Cinc dies de campanya electoral i sembla que faci molts més temps que va començar. He anat i vingut de la Catalunya del Nord unes quantes vegades, atès que el candidat de Junts per Catalunya no pot trepitjar, almenys de moment, la Catalunya sud. Estaria bé que no oblidéssim que la repressió a Catalunya continua i que ara hi ha més exiliats que no pas hi havia. Resulta que s’exilien persones a qui es persegueix pel Tsunami Democràtic, algunes de les quals estan relacionades amb Esquerra, que és el partit que més insisteix que el govern de coalició PSOE-Sumar ho solucionarà tot. Una actitud estrafolària que, segons sembla, si fem cas a les enquestes, pot costar-los la presidència.

Però en aquests primers cinc dies de campanya, el més significatiu ha estat la irrupció de Pedro Sánchez i el seu anunci que es plantejava dimitir. La comèdia ha durat ben poc, malgrat que la majoria dels diaris catalans han deixat enrere la informació relativa a les eleccions catalanes per centrar-se en la trampa parada per un polític que ha demostrat a bastament que no té cap mena de principis. És un populista de formes suaus, però igualment tòxic. Potser sí que hi ha hagut gent que s’ha cregut la historieta de l’amor a la dona i el bla, bla, bla sobre una regeneració democràtica que no ha aplicat al conflicte amb l’independentisme. Tot plegat és un episodi més de l’escenari guerracivilista que han alimentat els partits popular i socialista i que tant de mal han provocat a la democràcia.

¿És que la persecució, les destitucions, la presó i l’exili no provoca perjudicis personals? ¿És que tancar cantants a la presó o obligar-los a exiliar-se (Pablo Hasél i Valtònyc) per la lletra d’una cançó no és una barbaritat majúscula? Personalment, els asseguro que no em va fer gens de gràcia patir una persecució política, de part del PP i el PSOE, i que em destituïssin de director de l’EAPC amb el 155. Vaig haver d’aguantar insults de tota mena i vaig perdre la feina per ser independentista.

Vull dir que el victimisme és la pitjor recepta per actuar en política. La política feta a cop d’emocions apel·la a la no raó, i tapa amb una crosta sentimental l’argumentació política. La democràcia es debilita quan l’engany substitueix la veritat, quan un polític converteix en espectacle el que hauria de ser un lideratge seriós. Si els interessos personals i de partit es posen per damunt dels interessos del país, és que aquest polític és un frau. Pedro Sánchez ho és. Els que hem patit de veritat una campanya d’assetjament sabem perfectament que la suposada reflexió de Pedro Sánchez sobre si valia la pena o no continuar en el càrrec no era tal.

El prestigiós diari Financial Times s’ha mostrat molt crític amb Sánchez. En un editorial recent li ha retret l’exageració i la manca d’autocrítica, i l’acusa de culpar sempre la dreta de tots els mals i no reconèixer la capacitat del seu propi bàndol d’escopir bilis. Els narcisistes acostumen a donar la volta a qualsevol qüestió per presentar-se com a víctimes en qualsevol circumstància, inclús quan ells són els que han provocat el desastre. És una perversió que intenten amagar amb un dramatisme injustificat.

Les eleccions del 12 de maig són molt importants per a Catalunya i, sobretot, per a l’independentisme, que hi acudeix més dividit que mai. L’única solució per superar les emboscades polítiques de l’unionisme és concentrar el vot al màxim possible. El retorn del president Carles Puigdemont és imprescindible, i és l’únic acte que desestabitzarà la política espanyola. Però l’esperat retorn tan sols s’aconseguirà si la seva candidatura —que és la meva— supera totes les altres. No feu com Sánchez i no us deixeu portar pels cants de sirena d’aquells que us prometen que declararan la independència demà amb tres diputats. No llenceu el vot a la paperera de la història. Feu història, que és més productiu.