Home

Els confesso que sóc un gran aficionat a les sèries de TV de temàtica política. La meva afició va començar amb la ja famosaL’ala oest de la Casa Blanca, una sèrie creada per Aaron Sorkin, que tanmateix vaig descobrir tard, quan ja devia anar per la segona o la tercera temporel_ala_oeste_02ada, però que després vaig veure com aquell qui diu de cop. Les 7 temporades, de 22 episodis cadascuna, són una magnífica lliçó sobre la legislació i la política nord-americanes en qüestions de tipus social (la immigració, l’educació, la seguretat social, les lleis de control d’armament), polític (el cens, les condemnes mínimes obligatòries, els crims per odi, la pena de mort ) o de política exterior (la intervenció en conflictes armats, les relacions internacionals).

Aquesta sèrie, que als EUA va arrencar el 1999, tenia una intencionalitat pedagògica. Pretenia prestigiar la política nord-americana davant el descobriment de diversos escàndols. El president Bill Clinton estava al final del seu mandat, el qual no va ser precisament molt lluït, com tothom deu recordar, i la il·lusió inicial s’havia esvanit. La sèrie es va deixar d’emetre el 2006, dos anys abans que expirés el segon mandat de Georges W. Bush, qui no va destacar per ser un gran governant i, a més, va ser el gran protagonista de l’enrenou de la Segona Guerra d’Iraq. Era evident que una sèrie que es plantegés fer palesa la complexitat de la política podia ajudar a fer més comprensible algunes decisions. Era un retorn a l’èpica de la televisió dels anys 70 i 80, quan triomfaven sèrie com Lou Grant (1977-1982) o Cançó trista de Hill Sreet (1981-1987).

Diuen els experts que els espectadors L’ala oest eren persones cultes, instruïdes, de cla5106248sse mitjana-alta i amb un fort poder adquisitiu, cosa que sempre és bona per a les productores i les cadenes de TV, ja que els permet captar anunciants d’alta gamma. La crisi econòmica que es va començar a fer evident als EUA cap al 2006 i que amb el frau de Bernard Madoff el 2008 va fer saltar la tapa del sistema, va afectar, precisament, a aquesta mena de gent i, a més d’empobrir-la, li trastocà els valors i les admiracions que havien sostingut fins aleshores. Els espectadors es van abonar llavors al gènere fantàstic i sobrenatural o a les fantasies medievals per explicar la realitat. Hi ha polítics que, com Pablo Iglesias, hi han vist fins i tot la manera de conquerir el poder de manera, diguem-ne, poc democràtica.

La crisi va introduir un bany de realisme en les sèries de gènere polític i va enfonsar la perspectiva “tova” que acompanyava L’ala oest. Sorkin no va defallir, però, perquè el 2012 va escriure una altra sèrie, The Newsroom, focalitzada aquest cop en la redacció del programa de notícies de ficció Atlantis Cable News, i en el seu presentador, Will McAvoy (encarnat per Jeff Daniels). Malgrat les inclinacions republicanes de McAvoy, al final l’imperatiu ètic s’imposa i s’alinea amb els seu companys de redacció per fugir de les notícies espectacle i oferir seriositat i anàlisi sobre el que passa arreu peti qui peti. La sèrie només va durar tres temporades. Devia ser per alguna raó. Segurament, perquè la crisi havia fet perdre la ingenuïtat d’aquella classe mitjana-alta que citava embadalida frases en llatí del president Bartlet en l’episodi de L’ala oest dedicat al seu llegat.

Kevin-Spacey-in-House-of-CardsLes sèries de temàtica política van canviar de to després dels molts casos de corrupció i de la immoralitat manifesta dels polítics i els CEO de les grans empreses nord-americanes. Amb House of Cards, el film seriat creat i produït per Beau Willimon el 2013, l’heroi ja era un bergant malvat de cap a peus. El congressista del partit demòcrata que interpreta Kevin Spacey (Frank Underwood) i la seva dona, interpretada per una extraordinària Robin Wright, són uns personatges d’un cinisme i d’una ambició sense límits tan bèstia, que es converteixen en dues criatures sense cap de les virtuts públiques que solem atribuir als humanes, encara que es dediquin a la política. En aquesta sèrie, que és una adaptació d’una mini-sèrie britànica emesa per la BBC el 1990, que es titulava igual i estava basada en la novel·la homònima de Lord Michael Dobbs, la política no és una pràctica edificant. Al contrari. És tan sols un joc d’interessos que no s’atura davant de res. Si cal assassinar l’adversari o a qui es consideri un obstacle, s’encarrega a algú que ho faci o es fa amb les pròpies mans. L’adversari és l’enemic i els amics els còmplices. En aquest aspecte s’assembla a les fantasies medievals. N’és una recreació.

Les crisis despullen els protocols i fan perdre les manies. Com que la realitat necessita de la ficció, el 2011 va arribar Boss, una altra sèrie nord-americana, produïda per Gus van Sant, el director de la gran pel·lícula L’indomable Will Hunting (1997), i va portar les coses fins al límit. Devia ser per això que el novembre del 2012 la cadena Starz va cancel·lar-ne l’emissió. La sèrie explica la història de l’alcalde de Chicago Tom Kane (Kelsey Grammer). Amb una brillantíssima interpretació, Grammer dóna vida a un polític que camina arran de l’abisme des del primer capítol, quan li diagnostiquen una malaltia degenerativa que afecta la seva capacitat cognitiva. I tanmateix, l’alcalde es convertboss-tv-movie-poster-2011-1020714386eix en un Maquiavel que no té cap intenció de renunciar al tron i per això manté en secret la malaltia, fins i tot de la seva dona, amb qui té una relació entre l’amor i l’odi que s’assembla molt a la del matrimoni Underwoord de House of Cards. L’alcalde és realment un monstre al·lucinat.

En els 18 capítols de Boss, la política i la societat d’Illinois estan podrides i corrompudes. Hi veiem el pitjor de la fauna política: els tripijocs en les primàries per accedir a governador, les màfies de la construcció, les vergonyes de l’ensenyament, el sexe com a eina de poder i de dominació, unes relacions familiars sostingudes per l’interès, les drogues i la misèria, la violència. En fi, la selva de les maquinacions que tenen el mateix salvatgisme èpic i la roïndat política que ja es podia intuir a The Wire, una altra sèrie nord-americana, ambientada aquest cop a Baltimore, Maryland, el fil conductor de la qual són les intervencions telefòniques judicials encomanades a un grup policíac. Vaig veure-la sencera en les llargues nits de la meva darrera estada en un hospital. Més que ajudar-me a dormir, em desvetllava.

41nsWMd7qqL._SY300_Encara no he vist cap capítol de la sèrie danesa Borgen (2010), que se centra en el personatge de Birgitte Nyborg (interpretat per Sidse Babett Knudse), qui es converteix en la primera dona en arribar al càrrec de primer ministre de Dinamarca i es veu que és una perla. Vaig llegir una crítica que comparava aquesta sèrie europea amb House of Cards i no en parlava bé. No obstant això, tinc un amic que sap molt de cinema que em recomana que no me la perdi precisament perquè és europea i és molt real. Potser no és tan salvatge com les sèries nord-americanes —em diu aquest amic—, però la corrupció, la deslleialtat política, la infàmia i la misèria morals són molt més familiars per a nosaltres que les ficcions nord-americanes, ja que últimament hem descobert la ruïna estructural del sistema democràtic, creat el 1978, que ha permès l’enriquiment personal de polítics de tota mena. Caldrà veure-la, oi? Potser hi aprendrem com “liquidar-los”.

Publicat a elSingular, 19/04/2015

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s