A Espanya hi ha almenys 3.000 persones que són investigades o processades en les diferents causes per corrupció. Realment és molta gent, però això no hauria de servir per desqualificar tots els partits o la política en general. La política pot ser una activitat honorable encara que pugui ser vulnerada per espècimens indesitjables.

Estem massa acostumats als arguments perversos de sèries com ara House of Cards, que en l’última temporada se supera —no es preocupin, no els explicaré el final— en presentar Francis i Claire Underwood com una parella inquietant fins i tot en l’aspecte personal i amorós. Si entenem la política només com l’anhel de poder, llavors és quan estem disposats a creure que tota decisió política té un punt de perversió. Despullar la política de les idees que l’acompanyen, que és el que fa el populisme, té aquest inconvenient. Sovint he criticat les decisions d’alguns partits catalans, però no he negat mai el component polític que tenia la decisió presa. Em sembla una manifestació d’apoliticisme eixorc intentar desqualificar l’altre amb el to de superioritat moral que gasta alguna gent, i encara m’ho sembla més utilitzar l’atac personal per explicar què fan els polítics.

Estic gairebé convençut que la meva manera d’entendre la política està condicionada pel fet que el 28 d’octubre de 1973, el dia que va debutar Johan Cruyff a la lliga amb el Barça, contra el Granada, al Camp Nou, servidor va ser dels pocs assistents que van poder fugir de la reunió de l’Assemblea de Catalunya que va acabar amb la detenció de 113 persones. Tenia 15 anys. De fet, ho confesso, recordo més aquell episodi que no pas el debut del nou jugador del Barça. Mentiria si digués el contrari. La meva visió de la política té a veure, com en el futbol, amb la passió per una manera d’entendre la vida. Les idees evolucionen però l’important és mantenir la virtut, la devoció per servir un ideal. I el meu ha estat sempre la democràcia.

El que més ha canviat en els últims anys en la política catalana és el capteniment. Entre el 29 de setembre i l’1 d’octubre de 1982 va tenir lloc la moció de censura contra el govern de Jordi Pujol. La primera legislatura estava arrencant i el PSUC, que a les eleccions del 20 de març de 1980 havia obtingut 25 diputats, va presentar-la amb Josep Benet com a candidat alternatiu. En aquella època, servidor era assistent parlamentari del Sr. Benet i vaig viure de prop la preparació de tot allò des de l’oficina que teníem al carrer de Casp, al costat de la Casa Calvet. El coordinador de l’operació va ser en Xavier Folch, un home discret que pràcticament no es va moure del costat de Benet.

Benet va perdre aquella moció de censura perquè ni els prosoviètics escindits del PSUC van votar-hi a favor. Per tant, només 21 diputats dels 135 van optar pel candidat dels comunistes. La patacada va ser immensa. L’any 2008, la Fundació Nous Horitzons va presentar un llibret sobre aquells fets amb la introducció d’un historiador, que té el despatx ben a la vora del meu a la facultat i per això sempre m’ha estranyat que no em preguntés mai res, el qual va interpretar aquell episodi amb falòrnies presentistes, a la llum, per tant, de la disputa pel tripartit. Va errar, literalment. La meva vivència dels fets és menys tremendista. Els explicaré una anècdota que els donarà a entendre l’ambient que es vivia en aquell moment. El darrer dia, quan s’havia de votar la moció, abans d’entrar a la cambra, el diputat Jaume Camps, portaveu de CiU, es va acostar a Benet i va dir-li: “Quan acabem anirem a sopar, oi?”

I així va ser. Pujol va mantenir la presidència gràcies al vot favorable de 56 diputats (43 de CiU, 14 d’ERC i 2 ex-UCD) i l’abstenció de 53 més, entre els quals els 33 del PSC-PSOE, el partit majoritari de l’esquerra. Al sopar d’aquell vespre, a la Xampanyeria que era propietat de Camps i estava situada al carrer d’Enric Granados amb València, si no m’erro, hi van assistir, a més d’ells dos, Rafael Ribó, Pere Portabella, Macià Alavedra, Antoni Gutiérrez i Xavier Folch. Van riure molt. I dic “van” i no “vam” perquè servidor, amb 24 anys, estava poc avesat a les bromes d’aquells homes que, malgrat prendre partit a tothora, es respectaven. No els vaig veure mai l’odi en la mirada que he vist darrerament en alguns parlamentaris catalans. Hi haurà qui em dirà que Camps i Alavedra van haver de passar pels jutjats i això pot explicar alguns capteniments parlamentaris actuals. Res no els justifica. L’odi és l’antipolítica. És el caos que diuen ser els Underwood.

Publicat a El PuntAvui, 01/04/2016