Des de l’escó 33

Catalunya viu un moment decisiu per a la seva majoria social, aquella combinació de classes mitjanes i treballadores que durant dècades han sostingut la catalanitat i el progrés del país i que avui veuen com les condicions materials es degraden amb una velocitat inquietant. No és només que els joves tinguin més dificultats que mai per emancipar-se; és que, per primera vegada en molts anys, moltes famílies constaten que el futur immediat dels seus fills serà pitjor que el seu present. Quan això passa, quan l’ascensor social s’atura, no hi ha estabilitat política que aguanti els atacs i la demagògia dels populistes. I, tanmateix, els governs que haurien d’estar al costat de la ciutadania semblen més disposats a gestionar la resignació que no pas a revertir-la. És en aquest context que cal plantejar una alternativa que no vulgui governar les engrunes, sinó reconstruir l’esperança material d’aquest país. Quan la majoria social se sent òrfena, els voltors extremistes sobrevolen a la caça del carnum putrefacte.

El primer front és l’habitatge, convertit en el principal factor de desclassament. Si un jove català necessita destinar més del 60% del sou al lloguer, no està començant una vida adulta: està sobrevivint. Sent que no té futur. Les xifres ho expliquen millor que qualsevol discurs. Mentre als Països Baixos el 30% del parc residencial és públic i a Dinamarca ho és el 20% i a França el 17%, a l’Estat espanyol només assoleix un 2%. Catalunya, sense recursos i ofegada pel dèficit fiscal, es mou en uns paràmetres similars. No és que el mercat hagi fallat; és que les institucions de l’estat —incloent-hi la Generalitat— han abandonat sistemàticament la seva responsabilitat. I quan un problema estructural no es vol abordar, s’acaba delegant la frustració cap als joves, els llogaters i els petits propietaris. Que uns quants joves es posin d’acord i lloguin un pis entre dos o tres s’ha fet tota la vida. El problema és quan el lloguer d’habitacions es converteix en gairebé barraquisme. Si tenim un pis que hauria de valdre 1.000 euros per l’índex de referència i té tres habitacions, aquestes habitacions no poden oferir-se a 800 euros cadascuna, sinó que no haurien de superar els 333 euros. Si això es complís, el lloguer de les habitacions automàticament baixaria de preu. De fet, la Llei del dret a l’habitatge de Catalunya, del 2007, estableix que la sobreocupació dels habitatges pot ser considerada infracció greu i preveu un sistema sancionador altíssim, si és que s’hi fa una inspecció.

A tot això s’hi suma un error polític de gran magnitud: supeditar l’habitatge a debats ideològics simplistes que redueixen la complexitat del problema a una consigna. Les polítiques intervencionistes aplicades els darrers anys han reduït l’oferta i han encarit encara més els preus. És un patró conegut i estudiat en economies comparables: quan s’imposen límits artificials als preus sense incrementar massivament el parc disponible, el mercat es distorsiona i la demanda supera encara més l’oferta. El resultat és un carreró sense sortida per a les famílies de classe mitjana i treballadora, que veuen com el cost de la vida s’enfila sense que el govern els doni una resposta sòlida. Una política d’habitatge per als joves és inexcusable. Durant anys, Junts va reclamar la cessió a la Generalitat dels actius de la Sareb. L’octubre passat, els governs espanyol i català van signar el protocol per cedir a la Generalitat la gestió de 13.000 habitatges i més de 300 solars en possessió de l’anomenat banc dolent. Caldrà estar molt atent a com es desplega aquest mandat perquè no esdevingui un anunci i poca cosa més.

L’altra línia per revertir la caiguda en picat de les classes populars és l’ampliació del parc d’habitatge públic fins a convergir amb els estàndards europeus. És evident que Catalunya no pot fer aquesta transformació sense un canvi radical en el seu finançament: un país que pateix un dèficit fiscal de 22.000 milions anuals —que tots els experts situen ara en 30.000 milions— no pot desplegar polítiques d’habitatge a l’altura dels països del seu nivell. Aquí és on es fa més visible el divorci entre necessitat i capacitat de transformar, entre realitat social i estructura d’un estat que és injust per la seva arquitectura centralitzada i extractiva. L’habitatge protegit ha de prioritzar les persones que hi tenen arrelament, sense recórrer a requisits que fomentin l’exclusió. S’ha de legislar amb sentit de justícia social: l’habitatge finançat amb els impostos de tothom ha de protegir tothom que en tingui necessitat. És el que fan molts països europeus, fins i tot els que han estat governats per liberals de veritat. I és també una manera d’enfortir el vincle entre contribució i drets socials, un principi essencial per mantenir la cohesió entre classes mitjana i treballadora.

Estimular el lloguer assequible és més fàcil si es fa a través d’incentius que no pas amb penalitzacions als propietaris. Catalunya no és —ni ha de ser— Corea del Nord. Sense seguretat jurídica, sense garanties contra les ocupacions mafioses i sense una fiscalitat que premiï els preus moderats, molts propietaris no arriscaran a posar al mercat habitatges a un preu raonable. I sense oferta, els preus continuaran pujant. Aquesta és la realitat, i ignorar-la només empitjora la situació. Confondre els propietaris de cinc o sis pisos amb un gran tenidor és, senzillament, ridícul. El dret a l’habitatge forma part dels drets humans, i caure en el debat ideològic és un error que podem atribuir tant a la dreta neoliberal com a l’esquerra populista. No abordar la qüestió en termes de sentit comú és una forma d’escapisme polític que defuig assumir responsabilitats.

El segon gran pilar per defensar la majoria social catalana —la integrada per les classes mitjana i treballadora— són els salaris. El país fa massa temps que està encallat i és presoner d’un model econòmic que competeix a la baixa, que confia més en la precarietat que en la productivitat. I quan els salaris no pugen, tot l’edifici social tremola. Amb sous baixos no es pot sostenir un sistema de pensions robust, ni garantir serveis públics de qualitat, ni retenir els joves més qualificats. Amb sous baixos tampoc no es pot sostenir un sistema fiscal modern. Catalunya, que històricament ha estat un motor industrial i econòmic en l’àmbit peninsular, no pot conformar-se ara amb un model que converteix en un mal crònic la pobresa laboral, fins al punt que, paradoxalment, treballar ja no equival, en molts casos, a viure dignament. L’aspiració és que la renda dels ciutadans de Catalunya s’aproximi a la mitjana de la UE-27. La proposta del salari mínim català va en aquesta direcció. Si el cost de la vida és més alt que a la resta de l’estat, el salari mínim no pot ser el mateix aquí que a Badajoz, posem per cas. És una obvietat que incomprensiblement alguns es neguen a acceptar. Territorialitzar el salari mínim no és cap extravagància: és exactament el que fan molts estats federals o descentralitzats del nostre entorn. I és, sobretot, una eina directa per protegir les classes mitjana i treballadora de la precarietat estructural.

Tot això s’ha d’acompanyar d’una fiscalitat que deixi de castigar els que sostenen l’estat del benestar. Catalunya no pot continuar amb un sistema que pressiona les rendes mitjanes mentre permet que l’espoli fiscal limiti qualsevol marge de maniobra. La solució és la independència, però mentre que l’assolim, cal un nou model de finançament, en forma de concert econòmic. Sense capacitat normativa real i sense posar fi a un sistema profundament desequilibrat, el país continuarà atrapant la seva pròpia gent en un cercle de frustració. Els drets socials amb criteris d’eficiència i equitat reposen sobre els impostos. No es tracta de recaptar més augmentant la càrrega fiscal, però tampoc no es tracta de repartir més diners, sinó de repartir-los millor. Els serveis públics han de ser un instrument de cohesió, no un mecanisme que agreugi dependències o que ofegui la classe mitjana i treballadora amb burocràcies inacabables. La Catalunya que volem és una Catalunya on els drets socials funcionin, no on es prometin amb la fanfàrria pròpia de la propaganda.

En definitiva, defensar les classes mitjana i treballadora no es pot reduir a una consigna. És un projecte polític. Vol dir garantir habitatge assequible, salaris dignes, fiscalitat justa i una xarxa de drets socials que funcioni per a tothom: autòctons i acabats d’arribar. També vol dir posar fi a dècades d’infrafinançament i a polítiques que han debilitat el teixit que mantenia el país dret. Però vol dir, sobretot, recuperar la idea que Catalunya és un país on esforçar-se té sentit i on progressar és possible. I assumir, en darrer terme, que si no fem aquest pas, la fractura social serà irreversible i es convertirà en l’autopista per on circularà la demagògia de l’extrema dreta, parli amb la llengua que parli. Per això cal actuar ara amb valentia. La majoria social a Catalunya dona vots a qui sap entendre-la i defensar-la sense amagar el cap sota l’ala.