No sóc crític literari i, per tant, no m’atorgaré el privilegi de dir res sobre els valors literaris d’aquest llibre. No tinc cap autoritat per fer-ho, més enllà que m’agradi llegir llibres i que durant un temps vagi compartir la direcció d’una col·lecció de narrativa per a Angle Editorial. Gairebé els arruïno amb les meves tries literàries, que tanmateix a mi em semblaven bones: Leonard Cohen, Danilo Kis, Kurt Vonnegut, David Sedaris, Víctor G. Labrado, Marc Romera, Drago Jancar, etc. Sóc aquí, per tant, per amistat amb la Maite i amb els editors d’Arrela, l’Ariadna Ferrer i en Guillem Alfocea. Avui dia les editorial petites són les que arrisquen de veritat. Les grans, les que tenen diners, només aposten pels best-sellers.

Però ja que hi som, deixeu-me dir alguna cosa sobre la novel·la de Maite Salord, L’alè de les cendres, i, sobretot, sobre la memòria, que és el rerefons real d’aquesta narració a tres veus, com ja explicaré després, i sobre el valor de la literatura per recrear el passat. Un passat imaginat més que no pas inventat.

Deia Walter Benjamin que “el do d’avivar en el passat la guspira de l’esperança no pertany sinó a l’historiògraf íntimament persuadit que si triomfa l’enemic, ni els mort estaran segurs”. Segons Benjamin, “aquest enemic no ha deixat mai de triomfar”. Ara, també és cert que si hom vol conèixer la veritat d’un temps passat, cal que escrigui un llibre d’història. Si, en canvi, el que un vol és percebre’n el regust —de la història, vull dir—, cal que escrigui una novel·la. En tots dos casos, però, l’enemic perdrà la partida.

Això és el que ha fet Maite Salord amb la història que va mig esbossar-li la seva mare poc abans de morir i que ella ha trigat més de dues dècades a poder escriure. Tot i que hi intercala documents i personatges històrics reals per donar consistència al relat, el llibre és clarament una novel·la, madurada a foc lent, que conta una historia dura, de perdedors, de gent silenciada i humiliada. D’homes morts o tancats a la presó i de dones i criatures que es queden soles, desemparades i sense veu, en un silenci que la dictadura franquista va convertir en un sever desert. En el no-res absolut, si es vol dir així. El llibre és una novel·la, oi tant, però també és un intent de rescatar la memòria de les urpes de l’enemic que vol apropiar-se-la.

Potser perquè sóc historiador i només un aficionat a la literatura, a mi el textos historiogràfics que s’hi intercalen no em calien, però entenc per què l’autora els hi ha posats. Quan es va instituir el Premi Born als lectors, creat per premiar els caçadors de badades i anacronismes en novel·les històriques (originals en català o traduïdes), em va quedar clar el pànic dels autors davant el passat. L’alè de les cendres és i no és una novel·la històrica, si bé la inclusió dels textos fa que pugui ser considerava sota el prisma d’aquest gènere literari. L’objectiu del premi és estimular el coneixement del passat a través de la literatura. És, no cal dir-ho, un esforç divertit i meritori, per bé que la literatura no ha de tenir necessàriament aquesta vocació instructiva ni tampoc ha de ser estrictament la traducció de la veritat.

Els contaré el que fa uns dies explicava en una conferència Stefano Maria Cingolani, un boníssim estudiós de l’època medieval catalana, en relació amb el valor historiogràfic de la literatura. La conferència de Cingolani versà sobre Ramon Muntaner i la seva crònica amb motiu del 750è aniversari del naixement del cronista. Va ser un exercici de desconstrucció impressionant per deixar clar que la Crònica era moltes coses menys el fidel reflex dels fets que s’hi expliquen. És clar que s’hi pot copsar la realitat del seu temps, però moltes de les gestes glossades són fruit de la imaginació de Muntaner i prou. La Crònica, va dir Cingolani, és, de fet, una gran novel·la que, com es diria ara, es basà en fets reals. Muntaner va combinar realitat i ficció, que és el mateix que ha fet Salord, com si el passat ens arribés de la mà d’un imaginari que de cap manera és anacrònic. Simplement és recreat com un espai viscut.

La trama de L’alè de les cendres arrenca el 1918 i es clou el 1946, el que és un període de temps prou llarg perquè el lector pugui resseguir les vicissituds d’una nissaga familiar, els Escandell-Guerrero, que es constitueix en representant de tots els vençuts del bàndol republicà. No és una novel·la fàcil, ja ho he dit. Té un estil proustià, amb un munt d’adjectius i d’imatges que s’encavalquen i que sembla que t’hagin de fer perdre el fil fins que, per fi, el recuperes en última instància. Com Proust, Salord fa que les frases breus —escrites en dialecte menorquí, que a mi em sembla més contundent que el meu— provoquin una reacció fulgurant en el lector. I és aquestes frases contundents, sovint d’un sol verb o un substantiu, tenen un paper essencial en l’arquitectura del text.

L’estructura de la novel·la és, d’entrada cronològica, però no tan sols. Consta de tres parts ben definides. Una primera, que abraça els anys 1918-35, en què coneixem la família protagonista i els avatars del personatge central de la trama, Joan Escandell, que recorre el camí des d’Eivissa fins a Mallorca, després d’una breu estada a l’illa de Menorca. Situa temps i espai i deixa el lector preparat per al nus principal que es desenvolupa en la segona part, la que abraça el període de 1936-37, ja en temps de la Guerra Civil. És la part més llarga i la que defineix millor el sentit de la narració. La tercera part se centra en la postguerra i va des de 1940 a 1946. Són els moments més tristos de la novel·la. O almenys així m’ho ha semblat.

Com he dit, però, l’estructura cronològica es matisada per una mena de subcapítols que contenen a la vegada tres parts més cadascuna. Aquestes tres parts corresponen a tres veus diferents. La primera veu, sempre encapçalada per una data, presenta els fets i fa avançar la trama per mitjà d’un dels protagonistes, Joan Escandell. La segona és, per dir-ho així, “la veu de la història” i ens presenta un document històric curt, un manifest, un discurs… —ja sigui de Salvador Seguí, el Noi del Sucre; ja sigui un discurs de Francisco Franco o una conferència de Pilar Primo de Rivera—, per emmarcar la trama. La tercera és la veu de la Dèlia Escandell (la filla de Joan Escandell), que des del nínxol parla amb el fosser i li explica les seves vivències, i, sobretot, posa punt final al silencis imposats en vida. Cadascuna de les parts que donen veu a Dèlia Escandell són anomenades “vibracions” i es corresponen als dotze mesos de l’any. Tenen una força sincera i corprenedora.

Un dels aspectes que m’ha fascinat de la novel·la, suposo que es deu al fet que sóc barceloní i per tant catalanocèntric i ignorant, és la interrelació entre totes les illes Balears. L’escenari de la trama són totes les illes —Mallorca, Menorca i Eivissa— i, sobretot, el barri de Son Espanyolet de Mallorca. Personalment desconeixia que hi hagués hagut migracions intra-balears, com l’emigració d’eivissencs a Menorca per treballar en la construcció de la fortalesa de La Mola, també anomenada d’Isabel II, i que serví d’aquarterament, de presó militar i política i per vigilar l’entrada al port de Maó. Jo que durant una dècada he passat quinze dies de vacances d’estiu a Ciutadella i que he passejat sovint per l’espai de La Mola, no en sabia res. Això que tinc una tieta i una cosina que viuen a Ciutadella i he tingut un munt d’alumnes de l’illa als quals els ho hauria pogut demanar. I tanmateix, aquest episodi de les migracions internes illenques m’havia passat per alt.

En la presentació que la Maite va fer d’aquest llibre l’estiu de l’any passat, va dir el següent: “Per què tants anys després, encara hem de rallar de recuperar la memòria dels vençuts, de treure’ls de dins les fosses on encara els voldrien silenciats? Parlar de la seva por, del seu patiment, del seu dolor, és molt més que un deure: és una obligació perquè estam parlant, ni més ni manco, que de fer justícia. Les ferides no es poden reobrir si abans no s’han tancat. I no es tancaran mai  si no deixam que els toqui l’aire, que es mostrin d’una manera nítida i clara. Encara que facin mal. Però no es pot construir damunt un silenci imposat. Primer, per quaranta anys de dictadura; i, després, per una democràcia que no ha estat capaç de tractar, d’una manera digna i valenta, els perdedors d’una guerra que, com totes, va ser cruel i injusta per tothom. Però hi ha víctimes que han tingut anys de reconeixements i d’altres —els que no van anar a cercar aquesta guerra— a qui s’ha ignorat de forma inhumana. I hem de donar veu al seu silenci si volen que el futur sigui millor que el passat i que els errors no es tornin a repetir”.

És una reflexió molt humana que puc compartir. I això no obstant, he de dir-los, per desmentir algunes fal·làcies que fan córrer especialment els historiadors comunistes, que el silenci vam pactar-lo entre tots (i d’una manera destacada els comunistes) per recuperar la democràcia. Aquest va ser el preu que vam haver de pagar i que fins un cert punt vam acceptar alegrement la majoria d’antifranquistes. El desig de llibertat va poder més que les ganes de restituir el passat. Suposo que és llei de vida. Amb els anys, i sobretot després de l’ofensiva per reescriure el passat de la dreta més rància i franquista, agrupada a la FAES, va esclatar el delit de memòria de les joves generacions per saber què havia passat amb les detencions, les tortures i els presos, per localitzar on eren els desapareguts en les fosses comunes, què havia passat amb els republicans obligats a enrolar-se en l’exèrcit franquista, com era la vida clandestina dels activistes antifranquistes, etc., etc.

A la novel·la de Maite Salord tot plegat s’articula en un relat d’un innegable interès per als historiadors. I tanmateix és més un exercici de memorabilia, per emprar la paraula anglesa, que d’historiografia pròpiament dita. La novel·la obre la porta a aquells mementos o souvenirs, a aquells records, als sentiments, a la nostàlgia, a la passió, a les experiències i, en definitiva, a les “emocions” que es reactiven amb l’evocació de llocs viscuts i de coses que alguna vegada van pertànyer a persones de rellevància emotiva. Un exercici de memòria que és resultat d’esdeveniments memorables o d’activitats úniques amb els quals els escriptors construeixen històries partint d’experiències personals, que tant és si ha estat viscudes de veritat o bé tan sols són fruit de la narració. Al capdavall, això és la literatura, almenys per algú com jo, que només n’és lector. Salord fa literatura i cal agreir-li-ho.

Text de la presentació a la Librería La Impossible, de Barcelona, el dia 10/04/2015.