Home

Léalo en español

4164110650_aa197d1ede_o

© Hernán Cortés Moreno: Políptico de los Padres de la Constitución (2009)

 

Encara que es resisteix a morir, el règim del 78 es mor. L’agonia és llarga i els responsables de les cures pal·liatives van fent la feina perquè no se li acabi la vida. La sorpresa és que l’entorn cuidador no està format tan sols pels dos pilars del sistema, PP i PSOE, i els dos esqueixos, Podemos i Ciudadanos, sinó que s’hi han afegit alguns dirigents dels partits nacionalistes bascos i catalans cada vegada més refractaris al procés sobiranista català. La por al canvi converteix el bloc autoproclamat constitucionalista en una orgia política que intenta seduir polítics que ningú no diria que haguessin de caure en el parany. Sovint costa d’entendre el verb i l’acció de personatges com el lehendakari Urkullu, Joan Tardà o Carles Campuzano.

La feridura del règim del 78 va començar molt aviat. De fet, la famosa transició no va ser de cap manera modèlica. Això és una fantasia, una il·lusió, que es va vendre des de l’establishment. No fa gaires dies, l’historiador i sindicalista Xavier Díez va publicar un llarg i interessant article a Diario 16 que en parlava. A “España se autodestruirá en 5, 4, 3…”, Díez apunta les raons, que comparteixo, de per què va triomfar el relat que encara ara se sosté que aquella transició va ser pacífica i consensuada. Una bassa d’oli, en definitiva. El triomf del PSOE en les eleccions municipals de 1979 en capitals com Madrid o Barcelona, que permeté l’aparició de fenòmens com la famosa movida madrileña, va maquillar el fet que l’Estat seguia en mans dels franquistes. El salt endavant en termes econòmics i socials, o fins i tot educatius, no va comportar expurgar del tot la soca dictatorial dels orígens del nou règim.

La gestió del passat es va resoldre d’una manera falsa, com si s’hagués promulgat una llei de punt final

La monarquia es va convertir en el nexe d’unió entre els dos mons. I l’oposició va avalar-ho perquè el franquisme sociològic a Espanya era més potent que l’antifranquisme. Aquella debilitat es va transformar en entusiasme cap al Rei fins i tot per part d’antics republicans, com el mateix president Tarradellas, que el 1985 va ser nomenat marquès. Santiago Carrillo i els comunistes també van contribuir-hi tant com van poder. La gestió del passat es va resoldre d’una manera falsa, com si s’hagués promulgat una llei de punt final. L’indult atorgat pel Rei el 25 de novembre de 1975, destinat a preparar el que vindria, vinculava clarament la Corona amb el franquisme. El preàmbul del decret era ben explícit en aquest sentit: “la Paz de que ha disfrutado España en las últimas cuatro décadas” o bé quan no es tenia cap inconvenient a retre “homenaje a la memoria de la egregia figura del Generalísimo Franco”. Després d’aquell primer indult, el 30 de juliol de 1976 es va publicar el Reial Decret Llei d’Amnistia amb el qual es tornava a vincular la Corona amb l’anhel de reconciliació amb els vençuts, si bé en aquest cas no es feia esment al general Franco. Finalment, la Llei d’Amnistia de 15 d’octubre de 1977, que fou l’única llei d’aquesta mena que va ser aprovada per un Parlament elegit democràticament, va servir per exonerar tothom, franquistes i antifranquistes, per bé que no contemplava restituir el patrimoni espoliat als partits i sindicats republicans ni va comportar una amnistia laboral ni amnistiar els militars de la UMD exclosos de l’exèrcit.

La transició va ser violentíssima, a diferència del que passa ara

Ara que l’unionisme insisteix a voler difondre la falsa imatge que Catalunya és una societat fragmentada, a punt per a l’esclat de violència, convé fer una mica de memòria sobre el cost humà d’aquella transició. La transició va ser violentíssima, a diferència del que passa ara. Durant els deu anys que portem de procés sobiranista, la violència, sense morts, sortosament, sempre l’ha exercida l’extrema dreta unionista. El 1976, en canvi, el terrorisme, de dreta i d’esquerra, va provocar 21 morts i la violència policial 57. A partir del 1978, el terrorisme va matar aquell any 85 persones, 118 el 1979 i 124 el 1980. Una barbaritat. El terrorisme va alimentar la “síndrome de la por al passat”, com s’apuntava en les pàgines de Le Monde d’aquell moment, i va afavorir els partidaris del consens acrític, per damunt dels partidaris de la ruptura. La reforma pactada no va acabar amb els poders fàctics de l’Estat franquista, sempre presents, especialment a l’exèrcit. L’intent de cop d’estat del 23-F de 1981 va fracassar, però els efectes de la impunitat judicial posterior encara es noten ara.

El règim del 78 agonitza però encara és viu, tot i els escàndols de corrupció que han afectat gairebé tots els partits de l’arc parlamentari espanyol, incloent-hi els nacionalistes. El primer cas de corrupció, Filesa, que va afectar el PSOE i el PSC, és del 1989! El darrer, almenys de moment, que afecta CDC i la Diputació de Lleida, és del 2010. En l’Estat autonòmic la malura ha infectat els que n’han estat els directors d’una manera o d’una altra. El règim del 78 està moribund i, a Catalunya, almenys la meitat de la població hi està declaradament en contra. I la prova és que el sistema autonòmic de partits, ben sòlid fins al 2012, avui és irreconeixible. I més que ho serà. Tots els cicles s’acaben amb la desaparició de qui n’ha estat protagonista.

Publicat a elnacional.cat, 01/11/2018

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s