Rebel·leu-vos!

Léalo en español

rebelarse-vende-_1_1437973

Imagino que no saben qui és Joe Manchin III. Senador demòcrata que representa Virgínia de l’Oest des de fa nou anys i que enguany aspira a la reelecció. Manchin té un rècord que no és cap raresa en el sistema parlamentari nord-americà. És el senador que en la legislatura en curs ha votat més cops contra el seu partit. 124 vegades, un 29,9%, concretament. Dels 100 senadors nord-americans, només la republicana Cindy Hyde-Smith, elegida per l’estat de Mississipí, no ha votat mai contra el seu partit. Per tant, la norma és que els senadors i els congressistes vagin per lliure i votin el que creguin que han de votar, independentment de la posició del seu partit. No és que als EUA els partits Demòcrata i Republicà no imposin la seva llei, sinó que el sistema d’elecció i representació (d’aquí el nom de la cambra baixa: House of Representatives) és molt diferent al català, on el secretari de cada grup parlamentari alça el braç i amb els dits (un, dos o tres) d’una mà assenyala al seus diputats què han de votar. Als EUA no cal rebel·lar-se per votar en consciència. En tenen prou a fer-ho sense que ningú els faci fora del partit.

I això que és normal al Congrés i al Senat nord-americans, també ho és, encara que no amb tanta freqüència, als parlaments britànic i escocès i a les assemblees de Gal·les i d’Irlanda del Nord. Al web TheyWorkForYou.com poden trobar tots els detalls de l’activitat parlamentària de lords i diputats. Jeremy Corbyn, l’actual líder del Partit Laborista, va votar contra Tony Blair, quan aquest era primer ministre, en almenys 428 ocasions. Si busquen aquesta mena d’informació sobre les Corts espanyoles o sobre el Parlament de Catalunya no la trobaran. En primer lloc, perquè no recordo que s’hagi donat mai cap cas en què un diputat o un grup de diputats es rebel·lessin contra el seu propi partit. Hauria estat un escàndol. La llei electoral espanyola, que és la que regeix a Catalunya, converteix els diputats en “creients” d’una secta que defensen aferrissadament, sovint sense criteri propi. El sistema electoral determina, fonamentalment, com es tradueixen vots en escons. Però té més conseqüències, ja que pot influir sobre la relació entre representants i representats, sobre el funcionament intern dels partits, sobre l’estabilitat o inestabilitat del sistema polític o sobre el tipus de governs que es poden conformar, entre d’altres efectes. La democràcia és, sobretot, una pràctica viva i no tan sols un corpus jurídic. El cas italià és paradigmàtic i ens demostra que una llei no soluciona res. Des del 1993 s’hi han succeït les reformes del sistema electoral sense que cap dels diversos sistemes que han provat hagi acabat de funcionar. La prova és la dificultat que han tingut per formar l’últim Govern.

Cada vegada que s’ha plantejat una proposta d’unitat sobiranista al marge dels partits, els ciutadans han respost d’una manera massiva

Els partits són instruments i no pas una finalitat en ells mateixos. El partidisme és el nou conservadorisme. En les societats horitzontals i obertes, que és com haurien de ser totes les democràcies de veritat, els partits clàssics, tancats i rígids, l’acció dels quals és decidida per un “comitè invisible”, no tenen futur. Fomenten el caciquisme i, com s’ha constatat en més d’un cas, la corrupció. El procés sobiranista ha apoderat la societat civil de tal manera, que ara Òmnium Cultural té més socis que el FC Barcelona. I no cal dir que tot els partits polítics sumats. El partit que té més afiliats, en té 12.000, la majoria dels quals inactius. En l’article anterior vaig proposar que Carles Puigdemont encapçalés un moviment republicà i sobiranista que superés els vells partits de l’autonomia per “copiar” el model organitzatiu de l’ANC. Vaig rebre un munt de missatges de gent que em preguntava on calia apuntar-se. Cada vegada que s’ha plantejat una proposta d’unitat sobiranista al marge dels partits, els ciutadans han respost d’una manera massiva. Ho vaig viure en directe quan un nucli reduïdíssim de persones, els sis comensals que dinaven en una casa particular, van posar en marxa el web www.llistaunitaria.cat. En poc més d’una setmana, més de mig milió de persones van signar la petició d’unitat. Aquella llista unitària no va tirar endavant per l’oposició acèrrima dels partits tradicionals. Però no seria just si acusés d’aquell fracàs els partits. L’immobilisme predomina en la política catalana i en molts comentaristes. Una de les grans crítiques que es fa al grup parlamentari de Junts per Catalunya —incloent-hi el president Torra— és que està format per gent que no tenia una experiència política prèvia. Tenint en compte que molts dels polítics “experimentats” ens han portat al desastre —per començar, Jordi Pujol—, aquesta crítica fa riure. La veritat és que aquella gent desconeguda, amb trajectòries professionals exitoses fora de la política, han aportat aire fresc a una candidatura que es va formar entorn de Carles Puigdemont i no pas del PDeCAT. Es veu que encara hi ha qui no ho ha entès. La propietat d’una marca no dona la patent d’una proposta ni n’assegura la continuïtat posterior si se n’altera la fórmula. Si Junts per Catalunya no hagués obtingut l’èxit que va tenir, ara no estaria patint l’assetjament dels que se’n volen apropiar com si fos un “invent” seu. Hi ha polítics que porten gravat en el gest i en la paraula el signe de l’envelliment. Són porucs i tramposos de mena.

Però les reaccions que més em van sorprendre van ser les opinions negatives d’alguns alcaldes via Twitter. Amb un sol exemple en tindran prou. L’alcalde de Vilassar de Dalt, Xavier Godàs, va arribar a l’alcaldia el 2011 com a candidat del Grup d’Esquerres de Vilassar de Dalt (GEVD) i el suport d’ d’Opció per Vilassar (OXV), ERC i PSC. Fruit de les eleccions municipals del 24 de maig del 2015, Godàs va tornar a ser elegit alcalde per Ara Vilassar, una candidatura de la qual formen part el GEVD, OXV i ERC. A l’oposició hi té els regidors de CiU, CUP, PSC i PP. L’alcalde Godàs, qui diu que té com a llibre de capçalera El príncep de Maquiavel, és un sobiranista de pedra picada. L’abril del 2016 va ser requerit per l’Audiència Nacional pel suport del ple a les lleis de desconnexió i el novembre del 2017 el TSJC va obligar-lo a tornar a penjar la bandera espanyola a l’Ajuntament amb una resolució que l’alt tribunal va trigar cinc anys a emetre. L’alcalde no hi va interposar recurs perquè era conscient que en “l’actual marc jurídic la resolució sempre serà la mateixa”. Un home així, rebel, que a més va ser objector de consciència, hauria de ser receptiu a les novetats. Desenganyeu-vos, indigneu-vos, rebel·leu-vos, però sense fer soroll que el soroll ja el fem nosaltres, com diria el nonagenari Stéphane Hassel.

Doncs no. L’alcalde Godàs, que és sociòleg, té por. I no sé per què. O sí. En el piulet que va fer ironitzava sobre la proposta que jo havia fet al meu article: “Aquest text sintetitza 5 idees bàsiques del trumpisme nostrat: La gent és bona i està disposada a tot. Els partits són nocius per a la gent. Carregar-se els partits que no facin bondat és un deure de la gent. Estem en guerra. Puigdemont és la solució a tot”. M’agradaria saber quina relació tenim Donald Trump, Carles Puigdemont i jo. Tant és! Com que soc més partidari de Rousseau que de Maquiavel, efectivament crec en la gent. Però el que em fa més gràcia és que algú que no es presenta a les eleccions per cap dels partits tradicionals —o bé n’ha de camuflar les sigles—, s’escandalitzi perquè algú altre proposi anar més enllà de les cotilles partidistes. Un insubmís com l’alcalde Godàs, més trompetista que trumpista, no hauria de témer el canvi. Hauria de ser una ànima lliure com els parlamentaris del món anglosaxó. Tenir criteri propi i avaluar fins a quin punt els vells partits de l’autonomia estan corcats i ja no serveixen, més enllà del que tothom sap o sospita.

Les tiranies, toves o dures, s’aprofiten del cansament dels electors per buidar la democràcia i governar en el buit

Saben per què l’alcalde de Vilassar fa tants escarafalls? Doncs perquè, de fet, no és un independent. Ara Vilassar és una “marca blanca” d’ERC, com passa en molts altres municipis de Catalunya, en què grups locals es converteixen en agrupacions municipals adherides als partits tradicionals. La fagocitat partidista panseix la frescor inicial de les iniciatives locals. Espero que no sempre sigui així. També és veritat que hi ha polítics imaginatius i sincers, però n’hi ha que només defensen l’statu quo. En un país on, el setembre del 2017, la Fiscalia General de l’Estat va citar a declarar 712 alcaldes, amenaçant-los que serien detinguts si no s’hi presentaven, la valentia d’assumir —i propiciar— grans transformacions hauria de ser una divisa. Van ser amenaçats només per haver signat decrets que posaven a la disposició del Govern de Carles Puigdemont els locals necessaris per organitzar el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre. De vegades és més difícil aplicar una lògica reformista de veritat que alçar la vara d’alcalde per defensar simbòlicament la llibertat. Tothom reconeix que Pasqual Maragall va ser un alcalde visionari i el president de la Generalitat que va obrir la caixa de trons sobiranista amb la seva proposta de reforma de l’Estatut. Sempre va tenir més visió que missió.

Els gestos són tan importants com les paraules. Això és cert. Ara bé, la política també és cultura. Cultura democràtica. Als EUA, congressistes i senadors aspiren a donar nom a una llei emblemàtica perquè n’han promogut l’aprovació. Aquí no. Ni tan sols existeix el diputat de comarca o de districte. Ni els regidors són elegits per barris, encara que després els n’assignin un. Les llistes tancades faciliten el control dels partits sobre els diputats, senadors o regidors. I als municipis, el cesarisme dels alcaldes està per damunt d’A o de B, “són la solució de tot”, com deia al seu piulet l’alcalde Godàs referint-se irònicament a Puigdemont. No és cap crítica, senzillament constato el dinamisme local i els lideratges que s’hi donen. Com que m’esveren les formes toves de tirania camuflades en règims teòricament democràtics —com ara l’espanyol, ja que segons Ignacio Sánchez-Cuenca la reacció de l’Estat davant la crisi catalana ha comportat un autèntic daltabaix democràtic—, també soc més amant d’Alexis de Tocqueville que de Maquiavel. El pare del republicanisme liberal propugnava una forma de democràcia que assegurés la igualtat social i la participació. Les tiranies, toves o dures, s’aprofiten del cansament dels electors per buidar la democràcia i governar en el buit. No és cap novetat. L’assagista Elmer Eric Schattschneider ja en parlava a la dècada dels anys seixanta quan apuntava que el “defecte del cel pluralista és que el cor celestial canta amb un fort accent de classe alta”. L’accent de la classe política, del personal dirigent, definit a la manera de Gaetano Mosca.

Publicat a elnacional.cat, 14/06/2018

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: