George Mitchell va néixer fa 75 anys a Waterville, Maine. És fill de mare libanesa i pare irlandès i és catòlic, a pesar que la seva herència àrab és menys anecdòtica del que es diu. Tanmateix, com a senador dels EUA sempre va donar suport a Israel, per bé que l’informe de la comissió que porta el seu nom i que va servir de base per al Full de Ruta del 2003, és considerat positivament per tots els observadors. Proposava l’alto el foc, la suspensió dels assentaments israelians i el retorn immediat a les negociacions de pau, perquè feia responsables les dues parts dels esclats de violència. Segurament, però, l’exsenador Mitchell és més conegut del gran públic per la seva gestió pacificadora a Irlanda del Nord, on va apadrinar el procés de pau que va culminar en l’històric Acord de Divendres Sant de 1998. Han passat deu anys i aquells acords aguanten prou bé, malgrat la inestabilitat política i l’estancament del procés autonomista. L’administració de Barack Obama l’ha convertit en el nou enviat especial dels EUA al Pròxim Orient amb la intenció que els bons oficis de Mitchell aconsegueixin que les dues parts, israelians i palestins, acordin una solució al conflicte que arrenca del 1948. No sé si el fet que Mitchell hagi presidit la Walt Disney Company (2004-07), que és la fàbrica d’il·lusions més reconeguda, farà possible el miracle.

Richard Holbrooke va néixer a Nova York el 1941. Té, per tant, 68 anys, i va començar la seva carrera diplomàtica el 1962, un cop sortit de la Brown University, com a Foreign Service Officer. El seu primer destí va ser el Vietnam, on va passar-hi sis anys, i el 1966 ja era a la Casa Blanca per formar part del nucli assessor del president Johnson, fins al punt de ser un dels membre de la delegació nord-americana que va signar el acords de París que va portar la pau al Vietnam. També va treballar amb l’administració Carter i ha estat ambaixador a Alemanya i davant de les Nacions Unides. Segurament, però, Holbrooke, com Mitchell, també és conegut pel seu protagonisme en els Acords de pau de Dayton del 1995 que van acabar amb la guerra de Bòsnia i el significat del qual ell mateix va explicar al llibre To End a War (1998). Ara, Holbrooke ha estat nomenat el representant espacial dels EUA a Pakistan i Afganistan.

Aquests dos grans especialistes en la resolució de conflictes tenen, doncs, una llarga i densa experiència diplomàtica. Els caracteritza el fet que ambdós són demòcrates i, també, que són coneguts per la seva activitat durant l’administració del president Bill Clinton. Tots dos retornen a l’escena pública de la mà de la nova secretària d’estat de Barack Obama, l’exsenadora Hillary Clinton. És per això que em sembla raonable pensar que, a partir d’aquest moment, la política exterior dels EUA s’assemblarà molt a la de la dècada dels 90, quan Clinton volia ser mediador i part en molts dels conflictes del món. La política internacional d’Obama serà activa i compromesa com ho era la de Clinton, perquè els actors que avui recupera la diplomàcia nord-americana van ser els forjadors d’aquesta manera d’entendre la intervenció en la política internacional. Començaran per escoltar totes les parts per després “imposar” la solució, que és exactament el contrari del que s’ha fet al Pròxim Orient o amb relació al terrorisme islamista durant l’era Bush.

Però més val no enganyar-se ni creure que amb Obama i Clinton les relacions polítiques internacional canviaran com un mitjó. Els EUA no estan disposats a perdre el lideratge mundial que tenen ni tampoc no es plantegen deixar “penjats” els seus aliats de tota la vida. De moment, el que han canviat són les formes i les prioritats. Com va escriure Holbrooke fa poc a Foreign Affairs, la prioritat és Afganistan i la lluita contra el terrorisme, en una guerra que serà la “més llarga que haurà fet el nostre país en la història”, superant els 14 anys que va durar el conflicte del Vietnam que ell coneix molt bé. Entre la coerció i l’ús de la força de l’era Bush i el poder tou de les idees de l’atractiu cultura i la diplomàcia que propugnava Joseph Nye, la política internacional d’Obama i Hillary Clinton s’aferra a l’anomenat poder intel·ligent (smart power), que és un concepte que va encunyar Suzanne Nossel, actualment cap d’operacions de l’ONG Human Rights Watch, per bé que abans va ser col·laboradora de Holbrooke al departament d’Estat. I què és l’smart power? Doncs és la combinació del poder dur i del poder tou al mateix temps. O sigui, l’ús de la força i del diàleg, del pal i de la pastenaga, de manera que doblegui les resistències al que és sempre el full de ruta dels EUA, erigits en mediadors més que no pas en ocupants o repressors. Els serbis i els bosnians van tastar-ne la fórmula quan encara no tenia nom.

Publicat a eldebat, 04/02/09