Home

Léalo en español

Pedro-Sanchez-Quim-Torra-Moncloa_1152494754_11576182_1020x574

El dia ja ha arribat. Els presidents Torra i Sánchez es veuran avui a la Moncloa. No n’esperin gaire cosa, d’aquesta trobada. Les expectatives que ha generat són una fabricació interessada dels mitjans de comunicació addictes a la tercera via, dels tertulians unionistes i del sobiranisme ploramiques. I cal recordar que aquesta trobada no ha estat la gran prioritat de Sánchez, que abans que rebre Torra va optar per reunir-se amb el lehendakari Urkullu, tot i que la crisi catalana és el fenomen més important dels darrers temps a Espanya. O és que algú és creu de veritat que Mariano Rajoy va perdre la moció de censura simplement per la sentència del cas Gürtel? O dit al revés: és que algú es creu que Pedro Sánchez hauria arribat a la Moncloa sense “beneficiar-se” de la crisi catalana?

La crisi catalana ha provocat un esvoranc a l’Estat de grans proporcions. I ara malda per refer-se’n com pot. El partit conservador, el partit Alfa, com l’anomenen els cursis, està destrossat i es vol recuperar de la patacada escorant-se cada cop més a la dreta i així atrapar Cs, la dreta extrema espanyola que es justifica pel seu nacionalisme radical. Quan José María Aznar reclama refundar la dreta espanyola pensa en les raons de l’èxit de Cs. És el seu model. I en aquest sentit, tant és que guanyi Soraya Sáenz de Santamaría que Pablo Casado en les primàries del PP. Qui ens hauria de dir, però, que potser és menys bèstia l’exvicepresidenta que el “nen” alletat per Aznar. La qüestió és que el PP pateix una crisi profunda que dona ales a l’extrema dreta. Per tant, en el camp de la dreta, el radicalisme impera i el que lliga la maionesa és l’espanyolisme irredempt de Societat Civil Catalana. La possible candidatura de Manuel Valls a l’alcaldia de Barcelona només s’explica d’aquesta manera. Al final, estic segur que ho veurem, si qualla la seva candidatura, rere el fracassat socialista francès s’aixoplugaran Cs, PP i PSC.

La crisi catalana ha provocat un esvoranc a l’Estat de grans proporcions. I ara malda per refer-se’n com pot

Els que sempre estan disposats a rendir-se asseguren que el PSOE és menys agressiu que el PP. I que per això cal donar una oportunitat als socialistes. El PSOE és més sibil·lí, si de cas, però és tant o més espanyolista que el PP. Mentre han dirigit els governs espanyols, i ho fan fet 21 dels 41 anys que fa que es vota, els socialistes no han actuat gaire diferentment de la dreta espanyola quant a l’organització territorial. O és que ja hem oblidat els pactes (anti)autonòmics que han condicionat l’evolució de l’estat de les autonomies quan encara no feia ni tres anys que s’havia aprovat la Constitució?  És que ningú no es recorda de la comissió d’experts dirigida pel jurista García de Enterría que va emetre un informe que es va convertir en el canemàs del pacte entre Leopoldo Calvo-Sotelo, llavors president del govern espanyol, i Felipe González, líder del PSOE, del 31 de juliol de 1981? És que no va existir la LOAPA (Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico), aprovada el 30 de juliol de 1982, malgrat que el Tribunal Constitucional tombés 14 dels 38 articles de què constava? I és que ja no recordem que per salvar aquest escull, el 14 d’octubre de 1983 es va aprovar la Llei de Procés Autonòmic? Què va passar el 1992, quan Felipe González encara era el president del govern espanyol i José María Aznar, líder de l’oposició? Doncs que es van signar uns segons pactes (anti)autonòmics “en un intento de igualar a las comunidades de vía lenta con las históricas”. D’aquí plora la criatura, evidentment.

El PSOE és més sibil·lí, si de cas, però és tant o més espanyolista que el PP

El PSOE és l’únic protagonista d’aquests pactes (anti)autonòmics que continua viu. Els partits de la dreta han anat passant, però els socialistes són els mateixos. Formen part del paisatge polític espanyol i no han cedit ni un pam en pràcticament res. Fins al 1993, la relació entre Felipe González i Jordi Pujol va ser de fredor i tensió. Quan el PSOE va perdre la majoria absoluta al Congrés i els vots de CiU van ser clau per a la seva investidura, la relació va canviar. A la força, caldria dir. Tothom sap —o hauria de saber si s’és un observador honest— que el pacte del Majestic del 28 d’abril de 1996, que va propiciar la investidura d’Aznar, va comportar més beneficis per a l’autonomia catalana que el pacte de la Moncloa entre Rodríguez Zapatero i Artur Mas, que jo mateix vaig elogiar en l’article “Salvar els mobles” (El Temps, 31/1/2006). Els poders profunds de l’Estat van boicotejar la reforma de l’Estatut mentre que no van impugnar la fi del servei militar, la supressió dels governadors civils i la cessió del 15% de la recaptació de l’IRPF a les comunitats autònomes. El ribot d’Alfonso Guerra sobre l’Estatut també va fer-hi molt perquè fracassés l’últim intent de reforma federal. No cal atribuir tota la culpa al Tribunal Constitucional. El pacte del Majestic va costar car a CiU, perquè l’acabaria pagant negativament a les urnes, però el fracàs del pacte amb el PSOE del 2006 es va carregar el federalisme de per vida.

Què cal esperar de la trobada entre Pedro Sánchez i Quim Torra? No-res

Amb aquest historial, què cal esperar de la trobada entre Pedro Sánchez i Quim Torra? No-res. L’error del president català seria que intentés fer com Josep Tarradellas quan el juny de 1977 es va trobar amb Adolfo Suárez a la Moncloa i en sortir de la reunió va declarar, tot i que no era veritat, que la conversa havia anat com una seda. Això potser satisfaria els “nous” moderats, però indignaria els ciutadans que es van jugar la pell defensant les urnes l’1-O. Ara astúcies d’aquesta mena penalitzen a qui les fa. Els ciutadans volen ser tractats com a persones adultes i reclamen que els polítics deixin d’enganyar-los. No és populisme. És simplement la manifestació que la gent està tipa dels partidismes i de les mentides que surten de la boca dels polítics. El poder no és un atribut, com es pensen els que tenen diners, és una condició a la qual s’arriba amb el suport de la gent. El PSOE té un suport escàs, més feble fins i tot que el que pot tenir Torra, que al capdavall representa un majoria parlamentària sobiranista menys Frankenstein que la que sosté el líder socialista. Anar a la Moncloa amb el cap cot ja seria un error, sortir-ne amb una falsa eufòria complicaria encara més les coses. Quan t’han enganyat tantes vegades, el millor és no donar fil a qui no és de fiar. A Torra li convé recuperar el diagnòstic del president Carles Puigdemont quan en sortir de la Moncloa després d’entrevistar-se amb Mariano Rajoy el 20 d’abril del 2016 va afirmar: “Mentre algú pensa què ens ha de dir, nosaltres anirem fent”. Cal saber exercir el poder i no tan sols representar-lo.

Publicat a elnacional.cat, 09/07/2018

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s