El director de Política Lingüística d’Aran, Jusèp Loís Sans, no es cansa d’explicar que la situació de l’aranès és delicada: “cada any deixen de parlar-lo una mitjana d’entre un 1 i un 1,5% de la població d’Aran” —va dir en unes declaracions de no fa gaires dies. Actualment, l’aranès és la llengua habitual del 23,4% dels poc més de 10.000 habitants d’Aran, mentre que el castellà és la llengua habitual del 38%. En fi, que l’aranès és una llengua minoritzada allà on és pròpia. Res de nou que no sapiguem els que parlem habitualment el català. I més al País Valencià o a les Illes que al Principat. Segons les estadístiques, parlen occità —que és nom real de la llengua que a la Vall anomenen aranès— uns 3.700.000 persones. Però ni a França, on els parlants de l’occità són uns 3.600.000 persones i es reparteixen en diversos departaments; ni a Itàlia, amb 41.000 parlants, l’any 2001, instal·lats al nord-oest, concretament a les valls alpines occidentals del Piemont i a la localitat de La Gàrdia (província de Cosenza, Calàbria); ni al Principat de Mònaco, amb 4.500 parlants en les zones que no són lígurs, la llengua d’oc —el gascó o el provençal, que són els altres noms que rep— no és oficial ni rep cap suport institucional.

Només a la Val d’Aran, on la força demogràfica és més feble (4.700 parlants segons dades de l’any 2001), l’occità és llengua oficial. De fet, ho és a tot Catalunya, al costat del català i el castellà, segons la Llei de l’aranès, aprovada el 22 de setembre de 2010 pel Parlament, i que és la que ha recorregut el govern socialista de Rodríguez Zapatero. A Itàlia el reconeixement legal és testimonial, mentre que a França la protecció és genèrica (les llengües “regionals” són considerades patrimoni i res més). Al Principat de Mònaco, res de res. Una vegada més, doncs, un govern espanyol d’esquerres diu als ciutadans de Catalunya, a l’Aran, que l’aranès no pot ser preferent al català i al castellà en el seu habitat. És una mostra més de la intransigència lingüística dels governs espanyols. Ja ho sabíem, però molesta constatar-ho de nou. La Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries —una mascarada que fins i tot diferencia entre català i valencià— tampoc no ens salvarà.

Publicat El Temps.