Home

Léalo en Español

screen-shot-2014-11-06-at-4-00-22-pm

“Quantes vegades podrem girar el cap/ fingint que no ens n’hem adonat”, fan un parell de versos de les cançons més conegudes de Bob Dylan: Blowin’ in the wind, de l’any 1963. La traducció catalana d’aquest poema –o n’he de dir cançó, perquè Dylan és cantant?– és de Gerard Quintana i Jordi Batiste, cantants de dues generacions diferents, units sota el nom Els Miralls de Dylan, grup amb el qual han versionat moltes altres cançons del músic i poeta de Minnesota, com ara La noia del país del nord, que Albert Batiste, germà gran d’en Jordi, ja cantava el 1964 amb la traducció catalana que n’havia fet Pau Riba. Era la generació rebel, contestatària, que tanmateix no va anar mai de bracet dels comunistes. Per això ara molts antics comunistes, posats en el paper de crítics rondinaires, blasmen la concessió del Nobel a Robert Allen Zimmerman, àlies Bob Dylan.

Els versos, diguem-ne pacifistes i llibertaris, d’Escolta-ho en el vent, els havia popularitzat als anys setanta Xesco Boix, en una versió del seu germà Joan i de Ramon Casajuana. La interpretació de Boix d’aquesta cançó i totes les versions de Dylan interpretades pels membres del Grup de Folk, Els 3 Tambors, Dos + Un, Uc, Falsterbo Marí o Pascal Comelade, per esmentar uns quants dels molts cantants catalans que han posat veu a la poètica de Dylan, s’inspiren en la manera de cantar dels folksingers nord-americans, per als quals sovint el missatge que surt dels versos és molt més important que els acords de la guitarra, de vegades molt simples. Qui repassi les cançons de Dylan amb una mirada literària s’adonarà per força de la intensitat dels versos amb què es transmeten idees i emocions universals, que es poden compartir, també, tan sols taral·larejant-los, sense dir-ne les paraules.

“Qui repassi les cançons de Dylan amb una mirada literària s’ha d’adonar per força de la intensitat dels versos amb què es transmeten idees i emocions universals”

Tots aquells que desbarren a cor què vols perquè els del Comitè Suec han gosat atorgar a Bob Dylan el premi Nobel de literatura demostren tenir una concepció estreta de la literatura. A Dylan se l’ha premiat “per haver creat una nova expressió poètica en la gran tradició nord-americana de la cançó”, però el jurat hauria pogut fer servir el mateix raonament que va emprar per justificar, l’any 1997, la concessió del premi al dramaturg, director teatral i actor Diario Fo, que va traspassar el mateix dia que s’anunciava el Nobel per a Dylan. Llavors no vaig llegir cap article dels vells mandarins de la cultura nostrada que avui lamenten el premi a Dylan per criticar que l’acadèmia sueca premiés l’actor perquè “seguint la tradició dels bufons medievals, [Fo] manté la dignitat dels oprimits”. Un argument, posats a filar prim, molt poc literari.

A una amiga meva, jove i del seu temps, de la generació que tot li arriba per internet i que llegeix llibres baixats a l’iBook, que va descobrir Knocking on heaven’s door en l’elèctrica versió de Guns N’ Roses, se li va posar la pell de gallina, perquè, malgrat el so estrident de les guitarres, els versos de Dylan tenien la intensitat de quan va escriure’ls per a la banda sonora de la pel·lícula de Sam Peckinpah Pat Garrett i Billy el Nen, del 1973. En qualsevol de les versions d’aquesta cançó, de factura molt senzilla, la lletra és com un himne, una pregària, si ens remetem a les creences actuals de Dylan, que és entonada amb un ritme ràpid i fluid per enterrar les pistoles i picar a les portes del cel. Si l’escolten en la tamisada versió d’Anthony and the Johnsons entraran en el món personal, íntim i lliure de Dylan que tan bé va reflectir la pel·lícula I’m not there (2007), de Todd Haynes, a través de personatges ficticis, la història dels quals s’assembla a la d’un artista –el mateix Dylan– que ha passat per un munt de fases i peripècies vitals.

A l’extraordinari Diccionari per a ociosos (1964), que no és ben bé un diccionari però està organitzat per entrades, Joan Fuster assegurava que l’amor és una creació dels trobadors provençals, completada i polida pels poetes italians del dolce stil nuovo. I des de llavors va anar davallant fins a aterrar a la platja de l’amor que en diuen “romàntic”, que avui no té –escriu– “més trinxeres defensives que allò que hem destacat com a instruments de penetració: novel·letes roses, films, serials. I els chansonniers, francesos o no: Jacques Brel o Domenico Modugno, Paul Anka o Nat King Cole, Aznavour o Josep Guardiola, que escampen per les ones els residus difuminats, convertits en calderilla, de la poesia amorosa dels romàntics. Novel·les, films, serials, cantants –però– tenen un públic: un gran públic, encara”. I aquesta seva impressió de decadència va fer que pronostiqués el final del que havia començat amb els trobadors: “Prou que ho sabem: la màxima difusió d’una idea o d’una moda coincideix amb el moment de la seva extinció”. Si Fuster hagués conegut el rock’n’roll, en la versió més pop, si més no, no hauria sigut tan pessimista i hauria enaltit els intèrprets d’una literatura cantada que va arrencar llavors, quan ell va publicar el seu diccionari, per reclamar, també, un món millor, més just, més lliure, més democràtic. Molts joves de la meva generació van fer-se d’amagat els primers petons arrencats a l’amor-passió mentre recitaven els versos (les estrofes) de les cançons de Dylan, Joan Baez, Leonard Cohen (que, a més, és un gran novel·lista) o David Bowie. Els Beatles, en canvi, sí que sempre van ser xavalla.

Publicat a elnacional.cat, 17/10/2016

Nota bene: Un cop publicat l’article he sabut, per boca de l’interessat, que la traducció catalana de Blowin’ in the wind que jo atribueixo a Gerard Quintana i Jordi Batiste, de fet és d’Isidor Marí, que els li va cedir per al projecte que esmento.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s