Home

576_1397223645_Mercat_del_Ram_Vic_2014_foto_Adria_Costa_1

L’Onze de setembre del 2017 Jordi Sánchez era un home lliure. Va pronunciar un discurs al bell mig de la plaça de Catalunya. Encimbellat en una mena de plataforma elevadora, el president de l’ANC va agrair als polítics independentistes que haguessin convocat el referèndum de l’1 d’octubre amb claredat, sense eufemismes: “Gràcies a vosaltres assaborim la victòria, per això avui és diada de festa i celebració.” A més, Sánchez va demanar als partits unionistes que facilitessin que les urnes parlessin, que és el més normal en una democràcia avançada.

Ha passat un any i Jordi Sánchez és a la presó des del 16 d’octubre arran de la decisió de la jutge Carmen Lamela de processar-lo, juntament amb Jordi Cuixart, per un delicte de sedició. Aquell Onze de setembre va ser una festa, com també ho va la concentració del 20 de setembre. En dono fe perquè jo hi era. Fa un any de tot allò i el sobiranisme resisteix. Només flaquegen els que abans tenien pressa. L’unionisme ha combatut el sobiranisme amb mentides i repressió, talment com fan els règims autoritaris que es van imposant aquí i allà. Ha exagerat l’acusació per eliminar els polítics sobiranistes de l’espai públic. Tant és que els jutges belgues o alemanys o suïssos no hagin admès a tràmit les euroordres d’extradició perquè no han considerat provats aquests delictes. L’unionisme insisteix en acusar el sobiranisme d’haver protagonitzat una revolta violenta.

La repressió sempre busca el mateix. Reprimir vol dir que intimidar, afeblir l’oponent, destruir la moral del combatent, el penediment del perseguit. L’expiació del pecat. La repressió cerca fer visible l’exemplaritat del càstig i difuminar les causes que han portat al conflicte. Busca punxar el globus que ha aconseguit inflar un dels bàndols en conflicte. L’unionisme ha recorregut a la repressió per amenaçar els més de dos milions i mig de catalans sobiranistes, segons les darreres eleccions. No se n’ha sortit. Almenys entre la gent que vota i no està dominada per les tàctiques partidistes.

Només un petit sector de l’opinió publicada apel·la de nou a la idea de la “falsa ruta”, que és un clàssic entre la dreta catalanista. Els que reclamen un retorn a la política convencional haurien de tornar a llegir un article del professor Andreu Mas-Colell que va titular d’una manera explícita: Aturem la repressió!” (ARA, 28/10/2017)L’antic conseller d’Economia, que no és precisament ni un revolucionari d’esquerres ni un trinxeraire sinó més aviat un neoliberal convergent, advertia dels efectes de la repressió: que la línia divisòria ja no és entre independentistes i no independentistes, entre moderats o radicals. La divisió és entre els que s’han oposat al 155 i els que no ho han fet, entre els que denuncien la repressió i els que no.

No pot haver-hi política convencional mentre hi hagi polítics sobiranistes a la presó i l’exili. Que els exiliats i els presos hagin d’escoltar els sermons de qui no ha arriscat mai res durant aquests anys és, senzillament, una ofensa. El dia que el sobiranisme doni el seu braç a tòrcer davant els arguments dels setciències a sou de l’unionisme, haurà començat la seva decadència. Hi ha qui té molt d’interès a desinflar el globus per anar fent i tal dia farà un any.

Publicar a Revista Mirall, 11/09/2018

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s