Home

Léalo en español

la-presidenta-de-lanc-elisenda-paluzie-durant-els-parlaments-en-el-concert-per-la-llibertat-a-tarragona

Què és la societat civil? Escrit amb minúscules té una transcendència més important que quan l’espanyolisme català l’escriu amb majúscules. La teorització sobre la societat civil arrenca de lluny. Del pensament del filòsof il·lustrat anglès John Locke (1632-1704), que es va convertir, a més, en el fonament del liberalisme polític. En la seva obra més coneguda, Dos tractats sobre el govern civil, publicada el 1690, en el context en què va triomfar la Revolució Gloriosa que va instaurar a Anglaterra una monarquia parlamentària que ha durat gairebé ininterrompudament fins als nostres dies, Locke va criticar l’absolutisme i va defensar el dret de rebel·lió davant de la tirania. La democràcia és incompatible amb els tirans.

Segons Locke, el poder s’havia de dividir per poder controlar-lo i cada grup havia de complir una missió: uns havien d’aprovar les lleis (poder legislatiu) i uns altres havien de governar (poder executiu). Si el poder s’exercia malament, els súbdits tenien el dret de rebel·lar-s’hi. Locke opinava que els homes són lliures i iguals per naturalesa, i que per a mantenir aquests principis calia un dret polític basat en un pacte social. Era un plantejament molt agosarat en una època en què el món estava dominat per l’obscurantisme eclesiàstic i per unes monarquies sostingudes per dret diví. Locke apel·lava al poble perquè intervingués en política, per bé que comminava el poder legislatiu que el representava “a fer les lleis en nom seu segons convingui al bé públic o de la societat, i a executar-les sempre que es necessiti la seva pròpia assistència (com si es tractés de decisions pròpies seves)”. Això és, exposat sintèticament, la teoria de la representació.

El poder i l’Estat neixen d’un acord —o un conveni, posin-li el nom que vulguin— entre els individus moguts pel desig d’assegurar millor els seus drets. Aquest és l’origen del “contracte social” il·lustrat. Els individus consenten a renunciar a la seva llibertat natural per sotmetre’s a un poder comú. No obstant això, aquesta renúncia no és incondicional ni absoluta, ja que la societat civil, tot i mantenir una relació indirecta amb la política perquè no participa directament en la presa de decisions, en els règims democràtics també és protagonista de les accions polítiques transcendentals. Només les dictadures prescindeixen de la societat civil. O almenys ho intenten.

El pensament crític i lliure ha de rebel·lar-se contra qualsevol forma de dominació

La societat civil a Catalunya és molt més que l’ANC i Òmnium, protagonistes indiscutibles del procés sobiranista de la darrera dècada, però també és innegable que les dues organitzacions sobiranistes han influït, i de quina manera, en l’elaboració del que s’ha anomenat “full de ruta”. Els Jordis són a la presó precisament per això. Ara bé, no conec ni un sol partit sobiranista que no hagi volgut dominar les cúpules d’aquestes dues associacions, que certament tenen més afiliats que segons quins partits. L’intent dels partits de dominar-les ha estat una actitud perversa, que ha trencat el principi bàsic de la relació que ha de mantenir el poder amb la societat civil. Garantir el consentiment hauria d’impedir aquesta voluntat de control dels partits, que volen dominar alhora el Govern, el poder legislatiu i la societat civil. El pensament crític i lliure ha de rebel·lar-se contra qualsevol forma de dominació. En la concepció primigènia de Locke del que era la societat civil, el poder s’havia de dissoldre si no respectava els drets fonamentals dels individus. Avui dia aquesta idea hauria de continuar essent vàlida.

Que lluny que som de la Il·lustració, oi? Una onada d’intolerància està destruint la democràcia liberal a marxes forçades. I un dels fonaments de la intolerància és el dogmatisme. El patriotisme constitucional d’Aznar, posem per cas. O la intransigència ideològica. O creure’s que la societat civil s’ha d’imposar al poder sorgit de les urnes, el qual té, a més, el privilegi d’equivocar-se, ja que els individus poden castigar-los en les properes eleccions. La democràcia és dinàmica i cal tenir molt ben arrelades les conviccions democràtiques per no caure en aquests o en altres defectes. L’economista Elisenda Paluzie, que va ser la candidata al secretariat nacional de l’ANC més votada en les eleccions del mes de març, ha proposat ara una consulta per reaccionar a una possible candidatura alternativa a la presidència de la Generalitat que no passi per restituir Carles Puigdemont, el president deposat pel 155. Paluzié fa dies que defensa l’opció de repetir els comicis, en cas que Puigdemont no pugui ser investit. És molt legítim fer-ho i ja es veurà quin és el resultat d’aquesta consulta, que se celebrarà els mateixos dies que el president Puigdemont estarà reunit a Berlín amb el Grup Parlamentari de Junts per Catalunya.

Quan algú presideix una entitat de la societat civil, que per definició és una organització transversal i no partidista, aquest paper, diguem-ne polític i ideològic, no li correspon de fer-lo

La societat civil ha de decidir pels grups parlamentaris? Jo crec que no. Aquest error ja s’ha comès massa vegades. Cadascú ha de complir el seu paper. La societat civil no pot ser utilitzada com un lobby. És molt més que això, com he explicat al principi. Se’m fa estrany que l’ANC es plantegi la consulta per “donar veu a les sòcies i socis perquè decideixin la posició política que l’ANC ha de tenir davant una situació tan excepcional”. Se’m fa tan estrany com veure Paluzie alçant el puny mentre canta Els Segadors en l’acte final de la manifestació del Primer de Maig convocada per la Intersindical-CSC. Jo hi era i vaig veure-ho. Quan algú presideix una entitat de la societat civil, que per definició és una organització transversal i no partidista, aquest paper, diguem-ne polític i ideològic, no li correspon de fer-lo. Malament rai quan les coses es confonen. Ni el poder, en un sentit ampli, ha de pretendre controlar la societat civil, ni la societat civil s’ha d’atorgar una representació política que només avalen les urnes.

Avui rebré una mica. Ja ho sé. Però estic convençut, tant com Locke, que l’existència d’una societat civil diferenciada de la societat política és un requisit necessari per millorar la democràcia. És previ i tot. I en aquests moments, quan la democràcia a Catalunya està amenaçada pel tripartit del 155 i a Europa per l’ascens de l’autoritarisme, l’única manera de reconèixer la legitimitat dels resultats de les eleccions del 21-D —imposades per l’Estat però guanyades pel sobiranisme en el seu conjunt—, és que sigui el president Puigdemont qui decideixi qui ha de situar-se al capdavant de la Generalitat per dirigir un Govern que, a tots els efectes, serà provisional. Els 34 diputats i diputades de Junts per Catalunya sostenen les seves decisions en les 948.233 persones que van donar-los la majoria entre els partits independentistes. És molta gent. Molta més, si de més a més hi sumen els 935.861 vots d’ERC i els 195.246 de la CUP, que el nombre d’afiliats a l’ANC que es decideixin a participar en la consulta d’aquest cap de setmana. No menyspreo res. Tothom és lliure de tenir el seu parer. Només reclamo per a cadascú el que és seu.

Publicat a elnacional.cat, 03/05/2018

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s