Home

Els romancers són aquella mena de gent, rara avis, que declinen una vegada i una altra un verb la definició del qual no he pogut trobar al DIEC2 però que sí que admet el Termcat: procrastinar. Aquests dies, mentre preparo amb Aurora Madaula el viatge a Edimburg per assistir a la gran festa de la democràcia escocesa i explicar-los-la amb un seguit d’articles, he llegit un munt de vegades aquest verb, que l’anglès pren del llatí procrastinare.

Segons el Termcat, en català, la paraula procrastinació és un terme especialitzat de la psicologia i designa la tendència a diferir o remetre una acció al dia següent. Per extensió, doncs, procrastinar és “deixar una feina important per a més endavant” o “demorar una obligació fins al punt de sentir malestar per la pròpia tardança”. És clar que si en comptes d’explicar-ho d’una manera tan tècnica els explico, directament, que la procrastinació equival a la romanceria, a romancejar, que en el llenguatge col·loquial tenen el significat de “demorar, diferir i ajornar”, segurament ara ja ens haurem entès. La definició del DIEC2 del verb intransitiu romancejar és clara: “1. Anar amb romanços, Bw9dbM5IUAE0Hikamb excuses i dilacions. 2. Fer actes propis d’una persona romancera.”. En aquest sentit, els romancers són persones molt confiades de si mateixes.

Per tant, els que queden atrapats per la procrastinació acostumen a confiar en ells mateixos. Però tenir confiança no es pot confondre mai amb l’esperança. L’esperança és una altra mena de confiança. Per exemple, “la confiança d’aconseguir una cosa, que una cosa que desitgem ha de realitzar-se”. En un joc d’atzar, l’esperança és el guany mitjà per jugada. En fi, que confiar i tenir esperança no és la mateixa cosa.

Si apliquem les disquisicions filològiques, que per altra banda no són del meu ram, per bé que em diverteixen, al que està passant a Catalunya amb la consulta del 9-N, podem estar distrets una bona estona, perquè de romancers se’n veuen a pertot. En trobem tant entre els defensors dels sí-sí com del no-no i, sobretot, entre la subespècie, més rara que un animal exòtic d’aquells que surten a Veterinaris, que ha triat el sí-no i l’estat la puteja (un altre verb que no surt al DIEC2) cada dia i els socialistes només li donen esperances a la manera teologal per la qual el creient cristià confia rebre de Déu la vida eterna i l’ajut per a arribar-hi.

Ja saben per què he escrit aquest article, oi? Per animar els romancers que encara no s’han apuntat a la Via Catalana d’enguany a fer-ho. Encara hi són a temps, eh? Fem que la “Via Catalana 2014” a Barcelona sigui una manifestació tan massiva i popular com ho va ser la cadena humana que va omplir l’any passat les carreteres d’arreu del país. Els deixo l’enllaç per formalitzar la inscripció, araeslhora.cat. Jo ja he triat una samarreta vermella, perquè va més amb el meu caràcter. Vostès triïn el color que vulguin sense ajornar-ho, sense deixar-ho a l’atzar. Sense sucumbir a la procrastinació. Se sentiran millor. Paraula d’historiador.

Publicat a elSingular, 08/09/14.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s