Des de l’escó 33

La geopolítica del segle XXI ha entrat en una fase que els més prudents prefereixen anomenar de “transició” i els més lúcids de “fractura”. L’ordre internacional polític i econòmic construït a Bretton Woods el 1944 (creació del Banc Mundial i de l’FMI) i a San Francisco el 1945 (signatura de la Carta de les Nacions Unides) ja no produeix l’estabilitat global d’altres temps. Avui més que mai és evident que el 1989 no va ser la “fi de la història”, dit a la manera de Francis Fukuyama. El vell ordre no garanteix tampoc la protecció dels estats mitjans ni la vigència de les normes multilaterals que durant dècades van servir per domesticar els conflictes. La irrupció de Donald Trump i la seva Administració en la política estatunidenca i internacional, amb una apologia clara del poder unilateral i la desconfiança envers les institucions internacionals, ha actuat com a accelerador d’un procés que venia de més lluny: el progressiu retorn dels imperis i la fi de la “coexistència pacífica” que propugnava el dirigent soviètic Nikita Khrusxov.

Els Estats Units, la Xina i Rússia ja no competeixen en un mercat global integrat, sinó en un espai fragmentat on cadascun busca establir àrees d’influència, control de recursos crítics i dependències estratègiques. La narrativa del “món obert” ha quedat arraconada per la del “món protegit”. Retorna el debat entre proteccionistes i lliurecanvistes, tan propi del segle XIX. I en aquest escenari, Europa —que va creure que la integració econòmica seria suficient per blindar la seva projecció al món— és expulsada del club de les potències ordenadores: participa del mercat, però no del poder. Trump té raó quan es queixa dels europeus i de la seva dependència militar dels EUA. Això va ser així en les dues guerres mundials, però va continuar als Balcans o ara a Ucraïna.

A la reunió de Davos d’enguany, el primer ministre del Canadà, Mark Carney, va assumir que “ja no podem viure dins la mentida” d’un sistema multilateral que ningú no està disposat a defensar seriosament. Va apel·lar al “poder dels sense poder”, que és com l’antic president txec Václav Havel resumia la força de la resistència ciutadana quotidiana al comunisme. També va invocar la crida del president de Finlàndia, Alexander Stubb, per articular el que aquest anomena “realisme basat en valors” a partir de la constatació que no n’hi ha prou amb creure en els principis si no hi ha voluntat de protegir-los, amb cost i risc. Són dos discursos poc habituals perquè trenquen el tabú que durant tres dècades va sostenir la fantasia liberal segons la qual el comerç faria la pau i la tecnologia asseguraria la democràcia. La guerra d’Ucraïna, la crisi del Mar de la Xina Meridional, l’embargament de matèries primeres i la militarització del ciberespai ens han retornat a l’evidència més antiga: sense poder, cap valor aguanta.

En aquest sentit, Carney i Stubb han posat el dit a la nafra europea. És cert que la Unió Europea ha construït una integració econòmica sense precedents, però no ha aconseguit dotar-se d’una integració política proporcional que esdevingui, si més no, un contrapoder als renascuts imperis. La defensa continua essent una prerrogativa nacional; la política exterior, un exercici de retòrica; i la democràcia europea, una arquitectura fràgil sense un demos compartit de veritat. La guerra a Ucraïna ho ha posat de manifest: si Kíiv resisteix és pel suport de la Coalició dels Voluntaris, liderada per capitals europees concretes, i no pas per una política europea de defensa real. Avui els EUA fan tot el possible per enfonsar Kíiv, encara que el seu aparell de propaganda digui el contrari. La guerra dels Balcans es va acabar amb els Acords de Dayton, que va tenir com a principal mediador l’ambaixador nord-americà Richard Holbrooke, mentre els europeus eren actors secundaris.

El més paradoxal és que la solució no és inventar res de nou, sinó generalitzar el model de Coalició dels Voluntaris. Si per defensar Ucraïna ha calgut una aliança flexible, tecnològicament sofisticada i militarment seriosa, per defensar l’ordre democràtic internacional caldrà una coalició encara més ambiciosa: una Coalició dels Valors, formada per democràcies disposades a sostenir, amb cost polític i pressupostari, el sistema de normes i institucions que durant dècades va protegir les sobiranies petites i mitjanes. És el que Carney va insinuar amb elegància: les democràcies no poden esperar que algú altre —ni tan sols Washington— preservi un món que creu que no el beneficia. O actuen amb determinació o desapareixeran a les mans de l’autoritarisme creixent, sigui la versió islamista sigui la versió de la deshumanització populista que diu defensar, com feia Franco, “els valors occidentals”.

Europa, però, es troba atrapada en una contradicció. D’una banda, exhibeix el discurs més sofisticat sobre drets, pau i governança global. De l’altra, és incapaç de protegir aquests drets i aquesta governança quan xoca amb el poder nu. I, alhora, assisteix amb perplexitat a l’ascens de moviments d’extrema dreta que aposten per anatematitzar el diferent i la despreocupació pels serveis públics, convertits en objectiu de demolició ideològica. Que els serveis públics es degradin no és un dany col·lateral: és una estratègia. La destrucció de l’Estat social no tan sols no protegeix els més vulnerables, sinó que eixampla la sensació d’abandonament fins al punt que la ciutadania assumeix que la democràcia no serveix per a res. Allí on l’autobús arriba tard, on la sanitat es desborda, on l’educació falla, on els trens no circulen o el caos ferroviari causa morts, el terreny queda preparat per a la desafecció democràtica. Aleshores la bestialització del migrant, del dissident o del feble ja no troba la resistència ètica necessària, perquè la comunitat s’ha habituat a la desprotecció material. Pobresa contra misèria, que deia el meu mestre Josep Termes.

Aquesta degradació dels serveis públics no és aliena al retorn dels imperis: és una altra cara de la mateixa crisi. Els imperis moderns —EUA, Xina, Rússia— no només projecten poder militar; projecten visions del món. La proposta xinesa és la de l’eficiència autoritària; la russa, la de la força com a dret; la nord-americana, la de la preferència nacional, que inclou “comprar” territoris, com quan l’any 1867 el president Andrew Johnson va comprar Alaska a l’Imperi Rus a instàncies del seu secretari d’Estat, William H. Seward. Avui la iniciativa de comprar Groenlàndia és de Marco Rubio, el secretari d’Estat de Trump. Europa, mentrestant, hauria de projectar una quarta via: la del valor de la persona, la del servei públic com a instrument de civilitat i la de la democràcia com a sistema de protecció col·lectiva. Però això requereix coratge polític, capacitat de decisió i una opinió pública que no confongui llibertat amb impunitat, perquè és així com es degrada la democràcia.

És aquí quan la Coalició dels Valors esdevé necessària. No podem esperar que Europa esdevingui un actor federal de la nit al dia, però sí que podem construir aliances flexibles entre democràcies determinades a no renunciar ni als drets humans ni als serveis públics ni a l’ordre internacional. Algú ho ha de dir amb la claredat que Stubb i Carney van utilitzar: o hi ha cooperació estratègica entre democràcies, o el que queda del segle XXI serà governat pels imperis. I els imperis, com ens recorda la història, no són amics dels febles, ni dels petits, ni dels que no tenen exèrcit. Aquesta lliçó també l’hauria de repassar l’independentisme, perquè és fonamental per reprendre el camí cap a la llibertat nacional.

Si Europa —i no cal dir Catalunya— no vol quedar expulsada del món haurà de decidir si vol ser espectadora del retorn dels imperis o protagonista d’una aliança entre democràcies. Aquest és el debat real que ha obert Trump. No és només una qüestió geopolítica. És, sobretot, un afer de defensa de la civilitat, el que comporta que tothom assumeixi que, per conservar-la, cal tenir un exèrcit capaç d’aturar qualsevol intent d’agressió d’un dels imperis. Els subjectes polítics petits no sobreviuen per un miracle, sinó per coalició. I aquesta és una lliçó que els catalans hauríem de saber millor que ningú.