No sé si coneixen una cançó d’Albert Pla i Pascal Comelade el títol de la qual és Viva el amor. Com moltes cançons del sempre agosarat Pla, la lletra és francament forteta i evoca el risc amb el tel de la mort. Al capdavall, així és la vida. Els transcric el final de la cançó perquè descriu amb més o menys cruesa la sensació que vaig tenir en llegir el manifest dels 300 professionals i intel·lectuals que va publicar El País —i un altre que va publicar El Mundo amb personatges repetits— contra la independència de Catalunya. L’estrofa final fa així: “Tal vez fue mi sangre, tal vez su sudor/ o el sabor de la muerte nos puso calientes/ y ella gimió… sí/ Yo me abalancé contra la pared/ le quite las bragas y me la follé./ Tal vez fui un salvaje, tal vez me pasé./ Sus ojos gritaban: ¡Por dios, tómame!/ Cerca del cadáver… un charco de sangre/ refleja las sombras oscuras y ardientes/ de los dos amantes en el callejón./ Lo dice todo el mundo, no lo digo yo:/ No hay nada mejor que hacer el amor”. L’excitació intel·lectual dels 300 autoproclamats federalistes s’assembla molt a la brutal escomesa sexual que descriuen els lletristes d’aquesta cançó. És un amor poc sincer… que no s’assembla gens a la candidesa dels versos de Salvat-Papasseit que recitava, més que no pas cantava, Teresa Rebull: “Visca l’amor que m’ha donat l’amiga / fresca i polida com un maig content! / Visca l’amor / l’he cridada i venia / —tota era blanca com un glop de llet.” En fi, la declaració d’amor sobrevinguda dels federalistes espanyols és més aviat una bufonada, com les que protagonitza el sempre histriònic Boadella, que es veu que ara és un assidu dels salons aristocràtics i rancis del Círculo Ecuestre barceloní. Ai, qui ho havia de dir!
Ferran Sáez, que és filòsof i un bon novel·lista, sap més història que aquests eminents catedràtics —o almenys no intenta manipular el passat per argumentar les seves conviccions polítiques—. El 26 de setembre d’enguany va publicar l’article “El Sàhara i altres silencis” per explicar una altra, diguem-ne, argúcia legal del règim franquista. Aquesta vegada es tractava de desfer-se del problemàtic Sàhara, que era considerat una província espanyola més (com les quatre que encara formen Catalunya) des del 10 de gener del 1958, per lliurar-lo al Marroc. Observin com va manegar-s’ho la dictadura per preparar el terreny de la venda d’un territori inequívocament espanyol segons la llei. El mateix dia que va morir Franco, el 20 de novembre del 1975, es va promulgar una llei que afirmava, a diferència de la de 1961, que el Sàhara no havia format mai part “del territorio nacional”.
Quan “tot està per fer i tot és possible”, com va escriure un altre poeta també donat a les exaltacions amoroses, el millor és no dir mentides, que és el que fan aquests federalistes en afirmar que Espanya no ha perpetrat mai cap agressió contra Catalunya. Josep Fontana, historiador de qui es reconeixen hereus molts dels catedràtics que he citat abans, va escriure que la història dels bombardeigs de Barcelona —ja sigui en la versió d’Espartero o en la del reusenc general Prim— no podrà ser mai valorada de la mateixa manera per la víctima (o sigui el poble de Catalunya) que pel botxí, que no és altre que el poder de l’Estat amb l’ajuda d’aquells que a Catalunya li donaven suport. “Viva el amor”, amics federalistes, però amb la veritat per davant i sense agressions.
Publicat a El Punt Avui, 08/11/12. En la versió publicada al diari vaig escriure per error que la llei del 20/11/1975 s’havia promulgat el 18/11/1975.
Descobriu-ne més des de El passat que no passa
Subscribe to get the latest posts sent to your email.

