Les residències de gent gran i el coronavirus

Mural de © Mohamed L’Ghacham a l’Asil Hospital La Garriga
Fotografia: © Griselda Escrigas

L’any 2019, Catalunya tenia 7.619.494 habitants. Han passat trenta-quatre anys des que la Generalitat va posar en marxa la campanya institucional “Som 6 milions” i que va fer força fortuna. El 2001 es va voler repetir la campanya, amb un èxit relatiu, amb el lema “Ara ja som més de sis milions”. La població de Catalunya ha anat creixent, sobretot, per l’augment de la longevitat i l’arribada d’immigrants. L’envelliment de la població catalana és, tanmateix, innegable. Des del 2005 l’índex de dependència de la gent gran augmenta i segons l’Idescat, el 2030 hi haurà 36,6 persones de 65 anys i més per cada 100 persones de 15 a 64 anys. El grau de dependència és evident. També hi haurà més dones que homes dependents, atès l’índex de mortalitat maculí. Les dades avui dia són incontestables:

Gairebé 1.000 persones que vivien en residències de gent gran han mort a conseqüència de la pandèmia. Els avis infectats superen les 2.000 persones en els 1.073 centres registrats. És un desastre humanitari sense precedents que, a més, condemna els malalts a morir en soledat, o, com a molt, acompanyats pels treballadors que no han caigut malalts o bé que segueixen en el seu lloc de treball malgrat els inconvenients i la desatenció per part de l’administració. La solució, però, no és enviar els residents a casa, així, perquè sí, sense cap control. Seria un suïcidi col·lectiu. Les queixes dels treballadors de les residències no han parat de créixer per denunciar, especialment, la manca de material adequat i, sobretot, de tests de detecció. La sensació de desgavell és total. Fins i tot la patronal del sector —que en part també és responsable del que s’ha vist a les residències— ha reclamat la medicalització d’uns centres que, si més no fins ara, s’assemblen més a una llar de repòs que a un allotjament on tenir cura medicalitzada de la gent gran.

El covid-19 ens ha fet descobrir, encara que hagi sigut dramàticament, que caldrà planificar molt bé el futur si no volem tornar a caure en el col·lapse que hem vist aquests dies a les residències de gent gran, on el virus s’ha passejat com qui és a casa seva. La manca de previsió ha estat letal i la gestió governamental un crim. Un dels desastres que el Govern de la Generalitat hauria de revisar en profunditat és, precisament, la gestió de les residències geriàtriques. Si el president del Parlament no estigués paralitzant l’activitat parlamentària —tal com denunciava la nostra companya Aurora Madaula—, encapçalant un boicot actiu a la democràcia representativa, ja faria dies que s’haurien demanat dimissions. Per començar, la del conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir El Homrani, desaparegut del mapa. Potser la culpa no és ben bé del conseller, sinó de l’estructura d’un departament impossible, en el qual la gestió de la vellesa i de les residències geriàtriques és una gota d’aigua en un mar immens. No és un cas únic de “deslocalització” al Govern. Que les universitats catalanes estiguin perdudes dins del Departament d’Empresa i Coneixement també és una aberració. Les universitats i la gestió de la gent gran haurien de merèixer un departament específic, perquè són els reptes més importants de l’agenda política dels propers anys. Temps hi haurà per reclamar-ho, però cal posar-lo damunt la taula immediatament.

L’any 1935, el precursor de la demografia catalana, Josep Antoni Vandellós, augurava la decadència de Catalunya per la baixa fecunditat catalana. Ho feia des de plantejaments conservadors. La baixa natalitat s’ha cronificat i la immigració no ens ha anul·lat com a poble. Al contrari. La nostra decadència és política. Però la decadència dels pobles també es mesura per com tracten la gent gran. El futur que ens espera ho farà encara més evident. Qui vulgui fer càbales de com serà el món un cop s’hagi superat la fase aguda de la crisi, potser que pensi que les estructures polítiques que necessitem, les que gestionen la realitat existent, cal que s’adaptin als requeriments que avui, com s’ha vist en la política geriàtrica, han fallat estrepitosament. El desastre no es compensa amb la difusió de vídeos, que és el que han fet diversos ajuntaments, amb exercicis físics per a la gent gran. Cal una resposta política i no pas fer propaganda. Cal que puguem decidir el futur i no pas gestionar la dependència política d’un Estat que ens va en contra.

Publicat a El diari del confinament, 08/04/2020

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.