Des de l’escó 33

Hi ha polítics que avancen per la vida com si fossin funambulistes, capaços de caminar sobre un fil sense xarxa amb un somriure i una frase ben dita. Pedro Sánchez és un mestre d’aquest ofici: cau, s’aixeca, improvisa, rectifica i torna a improvisar. Però fins i tot els funambulistes necessiten una xarxa si no volen morir esclafats. La xarxa de Sánchez és ara estreta i depèn dels set diputats de Junts. Les declaracions recents del president espanyol, admetent que “Junts tenia raó” i que “no s’han complert totes les fites previstes”, són l’enèsima constatació que el PSOE només reconeix la realitat quan la realitat l’ofega. L’ofec genera sinceritat, i la sinceritat de Sánchez només es manifesta quan no té cap altra sortida.

En l’època de l’oasi autonomista anterior al 2017, la temptació hauria estat creure que aquest cop sí, que les bones paraules de Sánchez obren una nova etapa. Avui, no. És just que Junts mantingui l’escepticisme —après dels molts incompliments del PSOE— i és igualment just que actuï amb prudència. És legítim, per tant, no creure’s res del que diuen Sánchez i el PSOE, que acumulen un llarg historial d’operacions fallides, de promeses amb data de caducitat i de reformes urgents que no s’executen mai. Però un govern del PP i Vox no és tampoc l’alternativa, i Junts ja va impedir en el seu moment que ho fos. La dreta i l’extrema dreta nacionalista espanyola han deixat claríssim que el seu objectiu és dinamitar el pluralisme polític i l’autogovern de Catalunya. El 155 va ser una iniciativa d’ells, tot i que comptés amb el suport del PSOE. Entre l’ansietat i el càlcul, de moment és preferible que Sánchez es vagi rostint a foc lent, obligat —vejam si és cert— a fer política real i no només declarativa.

El PSOE està acorralat a Madrid. Ho sap tothom. I la debilitat d’una part és sempre la força de l’altra, encara que els diputats republicans no se n’adonin. Junts té l’oportunitat —i la responsabilitat— de collar el govern espanyol, no per fer-lo caure, sinó per obligar-lo a complir allò que es va pactar a Brussel·les, acord que el mateix Sánchez ha admès que havia obert una oportunitat històrica. Perquè aquella convenció, que alguns grups han volgut menystenir, conté el nucli d’una estratègia de regeneració política que retornava a la política allò que les porres i els infames tribunals espanyols van dinamitar: amnistia, reconeixement del conflicte, mecanisme de verificació, finançament i llengua. No és cap fantasia: és el que es va signar i el que encara no s’ha complert.

Que Sánchez reconegui ara, en primera persona, la seva responsabilitat en la ruptura entre Junts i el PSOE és revelador. És la confessió que valida la decisió de Junts de retirar-li el suport i, alhora, és el millor argument per actuar amb prevenció: abans de refer la relació, cal que Sánchez proporcioni una prova de vida. Com passa en un segrest, quan els familiars es neguen a pagar sense saber si el segrestat encara respira, Junts demana una evidència clara, verificable, que el president espanyol no tornarà a amagar la boleta com en el joc del triler. La confiança no es regala: es guanya. I es guanya amb fets. I no es tracta de triar una o dues reivindicacions, com aquell que va al mercat. La solució ha de ser global i ha d’incloure tot el que s’ha pactat.

El PSOE, els mitjans de comunicació i els polítics populistes —estil Rufián— que li fan de cor encara no han entès que Junts no és CDC. Caldrà repetir-ho tantes vegades com calgui. L’antiga Convergència va fer un servei essencial al país en el seu moment, però jugava una altra partida, i, a Madrid, sovint actuava de frontissa institucional: estabilitzava governs a canvi de contrapartides autonòmiques. Junts, en canvi, va néixer el 2017 com a coalició i el 2020 com a partit en un moment de ruptura política i el seu mandat és inequívoc: utilitzar la força parlamentària al Congrés per avançar en la causa sobiranista. No per estabilitzar l’Estat, que va en contra dels interessos dels ciutadans de Catalunya. No per fer de crossa de ningú. L’acord de Brussel·les ja expressava això. I fins i tot Sánchez, ara que necessita oxigen, ho admet.

Per això que cal mantenir la distància. No per orgull ni per càlcul partidista, sinó perquè només la distància fa creïble la negociació. A prop, Sánchez només promet; lluny, s’ofega i de vegades compleix. Si el PSOE vol que Junts s’ho repensi, no fan falta paraules: calen moviments reals. El traspàs de Rodalies. Un finançament que obri la porta al concert econòmic. L’oficialitat del català a Europa. El traspàs de les competències en immigració. La representació directa de Catalunya a la UNESCO. No és cap carta als Reis: és el que el PSOE va signar a l’estranger —obligats per l’exili de Carles Puigdemont— i encara no ha satisfet. A més, la relació amb el PSC també hauria de canviar. Si es vol arribar a acords amb Junts a Catalunya cal negociar amb l’agenda de Junts i no pas amb la d’altres partits en qüestions tan fonamentals com l’habitatge, el finançament local, la fiscalitat o la reforma de l’administració, per citar unes quantes qüestions.

Com vaig escriure en un article anterior, “el funambulisme té un límit: la gravetat”. I a Madrid la gravetat avui es diu aritmètica parlamentària. És aquest pes —i no un atac sobtat de sinceritat— el que empeny el president espanyol a reconèixer allò que negava fa pocs mesos. Però la política no pot basar-se indefinidament en la simulació. Willy Brandt, que va saber negociar amb adversaris poderosos, advertia que “la política viu de la veracitat; sense veracitat, no hi ha confiança i sense confiança, no hi ha democràcia”. Sánchez ha descobert, tard i per necessitat, que els funambulistes que fan un mal pas sovint cauen. D’ell depèn, per tant, demostrar que aquesta vegada no vol tornar a enganyar Junts amb un nou truc de màgia. Per això Junts, amb Carles Puigdemont al capdavant, ha de mantenir-se inflexible —perquè per dir “sí a tot” ja hi ha altres grups— fins que obtingui la prova de vida que el PSOE encara no ha lliurat.

En els pubs britànics és costum tocar una campaneta per anunciar el “last orders”, que és l’avís als clients que la festa s’ha acabat. Són 10 o 15 minuts abans de tancar el pub definitivament. Doncs bé: aquesta és exactament l’hora que vivim ara. I és Sánchez qui ha de pagar l’última ronda.