La discussió pública sobre l’estat del benestar s’ha empobrit fins a convertir-se en un duel ritual entre els que proclamen que cal abaixar impostos i els qui responen que cal mantenir —o augmentar— la despesa social. És un debat trampós, perquè parteix de la premissa que la clau del problema és fiscal, quan en realitat és institucional. Abans de preguntar-nos quant d’estat volem, caldria preguntar-nos quin estat tenim i com funciona.

Als Estats Units, la dreta trumpista ha aconseguit convèncer una part important de la classe mitjana que són els impostos els que frenen la seva prosperitat. La solució proposada és simple: abaixar impostos, externalitzar serveis i reduir regulació (si bé, per l’altre costat, pretén regular fins a la coerció a través de la imposició d’aranzels, que acaben incidint en els preus com qualsevol altre impost). Però aquest model no elimina l’estat, sinó que el redueix a funcions fiscals, policials i militars, mentre converteix la sanitat, l’educació i les infraestructures en mercats privats. És la versió dura del neoliberalisme, que fa de la desigualtat un mecanisme de selecció social.

A Europa el debat pren una altra forma. Alemanya comença a discutir si pot continuar sostenint pensions i serveis socials amb un PIB que creix per sota dels Estats Units i de la Xina. El nou canceller Merz defensa reduir despesa social per “revifar Europa”, i torna a assenyalar l’estat del benestar com un problema de competitivitat. Però a Alemanya, a diferència dels Estats Units, el que es discuteix no és si l’estat és sobredimensionat, sinó si l’estat és prou eficaç. (O així ho desitjo, recordant els efectes devastadors de les retallades del 2008).

Aquest matís és decisiu, i es veu millor si comparem com s’abordaria la crisi dels nostres ferrocarrils des de Berlín. A Alemanya, els col·lapses ferroviaris desencadenen dimissions automàtiques, revisions tècniques i reassignacions pressupostàries. Ningú es planteja abolir l’estat, ni externalitzar-lo, ni convertir-lo en una franquícia privada: simplement es corregeixen prioritats i es depuren responsabilitats. A Espanya, en canvi, els desastres ferroviaris són metabolitzats com una fatalitat meteorològica o burocràtica. Plou, fa vent, hi ha un cable mal connectat, o no s’aprova el pressupost reiteradament, i la cosa s’acaba aquí. No hi ha dimissions, no hi ha correccions d’esquemes ni reassignacions d’inversió: hi ha resignació.

El contrast català ho fa encara més evident. Com va ironitzar Carles Puigdemont a Perpinyà durant la cimera de càrrecs electes de Junts, a Catalunya plou igual per als trens de la Generalitat que per als de Renfe, però uns funcionen i els altres no. Quina és la variable? No és el clima, ni el terreny, ni la tecnologia: és la governança. Ferrocarrils de la Generalitat (FGC) disposa de capacitat de decisió, autonomia operativa, criteris d’avaluació i una cadena de responsabilitat clara. Adif i Renfe no. Quan una infraestructura es gestiona a centenars de quilòmetres, amb un centre de decisió que no utilitza el servei i un Ministeri que viu d’un pressupost que no pateix electoralment, el resultat és l’evident.

La lliçó és simple: el problema no és la despesa, sinó com es gasta. Amb el mateix esforç fiscal, un estat pot generar serveis eficients o pot generar humiliacions quotidianes. L’estat del benestar no es deteriora perquè sigui car, sinó perquè està mal governat. Aquest és el problema que cal solucionar. Amb gairebé dos anys al capdavant de la Generalitat, el PSC no s’ha plantejat aquesta qüestió perquè el seu model està condicionat pel jacobinisme centralista del PSOE.

A més, Espanya ha convertit aquest problema en un debat fiscal infantilitzat. El PP insisteix que cal “abaixar impostos” perquè la pressió fiscal és excessiva i asfixia les classes mitjanes i les empreses. El PSOE replica que cal sostenir els serveis socials i acusa els conservadors de voler desmantellar l’estat. Cap dels dos aborda la qüestió decisiva: com es converteixen els impostos en retorn social i com la col·laboració publicoprivada pot ajudar a sostenir l’estat del benestar.

També aquí hi ha un problema distributiu. Sobre el paper, el sistema fiscal és progressiu, però, en la pràctica, és ple d’exempcions, de règims especials i de tractaments asimètrics que beneficien segments concrets. Determinats patrimonis tributen menys en proporció que autònoms o treballadors qualificats. Part de la classe mitjana té la sensació —objectiva— que paga més que qui en podria pagar més, i rep menys que qui en necessita menys. El resultat no és només ineficient: és corrosiu.

La tercera capa del problema és institucional: l’Estat de les autonomies. Aquest model, que havia de racionalitzar la gestió territorial, ha acabat generant una arquitectura opaca on no queda clar qui decideix, qui paga i qui respon. En cap país europeu avançat —i federal de veritat— existeix una situació en què una administració sigui responsable davant els ciutadans d’un servei que no finança, no controla i no regula. Però aquesta és exactament la situació catalana en àmbits com Rodalies, energia, habitatge, ports o aeroport.

És en aquest punt on el fals dilema fiscal es torna perillós. Si la resposta a la ineficiència pública és “abaixar impostos” i externalitzar serveis, el resultat és una societat dual: hospitals bons per a qui els pot pagar; escoles bones per a qui les pot pagar; trens puntuals per a qui pot pagar-los. Europa ha construït el seu model sobre la premissa contrària: l’estat és un multiplicador de cohesió i mobilitat social. Però això només és possible si l’estat funciona.

I aquí arribem al punt central: l’estat del benestar no necessita menys recursos, necessita una millor governança. Per aconseguir-la cal reformar l’Administració, i això implica tres verbs: aprimar, reforçar i racionalitzar. Aprimar els organismes redundants que es multipliquen sense funció clara. Reforçar la capacitat tècnica dels empleats públics perquè puguin prendre decisions i no tan sols tramitar-les. I racionalitzar serveis perquè responguin a objectius mesurables i no a inèrcies corporatives. I, sobretot, cal una cultura d’avaluació recurrent: cap política pública no pot ser eterna, cap servei no pot ser immune a l’evidència.

En el cas català, la crisi de l’estat del benestar afegeix una conseqüència que no és sentimental, ni històrica, ni identitària, sinó estrictament institucional. Catalunya no pot resoldre aquesta crisi dins del marc autonòmic. Si no controles les infraestructures, ni la despesa, ni la fiscalitat, ni la regulació, ni l’avaluació, no pots millorar la qualitat de l’estat social. Per això la independència no és una bandera, sinó una arquitectura de governança: la possibilitat real d’ordenar recursos, establir prioritats i exigir resultats. En un món que discuteix com millorar l’estat, l’autonomia ha esdevingut la manera espanyola de bloquejar-lo. La sobirania, en canvi, és l’únic instrument que permet gestionar-lo.

Aquesta és la discussió que el país haurà d’afrontar si no vol resignar-se a ser usuari d’un estat que no pot governar ni reformar, sinó que li va en contra. Si mentrestant aconseguíssim sortir del sistema fiscal comú amb la implantació d’un concert econòmic, millor. Però l’objectiu continua sent el mateix: la independència. Espanya és irreformable.