El govern dels jutges

Léalo en español

L’any 2018, abans que conegués l’ordre de processament dels líders independentistes, Felipe González, que és un espanyolista llest i jacobí més que no pas un dirigent socialista, va expressar el desig que cap jutge del Tribunal Suprem els fiqués a la presó. No és que li hagués entrat una pruïja sobtada per defensar els drets civils i humans de Carles Puigdemont i companyia, la seva preocupació era tota una altra: “Ens emparem en les togues —va dir— perquè com a polítics som uns inútils. Una vegada que aquest procés [de judicialització de la política] arriba a un determinat punt de saturació, la justícia comença a prendre decisions polítiques. Això es diu govern dels jutges”. El subratllat és meu, però podria ser de González, atès que, segons ell, el fenomen no es limitava únicament a Espanya, sinó que s’estava escampant arreu. Llavors citava el cas del Brasil, i ara hauria pogut citar el dels EUA: “Quan perdem pensem que ho resolguin els jutges”, fet que implica que “la política es degradi perquè està judicialitzant-se”. A diferència de Miquel Iceta, que és tan espanyolista i jacobí com González però menys llest, el vell dirigent del PSOE deu estar estirant-se els cabells davant les mesures cautelaríssimes del TSJC contra l’ajornament de les eleccions catalanes. Assistim a una degradació de l’autogovern autonòmic que justifica més que mai la separació. La independència de Catalunya.

Felipe González també va dir en aquell context repressiu que “l’independentisme no cal destruir-lo, cal guanyar-lo. Si ells violen la llei, nosaltres hem de ser exquisidament garantistes”. En això, González va fallar en el pronòstic, perquè el poder judicial espanyol ha rebut unes quantes rebolcades per part de la justícia belga que l’ha deixat amb el cul a l’aire. I el festival encara no s’ha acabat, perquè quan la causa general contra el govern independentista arribi al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), quedarà provat que Espanya és la Turquia de l’oest. Dimarts passat, aquest mateix tribunal va condemnar Espanya per desena vegada per no haver investigat prou les denúncies de tortures policials a un jove de la dissolta organització abertzale Ekin. Saben qui era el jutge que aquell ja llunyà 2011 va protegir els torturadors de la Guàrdia Civil? Doncs l’actual ministre de l’Interior del govern més progressista del món, Fernando Grande-Marlaska, segurament el jutge més condemnat per violar les garanties d’un detingut. Però a Espanya no passa mai res quan cauen condemnes d’aquest tipus, com en totes les repúbliques (caldria dir monarquies) bananeres del món.

Quan els jutges actuen, és que els polítics fracassen

Com potser deuen recordar, servidor va defensar en el seu temps que el president Quim Torra s’havia equivocat no convocant les eleccions abans de ser inhabilitat també pels jutges. Calia acabar amb una etapa que només fa que degradar-se cada dia que passa. Ara tampoc no tenia gens clar que s’haguessin d’endarrerir les eleccions, perquè ningú no sap dir-nos amb tota seguretat si el 30 de maig no estarem igual que el 14 de febrer. Dit això, em sembla intolerable que hagin de ser els jutges els que determinin la governació del país. Donald Trump s’ha atrinxerat als jutjats per intentar aturar la victòria contundent de Joe Biden, però no se n’ha sortit. A pesar que durant l’era Trump (que per sort només ha durat quatre anys) els jutges han intervingut en excés en la política nord-americana, molts jutges estatunidencs també són elegits pel poble i van molt més en compte a fer segons què. Aquí ja sabem qui els designa i quin és l’origen de molts d’aquests jutges tant o més ideologitzats que els aiatol·làs que dirigeixen l’Iran des del 1979.

La part més ridícula d’aquesta història és qui són els promotors del recurs contra el decret d’ajornament de les eleccions. Ha estat la Lliga Democràtica. Un partit minúscul, plegat de velles glòries de CDCUDC i el PP, al capdavant del qual hi ha la politòloga Àstrid Barrio i l’antiga convergent, aliada de Germà Gordó, l’advocada Sílvia Requena. La nòmina de velles glòries del conservadorisme català que li donen suport és inversament proporcional a la seva grandària. És el grupet que, al costat de Lliures d’Antoni Fernández Teixidor, somiava aliar-se amb el PSC, el nou partit d’ordre, segons Eva Granados, però que els socialistes han menystingut per excessivament carca. Si Granados sabés una mica d’història hauria recordat que a les eleccions dels 16 de febrer de 1936 el Front Català d’Ordre es va oposar al Front Popular, que més aviat hauria de ser el seu referent, apel·lant a contenir els partidaris del 6 d’Octubre. De fet, la història es repeteix en forma de farsa, com ja ens advertí Marx. La Lliga (quines aromes desprèn el nom!) ha fet de missatger del Foment, la patronal que és ara un cau d’antics membres duranistes d’UDC que són més defensors del règim del 78 que de l’autonomia catalana. Tant com han acusat els independentistes d’haver-se carregat l’autogovern, i aquests residus del subsistema català del constitucionalisme corrupte li han clavat l’estocada final. Quan els jutges actuen, és que els polítics fracassen, com diria Felipe González. Potser els dirigents independentistes són inexperts i carregats de testosterona, però els espanyolistes són directament inexistents, però això estan tan esperançats amb l’efecte IllaEntretant, el remei lenitiu és fer un pas més per carregar-se el sistema democràtic.

Els magistrats del TSJC, finalment s’han pronunciat i han creat una situació surrealista. Han dit que mantenen les eleccions per al 14-F i que es donen fins al 8 de febrer per prendre una decisió definitiva, quan la campanya electoral ja estigui en marxa. No soc gens amant de les teories conspiratives, però està clar que aquests jutges volen generar el caos a Catalunya per enfonçar tant com puguin en ja de per si malmès prestigi del Govern. Quina és la idea central de la campanya dels socialistes: el canvi, com si estiguessin al 1982. El PSOE també va conspirar amb els poders fàctics, concretament amb alguns militars (només cal que els recordi els dinars del primer secretari del PSC, Joan Reventós, i de l’alcalde de Lleida, Antoni Siurana, amb Alfonso Armada) per carregar-se Adolfo Suárez. Al ministre Illa podria passar-li, si es confirmessin les previsions del CIS, com a Inés Arrimadas. Es pot quedar primer en la cursa electoral i després haver de seure als escons de l’oposició i podrir-t’hi. Els socialistes juguen amb foc.

Publicat a elnacional.cat, 21/01/2021. He fet algunes correccions i he incoroprat una valoració sobre

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.