El tsunami electoral

© SHANNONSTENT/GETTY IMAGES

Léalo en español

Tothom sap que les enquestes electorals dels últims anys no n’han encertat ni una. Però un dia l’encertaran finalment. Si hem de fer cas a les enquestes, en el proper cicle electoral, que arrencarà amb la campanya per a les generals del 28-A, ERC assolirà, per fi, el somni de superar les restes del naufragi de CiU. Segons diuen, el partit de Junqueras està en una fase expansiva que, per altra banda, no concorda gaire amb l’eufòria independentista. Vull dir que em costa d’entendre com lliga que els republicans hagin reculat en els seus plantejaments fins a l’extrem de refugiar-se en això d’eixamplar la base, que és un eufemisme molt ben trobat per notificar que han plegat veles, amb les vibrants exigències de la massa independentista. Potser és que els electors són més fins en l’anàlisi i prefereixen prestar al seu vot a ERC, encara que sigui a contracor, abans d’haver de buscar a Wally en el magma vaporós de PDeCAT i JxCAT, que és el mateix i no, atès que el grup parlamentari que porta aquest nom és clarament molt més esquerrà i modern que els neoconvergents de Bonvehí (o de Mas, ara que torna a moure els fils) i més plural que el partit JxCAT, propietat del PDeCAT, i que els neoconvergents fan servir per salvar els mobles en les eleccions municipals. Ja s’han perdut, oi? Jo també! I la Crida no toca vores.

Davant d’aquest panorama, ERC i la CUP són un valor segur. Està clar què són i què busquen. La CUP fa de CUP sempre, fins i tot davant del Tribunal Suprem, independentment de si els seus actes perjudiquen o no la defensa dels acusats. Ells són així. Coherents, compromesos, valents, descarats. I a molta gent li agrada aquesta mena d’arravatament de dignitat mostrat per Baños i Reguant. D’altres ho trobaran una bestiesa com una casa de pagès i s’abraonaran contra els cupaires com el conseller Pujals es va abraonar sobre el gran Flotats. La CUP no enganya i qui els vota ja sap quin pa s’hi dona. No va de coherències. És una altra cosa. En el cas d’ERC, en canvi, quan mires el termòmetre no saps si la temperatura puja o baixa. Va per temporades. S’han fet gallecs, com Girauta toledà. L’any passat la febre va pujar tant que va estar a punt de col·lapsar i ara la hipotèrmia és tan exagerada, que no saps com afrontar la reanimació. Les urnes. Es veu que les urnes són el remei. A Espanya, a les municipals i a Europa. Si fos així hauria de reconèixer que el diagnòstic que vaig escoltar en una tertúlia privada és cert: els més de dos milions de votants de l’1-0 avui ja no serien tants i l’independentisme hauria entrat en una fase inexorable de decreixement. Ale-hop i tornar a començar. En un matí 4.000 persones es fan sòcies d’Òmnium per la declaració de Jordi Cuixart i l’endemà a la tarda la desesperació s’apodera de la majoria desconsolada que no sap cap on tirar. Tot plegat massa emocional, si més no per al meu gust.

Quin sentit té que els presos encapçalin llistes electorals? No em sembla una bona idea

És evident que les tres eleccions que tenim a tocar seran un bon test de com estan les coses. I poden posar el Govern Torra en una situació compromesa. Per començar, em costa d’entendre la mania dels polítics d’acaparar responsabilitats que després abandonen a la primera de canvi i que ara es repetirà amb la sortida del Govern, segons sembla doble, de les conselleres Artadi i Capella, que s’afegiran a la renúncia que ja va fer Maragall del seu càrrec de conseller d’Exteriors per passar a ser el candidat d’ERC a alcalde de Barcelona. Tan poc val aquest Govern? Però és que, a més, també es diu que el portaveu adjunt de JxCAT se’n vol anar a Madrid no se sap ben bé per què, més enllà de satisfer pecats inconfessables. Debilitar la política catalana no té cap sentit des d’un punt de vista sobiranista. El Govern és autonòmic i el Parlament té una sobirania limitada, això ja ho sabem, però no cal que ens el carreguem nosaltres sols. A més, si, com anuncien les enquestes, ERC s’alça amb la victòria per golejada en les tres eleccions, Quim Torra ja pot començar a fer les maletes perquè se li haurà acabat el crèdit. Li tenen ganes els uns i els altres.

I tot això passarà mentre encara s’estarà jutjant a Madrid, injustament, els líders de l’1-O. Tots sospitem com acabarà i que els presos polítics seran condemnats. Llavors, quin sentit té que els presos encapçalin llistes electorals? No em sembla una bona idea. En el seu dia vaig proposar que Puigdemont encapçalés una candidatura europea perquè ell sí que pot trobar la manera d’arreplegar l’acta i continuar la lluita des de l’exterior, les altres opcions son un error. Ni tan sols com a reclam. Ja sabem que aquest tribunal és polític. Però precisament perquè intuïm quina serà la sentència, estem obligats a actuar d’una altra manera. Tanta acumulació d’errors em porta a creure que la conclusió a la qual va arribar el general Charles de Gaulle era encertadíssima: “la política és massa seriosa per deixar-la en mans dels polítics”.

Publicat a elnacional.cat, 28/02/2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: