Des de l’escó 33

Catalunya creix. Ho diuen les dades macroeconòmiques, ho repeteixen els informes i ho celebren alguns discursos institucionals. La productivitat augmenta, el PIB avança amb més empenta que en altres territoris i l’economia catalana sembla haver deixat enrere, almenys en termes agregats, els pitjors anys de la crisi inflacionària. Però mentre el país creix, tot i que el sector industrial està estancat, la pobresa també ho fa. I aquesta és una d’aquelles paradoxes que no admeten gaires eufemismes.

Les últimes dades publicades per l’Idescat ho deixen clar: després de quatre anys de descens, l’índex de pobresa o exclusió social torna a augmentar (la taxa europea Arope ho mesura) fins a 24,8%; a les llars amb fills, aquesta taxa s’enfila a 30,8%. En les llars sense fills dependents s’observa una petita baixada, cosa que demostra una de les raons del creixement negatiu de la població. Plantejar-se tenir fills seria una temeritat. No és una oscil·lació menor ni un soroll estadístic. És la constatació que el creixement econòmic no està arribant a tothom. O, dit d’una altra manera, que l’economia pot anar bé mentre la societat s’esquerda. És així com les nacions fan llenya.

Aquest desajust entre les dades macroeconòmiques i microeconòmiques obliga a fer-se preguntes incòmodes. De què serveix créixer si una part important de la població no pot cobrir les necessitats bàsiques? Quin sentit té parlar d’augment de la productivitat si aquesta dada positiva no es tradueix en millores reals de les condicions de vida de la gent? I, sobretot, quina responsabilitat té la política quan les dades socials desmenteixen el relat optimista de les xifres macroeconòmiques? Què en farem d’un país ric si els ciutadans són pobres? Adoptar l’actitud de l’estruç davant una realitat com aquesta no serveix.

Això és, en bona part, el que ha fet el Govern en donar una resposta relativista al que és, sense dubte, una xacra social. La consellera de Drets Socials i Inclusió, Mònica Martínez Bravo, ha admès que les dades “no són positives”, però ha insistit que es tracta d’un “augment lleuger” i que cal contextualitzar-lo dins d’una tendència general de millora. El problema no és tant l’ús d’un adjectiu —“lleuger”— com el que aquest adjectiu amaga: la banalització política d’un fenomen estructural. No m’estranya que hi hagi qui digui, des de la societat civil, que ja no compta amb l’opinió d’aquest departament. Quan parlem de pobresa, les dècimes no són neutres; són persones, llars, infants, trajectòries vitals que es veuen escapçades. I això no hauria d’oblidar-ho mai un conseller de la Generalitat.

Apel·lar a l’augment de la renda mitjana per neutralitzar el missatge negatiu és, a més, una fugida endavant. Les mitjanes tranquil·litzen, però no expliquen. No expliquen qui queda fora del repartiment, ni com es distribueixen els guanys del creixement, ni per què l’augment dels ingressos no compensa l’escalada del cost de la vida. L’habitatge, especialment, s’ha convertit en el principal mecanisme de transferència regressiva de renda: el que guanyes per una banda, ho perds per l’altra en forma de lloguers desbocats. I això no és un accident del mercat; és una decisió política sostinguda en el temps.

La ironia expressada per Germà Bel a X, suggerint que Catalunya “busca famílies pobres perquè cobrin més ajudes”, ha fet fortuna perquè posa el dit a la nafra. No perquè ridiculitzi les polítiques socials —que són necessàries i que ell defensa—, sinó perquè assenyala un risc real: convertir la pobresa en un problema de gestió administrativa, i no en una qüestió política de primer ordre. Quan el centre del debat és com identifiquem els pobres, i no per què en tenim cada vegada més, alguna cosa s’ha desplaçat greument.

Repartir la prosperitat vol dir assumir que la lluita contra la pobresa no pot quedar relegada a un departament ni a un conjunt d’ajudes compensatòries. És una qüestió transversal que afecta el model econòmic, el mercat de treball, la fiscalitat i l’accés als béns bàsics. Vol dir, en primer lloc, garantir ingressos suficients. Els sistemes de renda garantida han de ser més àgils, més accessibles i, sobretot, adequats al cost real de la vida. No es pot parlar de dignitat mentre les prestacions queden sistemàticament per sota del llindar de pobresa. A més, ser pobre i català és una doble condemna si, com a ciutadà, depens de l’estat que t’espolia.

Vol dir, també, traslladar l’augment de la productivitat als salaris. Si les empreses produeixen més valor per hora treballada, una part d’aquest valor ha de revertir en qui el genera. Sense salaris dignes, la pobresa laboral es consolida i es normalitza. I això no és només injust; és econòmicament ineficient, perquè condemna una part de la població a viure en la precarietat permanent, amb tot el cost social que això comporta. Per a la socialdemocràcia hauria de ser més fàcil defensar bons salaris que no pas refugiar-se a reclamar exclusivament rendes compensatòries. “El treball dignifica”, deia Marx, per reivindicar els drets dels treballadors. És l’essència de la defensa de l’equitat.

Repartir la prosperitat implica afrontar sense subterfugis la qüestió de l’habitatge. Cap política social no tindrà èxit si el mercat immobiliari continua funcionant com una aspiradora de la renda de les persones. Cal ampliar el parc públic, regular els preus amb decisió i entendre que l’habitatge no és un luxe ni una inversió qualsevol, sinó una infraestructura social bàsica. Sense habitatge assequible, qualsevol augment d’ingressos esdevé paper mullat. La vida és més que una estadística.

I, finalment, repartir la prosperitat exigeix una fiscalitat més justa i més ambiciosa. Vaig parlar-ne en un article anterior: “Els impostos no són el problema”. Si el país genera més riquesa, aquesta riquesa ha de contribuir de manera proporcional al sosteniment dels serveis públics i a la cohesió social. No es tracta de castigar el creixement, sinó d’evitar que aquest creixement es concentri en uns pocs individus mentre la resta sobreviu amb ajudes insuficients. No cal ser un demagog ni un antisistema per quedar estupefacte davant el contrast entre els beneficis rècord —uns 34.000 milions d’euros— dels sis bancs principals, que, a més, són els grans tenidors d’habitatge, i l’augment de la pobresa. Només cal ser humanista.

Catalunya s’assembla cada vegada més al rei Mides. Tot allò que toca es converteix en or: productivitat, exportacions, xifres macroeconòmiques llampants. Però arriba un moment en què queda clar que l’or no alimenta, no escalfa i no dona sostre a tothom. Mides podia acumular una riquesa infinita, però no podia menjar-se-la. El país pot créixer, pot generar més valor que mai, però si aquesta prosperitat no es transforma en una palanca per fer que la vida de les persones sigui vivible i decent, acaba sent estèril. El veritable debat no és si Catalunya produeix or, sinó si aquest or es pot repartir, compartir i convertir en benestar. Perquè una prosperitat que no s’arriba a menjar —com l’or de Mides— no és progrés: és condemna i, a la llarga, conflicte.