Home

Léalo en español

CLAUSURA DEL 39 CONGRESO FEDERAL

Pedro Sánchez, d’esquena, aclamat pels seus fidels en el 39è Congrés del PSOE

La política és el món del bla-bla-bla. No hi ha cap polític que se’n pugui estar. De fet, la retòrica i la política són dos invents dels grecs perfectament lligats i complementaris. L’habilitat de qui parla per convèncer els seus oients és, a més, el fonament de la democràcia. Qui parla de manera confusa, potser és que no té clar què vol dir. O sí, com passa amb Mariano Rajoy, de qui es mofen els adversaris perquè molt sovint construeix frases incomprensible, però que es veu que deu ser un enze que els electors voten reiteradament per afinitat ideològica o pel que sigui.

La qüestió és que la virtut retòrica que ha caracteritzat els polítics des dels temps dels grecs i els romans, ara s’ha convertit en una tortura. Només cal escoltar els debats electorals dels darrers anys per adonar-se’n. Cal tenir molta paciència per prestar-los atenció sense sentir vergonya aliena. La majoria de les vegades costa trobar una frase que tingui una mica de sentit, més enllà de l’èpica que ve condicionada per la capacitat oratòria de qui parla. Perquè també és cert que l’estil pot suplir la manca de contingut o donar aparença de novetat al que al capdavall és una mera reiteració.

La virtut retòrica que ha caracteritzat els polítics des dels temps dels grecs i els romans, ara s’ha convertit en una tortura

El míting amb el qual Pedro Sánchez va cloure el 39è Congrés del PSOE és d’aquesta mena de discursos. Molt soroll per a no-res, perquè pel que fa al més gran problema que té plantejat Espanya avui dia, que no és altre que la decisió de la majoria parlamentària sobiranista de Catalunya de convocar un referèndum d’autodeterminació, Pedro Sánchez no va oferir res de nou, a més de reiterar que el PSOE estaria al costat del PP i de Cs per oposar-s’hi.

Però és que, a sobre, Pedro Sánchez va mentir almenys dues vegades en el seu discurs, que va començar al ritme d’una cançó de Guns and Roses —metàfora del que és avui el PSOE— i va concloure corejant La Internacional amb el puny enlaire, com quan Alfonso Guerra vestia amb la pana de l’antifranquisme, abans de convertir-se en l’encobridor del seu germà Juan, protagonista d’un dels primers casos de corrupció de la restaurada democràcia. Quines coses, ¿oi?

Que un defensor acèrrim de la Constitució del 1978 digui que les llengües nacionals basca, gallega i catalana són reconegudes per la Constitució és no haver-la llegit. Si fos així, al català li lluiria més el pèl i no hauria de sobreviure sota la protecció única de la Generalitat contra els atacs constants dels unionistes. Espanya no és Suïssa de cap de les maneres i legalment només protegeix l’espanyol. Espanya té una política lingüística —sense que existeixi un departament per a tal cosa que depengui de cap ministeri en concret— que sembla inspirada per les pràctiques d’assimilació, per exemple, que els russos practiquen amb les minories limítrofs.

Que un defensor acèrrim de la Constitució del 1978 com Sánchez digui que les llengües nacionals basca, gallega i catalana són reconegudes per la Constitució és no haver-la llegit

L’altra gran mentida que va deixar anar Pedro Sánchez al pavelló d’Ifema és que a Madrid i a Barcelona governen partits esquitxats per la corrupció. En el cas de Madrid és realment cert. El PP d’ara és el mateix PP de Bárcenas, Rato, Camps i companyia. A més, Mariano Rajoy haurà de declarar com a testimoni en un judici que està intentant aclarir la corrupció del seu partit. A Barcelona, en canvi, ni el Govern ni els partits que li donen suport no estan vinculats a casos de corrupció. El bla-bla-bla polític sovint serveix per desprestigiar la política amb la difusió de mentides per part dels mateixos polítics. L’únic diputat de la majoria que s’ha vist implicat en un cas de corrupció és Germà Gordó, i l’endemà el PDeCAT li va tallar el coll.

Pedro Sánchez ha recuperat el poder al PSOE perquè les bases socialistes es van rebel·lar contra el conservadorisme de la vella guàrdia socialista. Sense aquesta determinació, avui estarien cantant les absoltes a aquest senyor. Un senyor que vol fer compatible l’aproximació del PSOE a Podemos amb el seu “no és no” a Rajoy i el “no és no” compartit amb Rajoy contra el referèndum català. La coalició nacional converteix en aliats els que a priori es combaten ideològicament. I això passa a Madrid i, també, a Barcelona. La condició de classe és modificable, la identitat és gairebé un tint permanent.

Menystenir la gent va ser letal per a Susana Díaz i els jerarques del vell PSOE, que van conspirar amb periodistes per facilitar la investidura del PP. Menystenir la voluntat del Govern català de convocar el referèndum a pesar de les amenaces judicials i refugiar-se en una reforma constitucional que, com a molt, es podria produir després d’una victòria electoral del PSOE el 2020, senzillament és un engany. El bla-bla-bla polític de tota la vida. Això és el que ha convertit en irrellevant el PSC, destruït pels efectes de les bombes llançades pel PSOE contra el partit català des del 1978.

Publicat a elnacional.cat, 19/06/2017

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s