de Junts com una maniobra “tàctica”, motivada per la por a l’ascens d’Aliança Catalana o per càlcul electoral. L’argument és tan simplista com fal·laç. Si Junts hagués actuat per por, hauria fet just el contrari: mantenir el pacte amb el PSOE per evitar el risc d’inestabilitat o de nous comicis. El que ha fet Junts és exactament el més difícil: assumir el cost d’una decisió coherent amb els seus principis. Mantenir-se fidel a l’acord signat, exigir-ne el compliment i, davant la seva vulneració reiterada, dir prou. Això no és tacticisme: és coherència política. En temps d’indignitat i populismes, assumir riscos des dels principis no pot ser criticat. A més, molts opinadors estan preocupats pel fet, que és més una suposició que no pas una certesa: que Junts esdevingui irrellevant a partir d’ara.

Els que acusen Junts de “rupturisme irresponsable” obliden que sense l’acord de Brussel·les no hi hauria hagut investidura, ni govern de coalició, ni estabilitat parlamentària a Espanya. Va ser Junts qui va fer possible la legislatura. Per començar, quan va pactar la presidència del Congrés de Diputats a canvi de poder parlar-hi les llengües oficials no castellanes. Però cada concessió feta pel partit de Puigdemont ha topat amb un mur de deslleialtats i d’ambigüitats. La responsabilitat no és de qui denuncia l’engany, sinó de qui l’executa. N’ha d’assumir les conseqüències. S’ha posat de moda governar a cop de decret. Ho fa Trump, però també ho fan Pedro Sánchez i Salvador Illa. Una degradació imperdonable del sistema democràtic.

L’acord de Brussel·les havia estat presentat com una oportunitat per iniciar una nova etapa, basada en el respecte mutu i el reconeixement polític. Però el que s’ha vist és el contrari: una voluntat persistent del PSOE de reduir la qüestió catalana a una qüestió administrativa o econòmica. Cada vegada que Junts ha plantejat qüestions de fons —sobirania fiscal, infraestructures, competències—, la resposta ha estat la mateixa: evasives. El cas del maltractament ciutadà a Rodalies és paradigmàtic. Malgrat els acords, la gestió continua sent una catàstrofe diària, amb trens que no arriben i promeses que no es compleixen. El mateix passa amb l’aeroport del Prat, el traspàs de la Seguretat Social o la delegació de competències en immigració. Tot són anuncis, comissions, calendaris sense data. Mentrestant, el govern espanyol intenta fer veure que “s’està treballant” mentre els fets diuen el contrari. No oferir les xifres del dèficit fiscal o l’execució pressupostària de les infraestructures depèn de la voluntat del govern. No és responsabilitat de tercers. Si no les ofereix, és perquè no vol.

Aquesta acumulació de greuges ha erosionat la confiança. I sense confiança, no hi ha diàleg possible. El PSOE ha confós la paciència amb la submissió, i ha cregut que podia eternitzar el procés sense conseqüències. La ruptura de Junts és, doncs, la constatació que el temps del miratge s’ha acabat. Trencar amb el PSOE no és una derrota, sinó un acte de realisme. Cap projecte polític pot sostenir-se sobre la mentida o sobre l’incompliment sistemàtic. Junts havia apostat per demostrar que es podia dialogar des de la fermesa i la bilateralitat. Però quan una de les parts renuncia a respectar els acords, no queda més opció que aixecar-se de la taula. El PSOE ha volgut marcar el ritme sense tenir en compte que Junts no pot assumir un suport que no tingui resultats.

A més, la decisió arriba en un moment de militarització de la política exterior en què l’Estat espanyol viu una deriva preocupant: la intervenció creixent del poder judicial, la instrumentalització mediàtica i la manca de projecte europeu del govern Sánchez. En comptes de propiciar acords de veritat, el PSOE agita l’ou de la serp irresponsablement. En aquest context, mantenir l’acord sense resultats reals hauria estat una forma d’aval a aquesta manera de fer. La ruptura no és el final de res. És, potser, el principi d’una nova fase, més honesta. Junts manté oberta la mà al diàleg, però un diàleg que sigui efectiu, amb garanties i amb resultats. La política no és un joc de gestos ni de fotos. És la gestió de la paraula donada. I el PSOE l’ha trencada.

Els que avui assenyalen Junts haurien de mirar més enllà, cap a Madrid. Allà és on s’han trencat els acords, on s’han manipulat els terminis, on s’ha menystingut la confiança guanyada amb esforç. No hi ha res més espanyol que culpar l’altre dels incompliments propis. El temps dirà si el PSOE aprèn la lliçó. Però, de moment, el missatge és clar: sense paraula, no hi ha política possible. Fins i tot el cinisme té, en política, els seus límits. I sense política, només queda la decadència institucional.

Junts ha triat la coherència. I, en política, això —encara que no agradi a alguns— sempre és una forma de dignitat. Sota el lideratge de Puigdemont, Junts no deixarà de ser un partit independentista i, en aquest sentit, rupturista. El catalanisme volia “catalanitzar” Espanya. L’independentisme se’n vol separar per evitar l’espanyolització definitiva de Catalunya.