Home
Ian Paisley  a la dècada dels anys 70

Ian Paisley a la dècada dels anys 70

Arran de la mort, als 88 anys, de qui fou el gran líder del Partit Democràtic Unionista (DUP) i exministre principal de l’Ulster, el reverend presbiterià Ian Paisley, Lord Bannside, llegeixo un commovedor article de Gerry Adams al diari The Guardian, bastió en paper del laborisme britànic. Un article que hauria estat impensable el 1971, quan Paisley va fundar el DUP i es va convertir en el líder dels unionistes nord-irlandesos més radicals, els coneguts com a paysleyistes, els quals, a més, van alimentar tota mena d’organitzacions paramilitars: Third Force, Ulster Resistence i Ulster Defence Association, per exemple. Paisley va ser conegut com a Dr. No per la seva negativa a negociar durant anys amb l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA). Paisley va ser, a més, molt crític amb el procés de pau a Irlanda del Nord que va culminar amb els acords del Divendres Sant del 1998. Va posar totes les traves possibles al diàleg des que el 1985, davant de l’ajuntament de Belfast, pronunciés aquell Never, never, never que li valgué el sobrenom per refusar l’acord angloirlandès de devolució de poders a la província i que van signar la premier britànica Margaret Thatcher i el taoiseach irlandès Garret FitzGerald.

PANews+BT_P-14b8ea50-e92e-4406-b875-af30c2d4bd02_I1

Gerry Adams i Martin McGuinness

“Paisley serà recordat –escriu Adams– pels temps dolents, però després de dècades de desacord va voler construir un nou futur per a tothom basat en el respecte i el diàleg. També se l’ha de recordar per això.” De veritat que un article com aquest xoca molt si hom pensa en el passat. Quan vaig anar a Irlanda del Nord amb motiu dels acords de pau i de les eleccions posteriors, els articles que vaig escriure en aquest mateix diari intentaven reproduir el terror psicològic que prenia la ciutat. Com vaig escriure a Guerra i pau a Belfast (Avui, 03-07-98), “les anàlisis dels conflictes tendeixen sempre a observar només l’àmbit de la política. I en un conflicte, sigui llarg o sigui curt, la política no ho és tot. Poques vegades, doncs, els analistes prenen en consideració el que podríem anomenar factor humà. Hom oblida sovint que les idees són un reflex de la nostra condició d’individus socials i, per tant, que la causalitat, per dir-ho així, psicològica també compta a l’hora de prendre decisions col·lectives.” Oh, i tant, si compta! Ja s’ha vist. Tot terror psicològic pretén destruir la resistència de l’adversari.

La qüestió és que amb Paisley es va produir una mutació impensable, que va arribar després de la que ja havien hagut de fer els antics comandants de l’IRA, Gerry Adams i Martin McGuinness. Va ser concretament el 2007. El Sinn Féin havia començat un procés de replantejament global a la dècada, desestimant la via armada com a solució del conflicte. L’IRA, almenys la facció majoritària, sempre va admetre les decisions que prenien en aquest sentit els “polítics”. L’esquerra abertzale ho ha imitat gairebé fil per randa, encara que el govern espanyol continuï encaparrat, com ho va estar durant anys Paisley, a desconfiar del gir polític i pacifista dels antics terroristes. Però Paisley va començar a fer el tomb just després de guanyar les eleccions del 26 de novembre de 2003. A partir d’aquell moment, amb el Sinn Féin com a tercer partit de l’Assemblea, tot va canviar. Per començar, els líders del procés de pau, que ja no serien David Trimble, cap del partit moderat protestant UUP i segona força de la cambra, ni Mark Durkan, el substitut de John Hume al capdavant del catòlic SDLP, l’històric dirigent dels catòlics pacifistes i que havia estat el gran protagonista de l’anomenat “Hume-Adams process” que va abocar a la treva permanent de l’IRA el 1994.

L'afabilitat entre Martin MacGuinness i Ian Paisley

L’afabilitat entre Martin MacGuinness i Ian Paisley

Arran d’unes noves eleccions el març de 2007, que foren novament guanyades pel DUP, que obtingué 36 escons, i pel Sinn Féin, amb 28, que va superar l’UUP, Gerry Adams i Ian Paisley van comparèixer plegats davant la premsa per anunciar l’acord entre el DUP i el Sinn Féin per governar la província, la pau a Irlanda del Nord va convertir-se en irreversible. Els grans enemics esdevenien aliats, que és com si Mayor Oreja governés amb Arnaldo Otegi de segon. Una cosa impensable, oi? Però de més verdes en maduren. A Irlanda del Nord va ser possible després d’anys de patiment i 3.526 morts entre 1969 i 2001. Un cost humà brutal que, tanmateix, no ha impedit que al cap dels anys Gerry Adams escrigui un sentit article de condol i que Martin McGuinness plori la mort de qui finalment fou el seu amic.

Publicat a El Punt Avui, 18/09/2014

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s