Des de l’escó 33

La invasió russa d’Ucraïna arriba al quart any amb un balanç que glaça la sang. Les estimacions més solvents demostren que el nombre de baixes —entre morts i ferits dels dos bàndols— ronda o fins i tot supera els dos milions de persones. És la guerra convencional més devastadora a Europa des del 1945. La Guerra Civil Espanyola va causar prop de 500.000 morts; les guerres balcàniques dels anys noranta en van deixar uns 130.000. Ucraïna ja ha superat àmpliament aquestes xifres, i, en proporció, s’acosta a les grans tragèdies del segle XX europeu. No és un conflicte perifèric: és una fractura continental.

Des del primer moment, Amnistia Internacional i altres organismes independents van documentar execucions sumàries, bombardejos indiscriminats i destrucció deliberada d’infraestructures civils per part de Rússia. Les fosses comunes descobertes als afores de Kíiv van recordar que la barbàrie no és tan sols un excés: és un instrument de càstig. La memòria de l’Holodomor estalinista i de l’extermini dels jueus ucraïnesos sota el nazisme pesa sobre una terra que coneix massa bé la violència imperial. Avui, la responsabilitat de Vladímir Putin és política, militar i moral: la guerra d’agressió és una decisió conscient, no un error de càlcul.

La desproporció entre la violència russa i la ucraïnesa és abassegadora. Rússia és una potència nuclear amb recursos energètics immensos; Ucraïna és un estat que havia optat per acostar-se a Europa i als seus estàndards democràtics. La invasió russa del 2022 va culminar un procés iniciat amb l’annexió de Crimea el 2014. Aquella violació del dret internacional va ser el banc de proves d’una nova configuració territorial que torna a legitimar la força com a llenguatge de la política exterior. La coexistència pacífica posterior a la Segona Guerra Mundial ja és història.

S’atribueix sovint a Donald Trump la ruptura de l’ordre internacional sorgit el 1945. Però el sisme real va començar abans. Putin va anticipar la fi del consens assolit arran de la caiguda del Mur, reivindicant de nou el dret de les grans potències a definir àrees d’influència i a modificar fronteres. El seu projecte és el d’un “imperi sense monarquia”: autocràcia nacionalista, legitimitat plebiscitària, projecció militar. A Txetxènia es va poder veure per primera vegada la magnitud de la tragèdia; a Geòrgia es va testar més sibil·linament; a Crimea es va consolidar; a Ucraïna s’ha desplegat a gran escala, amb la mateixa voluntat destructiva. Ara bé, aquest impuls dominador no és exclusivament rus: sota Xi Jinping, la Xina articula una concepció jeràrquica del món que dilueix el dret en favor de la potència, evident o subtil.

La guerra d’Ucraïna és, doncs, la primera gran batalla d’un cicle de reimperialització. Llibert Ferri ha subratllat el pes del ressentiment postimperial en la Rússia contemporània per explicar les decisions de Putin. I William Peter Baehr ha recordat que els imperis moderns no necessiten corones: en tenen prou amb la por, el control del relat i la desarticulació dels límits institucionals. Una pau injusta no tanca la guerra; la congela fins a la pròxima ofensiva. Putin és clarament un autòcrata.

Si Ucraïna és obligada a acceptar amputacions territorials permanents sense garanties sòlides, el precedent serà devastador. Les fronteres deixaran de ser fruit del dret per convertir-se en resultat de la força. I el missatge serà inequívoc: qui tingui múscul militar podrà redefinir mapes amb una lògica gairebé colonial. Timothy Garton Ash ha advertit que una pau que consagri l’agressió no serà una pau real, sinó una treva que potser durarà anys, però que no apagarà la flama de la víctima.

Però el camp de batalla no és només territorial. És també institucional. Els “nous emperadors” comparteixen una mateixa lògica: concentració de poder, subordinació de la justícia, control dels mitjans, desqualificació del pluralisme. Trump erosiona el multilateralisme i banalitza la democràcia liberal; Putin la combat obertament; Xi la substitueix per una dictadura comunista de mercat. Tres variants d’una mateixa pulsió: l’aversió als límits. Ucraïna, si aconsegueix la victòria i vol formar part d’Europa, haurà de demostrar que pot reconstruir no només ponts i centrals elèctriques, sinó també un estat de dret sòlid, capaç de combatre la corrupció i enfortir els contrapesos, allunyat del model autoritari.

I Europa? La Unió ha reaccionat amb una falta de cohesió inesperada. Continua atrapada en les seves pròpies contradiccions. Aquesta setmana mateix, Hongria i Eslovàquia han aturat les noves sancions a Rússia, alhora que Orbán també ha blocat l’emissió de deute per poder fer un préstec de 90.000 milions d’euros a Kíiv per finançar la guerra a partir del segon trimestre d’aquest any 2026. Com que el Parlament Europeu té una iniciativa legislativa limitada i la Comissió concentra un poder tecnocràtic, a la fi és el Consell —és a dir, els estats— el que marca el ritme real de la UE. El resultat és una arquitectura institucional on la legitimitat democràtica es dilueix i la responsabilitat política es fragmenta. Es parla d’una Europa a dues velocitats en l’àmbit econòmic, però políticament la Unió és sovint una potència delegada, dependent del paraigua nord-americà i incapaç d’articular una veu pròpia coherent.

Si la pau a Ucraïna es decideix a Washington i Moscou, Europa haurà certificat la seva minoritat geopolítica. No es tracta d’abraçar un antiamericanisme infantil, sinó de demostrar autonomia davant el colós nord-americà que, com la Xina i Rússia, té vocació expansionista, com ha quedat demostrat amb la reclamació de Groenlàndia. Una Europa que no pugui garantir la seguretat del veïnat comú ni defensar els seus principis sense tutela externa serà una Unió incompleta. La comoditat burocràtica i les subvencions a dojo no defineixen una estratègia. Cap reglament no substitueix el poder.

Però aquesta reimperialització no s’entén només en clau militar o identitària. Té també una arrel econòmica profunda. Branko Milanović ha descrit el món contemporani com un espai dominat per dues variants d’un mateix sistema: el capitalisme liberal meritocràtic d’Occident i el capitalisme polític autoritari que exemplifica la Xina. No és el xoc d’abans entre capitalisme i socialisme el que estructura el segle XXI, sinó la competència entre dues formes de capitalisme. En aquest marc, Rússia funciona com una hibridació oligàrquica: un capitalisme extractiu sostingut per l’estat i blindat per la repressió.

Milanović també ha advertit que la globalització va generar una “corba de l’elefant” en la distribució mundial de la renda: si bé les classes mitjanes asiàtiques van prosperar en el passat i les elits globals es van enriquir extraordinàriament, en canvi, una part significativa de les classes mitjanes occidentals es va estancar. Aquest desequilibri ha erosionat el consens liberal intern i ha alimentat el populisme sobiranista que qüestiona institucions i aliances. El malestar que Trump capitalitza als Estats Units o que diverses forces euroescèptiques mobilitzen a Europa no és aliè a aquesta redistribució global del poder econòmic.

En aquest context, la guerra d’Ucraïna no és només un conflicte territorial, que, tanmateix, ho és, perquè Putin es vol quedar amb part del seu territori. És també una disputa sobre quin model de capitalisme —i, per tant, de poder polític— prevaldrà. El capitalisme polític autoritari té avantatges tàctics: pot concentrar recursos, silenciar dissidències i planificar estratègicament sense costos electorals immediats. El capitalisme liberal, en canvi, depèn de la legitimitat democràtica, dels contrapesos i del consentiment social. Si les democràcies no resolen les fractures internes que la globalització ha ampliat, la seva capacitat de resistència externa es debilitarà.

Quatre anys després, Ucraïna és la línia de fractura d’un món que abandona la “il·lusió llibertària” posterior a la Guerra Freda. El llenguatge del dret retrocedeix davant el llenguatge de la força. Europa ha de decidir si vol ser subjecte o objecte d’aquesta nova era. Si opta per la inèrcia burocràtica i la dependència estratègica, quedarà atrapada entre imperis que no reconeixen límits. Si, en canvi, assumeix el risc de convertir-se en potència democràtica amb capacitat real de decisió i d’autodefensa, potser encara podrà frenar l’avenç dels nous emperadors i de la seva cort d’oligarques tecnològics.

La història no està escrita. Però la història ens ensenya que cada pau mal resolta és una guerra ajornada. I cada renúncia europea és una victòria dels que creuen que el segle XXI els pertany per dret de força.