Home

foto

Léalo en español

Vostès deuen haver llegit la notícia sobre els dos marrecs de cinc anys, un nen i una nena, que, aprofitant les anades i vingudes de l’hora de dinar a la seva escola, van sortir-ne per dirigir-se cap a la casa del nen, a Valldoreix.

L’escàndol ha estat majúscul, sobretot perquè l’escola Àngel Baixeras està situada al barri Gòtic de Barcelona, al carrer d’Ataülf, molt lluny de Valldoreix. Tothom es pregunta com dos nanos tan petits van poder sortir de l’escola i van poder fer un trajecte tan llarg, que va obligar-los a agafar fins i tot els Ferrocarrils de la Generalitat.

L’aventura va acabar bé i els dos infants van ser descoberts a l’estació vallesana i van ser retornats als pares. Així va acabar la fugida d’un nen i una nena que segurament s’estimen molt. Es veu que els dos infantons, segons expliquen les cròniques que he llegit, van anar agafats de la mà tota l’estona. Tranquils i contents, quan la parella de policies que va interceptar-los va preguntar-los on anàven, el nen va respondre: “Anem a jugar a casa meva, vull mostrar-la-hi”.

La història és molt romàntica però no ha agradat ni a la mare de la nena, qui s’ha apressat a presentar una denúncia, ni al Consorci d’educació de l’Ajuntament, que és l’organisme del qual depèn aquesta escola, que ja ha anunciat que obrirà un expedient. Alguna cosa passarà. O potser no, perquè és el més habitual en casos com aquest, atès que l’acció dels nens no ha tingut cap més conseqüència que l’ensurt dels responsables escolars. Els pares van saber què havia passat a misses dites.

“Que dos pàrvuls d’una escola que aplica el mètode Montessori, i per tant l’autosuficiència de la quitxalla, decidissin fer la seva i tirar pel dret no ens hauria d’alterar tant”

Que dos pàrvuls d’una escola que aplica el mètode Montessori, i per tant l’autosuficiència de la quitxalla, decidissin fer la seva i tirar pel dret no ens hauria d’alterar tant. I als seus pares encara menys. Servidor, que de petit anava a una escola ben normaleta, quan tenia l’edat d’aquests nanos anava de casa meva, al tram del carrer d’Aragó entre Rambla de Catalunya i Balmes, al parc de la plaça Letamendi agafat de la mà d’un germà meu que tenia un any més. I quan en tenia 11, d’anys, vaig començar a anar sol a l’Institut Ausiàs March, que estava a tres quarts d’hora de casa, a la carretera d’Esplugues, amb el 7, que llavors pujava per la Rambla de Catalunya.

Els meus pares no tenien por i confiaven en nosaltres, els seus quatre fills, perquè, d’entrada, ens exigien responsabilitat i ens deixaven marge per exercir-la. No aplicaven cap mètode “modern” especial, perquè ens castigaven i ens fotien un bolet quan convenia i sense contemplacions, però no ens sobreprotegien. El que vull  dir és que si uns pares porten els seus fills de Valldoreix al Gòtic barceloní deu ser per alguna raó. Deu ser perquè aprecien l’escola, els mestres i el mètode que s’hi aplica. Denunciar-los quan passa un fet extraordinari, que tanmateix demostra que l’educació triada funciona, perquè el mètode Montessori fomenta l’autonomia personal i l’autoregulació, és, senzillament, contradictori. A aquests pares els mou la por i no pas la idea de llibertat que volen per als seus fills. Abans de denunciar ningú, haurien d’haver estat coherents amb la filosofia que diuen acceptar i propiciar el diàleg amb l’escola per resoldre conjuntament el problema. És que potser hi ha pocs monitors per controlar els nens i nenes en els moments de gran moviment? La por encega i ens fa ser injustos. Ens converteix en conservadors.

“Per què un nano que viu a Valldoreix pot anar a una escola del centre de Barcelona quan la norma ho impedeix?”

Entretinguts amb la història d’aquesta mena de Bonnie & Clyde infantils, fugats per amor i perseguits per la policia, no ens hem fet la pregunta correcta sobre per què un nano que viu a Valldoreix pot anar a una escola del centre de Barcelona quan la norma ho impedeix. Estic segur que la il·legalitat té la seva explicació, però ¿com és que sempre passa el mateix amb les escoles més ben considerades? Com és que hi ha qui pot triar i qui no? Està clar que la qualitat de l’escola deu ser determinant perquè uns pares facin mans i mànigues per no perdre la plaça que el seu fill ocupa a més d’una hora de la casa que ell volia mostrar a la seva amiga.

Qui no ha tingut un amor apassionat quan anava a pàrvuls? Jo sí que vaig tenir-lo. Ella es deia Glòria i encara me’n recordo. No vaig portar-la mai a casa perquè vivíem molt lluny un de l’altre i la nostra escola no era precisament del centre de Barcelona. Llavors hi havia pocs parvularis i no es regien per cap norma de veïnatge. Així doncs, potser són aquests pares d’ara, que fan anar els seus fills amunt i avall, els que haurien de pensar si estan fent bé. Volen que els seus fills siguin autònoms i quan els demostren del que són capaços, no els agrada el que veuen.

Publicat a elnacional.cat, 16/05/2016

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s