Home

urna_foc-1898

Les eleccions del 28-N han fet capgirar la política catalana com un mitjó. Ara, quan el fracàs del tripartit és incontestable, molta gent s’atorga el mèrit d’haver-lo predit amb molta antelació, per bé que les hemeroteques guardin un munt d’articles d’aquesta mateixa gent quan defensava sense recança aquesta fórmula de coalició. En reneguen a misses dites. Però, vaja, suposo que això deu ser normal en un país com el nostre, en què l’opinió política és tacticista fora de mida. Vull dir que és miop, perquè es forja en el driblatge curt, conjuntural, com a reacció al que es diu en una roda de premsa. Suposo que aquest és el preu que s’ha de pagar per la baixa professionalització de la política. Perquè el que en un principi és una virtut, que és l’adhesió compromesa i sense recompensa a un ideari concret, al final, quan s’ha optat per entrar a formar part de la política professional, esdevé el pitjor dels mals. No hi ha res més insubstancial i inútil que un polític que repeteix una consigna. De vegades, però, sobretot si el polític en qüestió és un bon orador, la política feta a cops de titular serveix per alimentar les dèries de la parròquia més pròxima. Esdevé un codi que només entenen els iniciats i del qual fan cas omís la majoria dels mortals.

La desafecció dels electors respecte de la política és conseqüència d’això i no pas, tal com s’ha pogut comprovar, que passin d’anar a votar. Quan tothom augurava una abstenció escandalosa en la jornada electoral d’ara fa dues setmanes, al final hi va haver una participació de gairebé el 60%. Ningú no sap com justificar-ho. M’aventuro a dir que els electors catalans deuen sentir-se estimulats pels moments crítics, perquè, curiosament, la convocatòria electoral autonòmica que va portar menys gent a les urnes va ser la del 1992 (amb una abstenció del 45,1%), que és l’any de l’eufòria olímpica, quan Barcelona s’agradava i semblava que tots els catalans lligàvem els gossos amb llonganisses. Quan el vent bufa de cara, sembla que no cal preocupar-se! Aquest 2010 l’abstenció ha baixat i s’ha situat al nivell del 1999. En fi, el resultat de les eleccions del 28-N i el mapa polític que se’n deriva ens han deixat un munt de deures per fer.

Per començar, cal esbrinar per què un de cada deu votants s’ha decantat per una opció que no ha obtingut representació. Entre blancs (92.331), nuls (21.727) i els que han anat a parar a candidatures de tota mena (213.261), cosa que representa el 6,3% del cens electoral, ara hi ha més de 325 mil votants que no tenen representació al Parlament. Ha baixat l’abstenció, sí; però, en canvi, ha augmentat aquest vot orfe, que el 2006 era tan sols el 2,7% del cens. No és que sigui preocupant, però aquest fenomen, acompanyat de l’atomització del Parlament, que ara està format per set grups, posa en relleu la fragmentació del vot. També és veritat que la distància que separa la federació guanyadora dels altres grups és incontestable, ja que CiU representa 1.198.010 electors, mentre que el PSC en representa 570.361, que és gairebé la meitat, i respecte de la resta la distància és encara més gran: 384.019, PP; 229.985, ICV-EUiA; 218.046, ERC; 105.827, C’s, i 102.197, SI. I tanmateix, CiU hauria de tenir molt present aquest nou sistema de representació política, fins i tot una circumstància que ha quedat tapada per mitja dècima, que és que la xenòfoba PxC hauria pogut obtenir representació parlamentària amb els 75.321 vots rebuts. Si això s’hagués produït, segurament estaríem parlant d’una altra manera. Val més anticipar-se a la desgràcia, oi?

El que ha passat amb els tres grups del tripartit tothom ho sap. Els socialistes han caigut per sota del 20% per primera vegada, molt per sota dels 1.031.454 vots (31,1%) i els 42 diputats obtinguts el 2003, quan el candidat era Pasqual Maragall. ICV-EUiA ha tornat als nivells del 2003 i és lluny, molt lluny, dels 507.753 vots (18,7%) i els 25 diputats que va obtenir el PSUC, els comunistes de debò, l’any 1980. Finalment, ERC ha obtingut el pitjor resultat dels últims vint anys. Certament, el 1992, amb Àngel Colom al capdavant, ERC va recollir 210.366 vots (7,9%) i 11 diputats. Ara només n’ha recaptat 7.680 més que aleshores (cosa que vol dir un 7%) i 10 diputats. La derrota del tripartit ha estat, per tant, espectacular. I la pregunta que cal fer-se és per què el càstig ha estat tan sever? No és fàcil respondre-la, perquè no hi ha una única raó. I, a més, és probable que calgui trobar explicacions diferents en cadascun dels casos. N’apunto unes quantes, resumidament.

Sóc de l’opinió que el transvasament de vots del PSC a CiU, que algú xifra en 124.000, és a causa no tan sols de la poca coherència catalanista dels socialistes actuals (que inclou l’anomenada generació Black Berry), sinó també, i molt especialment, de la manca de lideratge del president Montilla, que no ha sabut posar al seu lloc ERC i ICV-EUiA. Els votants socialistes són tan o més institucionals que els convergents i els provoca al·lèrgia la política de costellada, que és el que ha passat sovint durant el septenni tripartit. Això mateix es podria aplicar als aproximadament 20.000 votants d’ICV-EUiA que han decidit donar suport a CiU i que em fa l’efecte que deuen ser, precisament, antics votants comunistes.

El cas d’ERC és gairebé de manual, perquè és l’exemple més clar d’una mort anunciada. Escissions, incoherència en el discurs, excés de sectarisme i ineficiència governamental (incloent-hi les milionàries subvencions als amics) són els ingredients d’un còctel letal. En fi, que tot sumat ha provocat la fi del tripartit. Que Déu el tingui en la glòria!

Publicat a l’Avui, 13/12/10.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s