Home

the-dictator-s-handbook-why-bad-behavior-is-almost_1-4360

Fa uns dies, una bona amiga va recomanar-me un llibre que té un títol ben estrany: The Dictator’s Handbook. Com que em refio del criteri d’aquesta amiga —que tot sigui dit de passada és una grandíssima acadèmica i especialista en economia i la teoria de jocs—, vaig comprar el llibre de seguida (està disponible a Amazon). Si el títol ja és colpidor, el subtítol encara ho és més: “Per què el mal comportament és gairebé sempre una bona política? ”. Els autors d’aquest llibre són Bruce Bueno de Mesquita i Alastair Smith, tots dos professors de ciència política a la New York University (NYU). Els confesso que fins que no me n’han parlat, no els coneixia. Però Google et fa conèixer la gent gairebé a la velocitat de la llum. És així com, mentre llegia el llibre, he anat descobrint qui és Bueno de Mesquita.

Bueno de Mesquita va crear una empresa per desenvolupar un complex model informàtic, basat en la teoria de jocs i les decisions, amb el qual predir els resultats dels conflictes internacionals amb una sorprenent precisió. Consultor de la CIA i del departament d’Estat nord-americà, a Bueno de Mesquita se li atribueixen un bon nombre d’encerts, especialment haver previst la intifada amb dos anys d’antelació. Els recomano una xerrada seva, Bruce Bueno de Mesquita predicts Iran’s future, que forma part de les conegudes TED Talks. És molt clar, contundent i realment arriscat. És probable que a Catalunya hi haurà qui el titllarà de xarlatà i de coses així. La badoqueria catalana —i espanyola— és realment infinita, com s’ha constatat una vegada més arran de la mort d’Hugo Chávez, el militarot populista que alguns il·luminats ens volen fer passar per no se sap què. Sigui com sigui, els recomano el llibre vivament.

I quina és la tesi que ens plantegen Bueno de Mesquita i Smith? Cal dir, d’entrada, que aquest no és un llibre per a persones ingènues i que pretenguin ratificar les seves esperances en la noblesa de l’esperit humà. Al contrari, aquest manual del dictador és una vacuna contra la ingenuïtat de molta gent amb relació al comportament dels polítics professionals. Més aviat genera desconfiança i fàstic. I és que la veritat més incòmoda que descobrim en aquest text és que les regles que conté són igualment útils per al tirà que per al demòcrata. L’autòcrata genocida i l’estadista visionari poden sentir-se identificats en moltes de les reflexions que fan els autors. Només cal que les apliquin a les seves circumstàncies. Bueno de Mesquita i Smith fan una crua radiografia de l’obstinació de la política. I la sintetitzen en dues ambicions elementals: la conquesta i preservació del poder. Fins aquí, res de nou. L’inquietant és que, a parer seu, la voluntat d’assolir el bé comú és, si s’arriba a donar, tan sols un efecte secundari d’aquesta ànsia per imposar la voluntat pròpia sobre les persones i les coses. Però aquesta ànsia de dominació no és, diuen, una manifestació d’egoisme o de maldat, sinó un tret inherent de la naturalesa humana. La gran majoria dels oficis i professions no estan basats en un afany altruista. I si això és així, per què els polítics han de ser més altruistes que la majoria dels ciutadans? L’altruisme és, doncs, part del que anomenem relat i no pas el fonament de la política.

Amb motiu d’una taula rodona que vaig compartir amb el jutge Santiago Vidal per parlar d’ètica, justícia i política, vaig voler començar amb una paradoxa per estimular el debat. ¿Fou ètic —vaig preguntar— que el president Lincoln allargassés la guerra de secessió per tenir temps de convèncer els demòcrates i els republicans que recelaven de l’emancipació dels esclaus? Sí? Els cost en vides humanes i el patiment va ser gran. Hi estem d’acord?, vaig interpel·lar a la audiència. Sí? Doncs aleshores també estarem d’acord que Franco va fer bé en allargassar la guerra civil espanyola per tenir temps d’eliminar els opositors dins del bàndol nacional i a tots els republicans que es creuaven en el seu camí triomfal fins a la frontera. Aquesta és la paradoxa: que el fi, encara que sigui bo i just, no justifica els mitjans. El llibre de Bruce Bueno de Mesquita i Alastair Smith és un compendi de normes i paradoxes sobre què ha estat la política almenys fins el dia d’avui: limitar tant com es pugui els cercles de confiança; assegurar-se que cap aliat sigui irreemplaçable; controlar el flux de recursos públics fins acumular una gran fortuna personal; repartir la riquesa per afavorir els aliats i, finalment, evitar haver de dependre de les seves aportacions. En fi… És un manual per a cínics? Potser sí. O no, perquè hi trobem moltes veritats. Ara bé, la pressió de les xarxes socials fa difícil que la política del segle XXI pugui resistir la manca de transparència, l’amenaça, l’elitisme i la corrupció que han dominat durant el segle XX i que aquest llibre retrata tan bé.

Publicat a elSingularDigital.cat, 11/03/13

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s