Les finestres de Junqueras o el cost d’oportunitat

Léalo en español

La finestra oberta, Juan Gris, 1921

1. Una bona entrevista consisteix a preguntar i repreguntar la mateixa cosa fins que l’entrevistat declara el que l’entrevistador estava buscant de bon començament. És una tècnica molt estesa. És clar que l’entrevistat s’hi pot resistir, sobretot si és un polític experimentat, però tard o d’hora deixarà anar la frase que servirà de titular de l’entrevista, que gairebé sempre respon als interessos del mitjà, a favor o en contra. Vull dir que retratarà en positiu o en negatiu l’entrevistat, que de vegades és ben vist pel mitjà i en d’altres no. Si t’entrevista el director del mitjà és que l’empresa et té en una alta consideració. Els lectors de diaris, que avui dia no són tants, són prou intel·ligents per saber llegir l’entrevista, separar el gra de la palla i detectar-hi les incongruències. Les finestres dOverton, que és el rang, dins d’una gamma d’idees, que directors de mitjans de comunicació i polítics fan servir per fixar els límits de la realitat i així promoure una idea que abans la majoria —incloent-hi els seguidors acèrrims de qui la formula— hauria rebutjat.

2. Ahir, el director de La Vanguardia, Jordi Juan, va entrevistar Oriol Junqueras, en llibertat condicional des que divendres passat va sortir de la presó de Lledoners gràcies a l’indult aprovat pel govern espanyol. Té la virtut de ser la primera entrevista, que sempre és una decisió de l’entrevistat que ho sigui i no pas de l’entrevistador. És, des del principi, una conversa amable, que mira més cap a Espanya que cap a Catalunya. La perspectiva és sempre si el PSOE ha fet això o allò, si el govern espanyol és més dialogant o no, si el cost dels indults és més gran per al PSOE que per a Esquerra, etc. S’hi troba a faltar la perspectiva catalana del conflicte. És clar que és impossible parlar de la política catalana prescindint del que faci l’estat, però la qüestió és qui marca lagenda i quin és lenfocament polític.

3. El moll de l’os de l’entrevista és si els indults i la taula de diàleg són la via per resoldre el conflicte català. Entrevistador i entrevistat saben que el xoc actual no entrarà en una via política mentre hi hagi un sol represaliat, començant pel president Carles Puigdemont, a qui Junqueras no anirà a visitar a Waterloo (l’entrevistador ho deixa passar per alt) per no donar-li un tracte preferencial, sinó que el tractarà com qualsevol altre eurodiputat. La política no són tan sols paraules, els gestos també compten. Els agradi o no a Pedro Sánchez, a Oriol Junqueras i a tot l’establishment espanyol i català, Carles Puigdemont és avui la baula feble de tota la sonsònia sobre el diàleg i les bondats de la llibertat. Puigdemont sha convertit en el Navalni català per al govern espanyol. L’acció exterior del president a l’exili ha estat cabdal perquè ara Junqueras estigui sota llibertat vigilada a Catalunya. El cap dels republicans pot parlar de política però no fer-ne, cosa que evidentment és una anomalia democràtica.

4. Junqueras assenyala a l’entrevista que l’independentisme no ha de renunciar al diàleg. Llevat dels més extremistes, no conec cap independentista que no vulgui el diàleg. “Som davant una finestra doportunitat que sempre hem desitjat —afirma Junqueras—. Nosaltres sempre hem dit que aquestes qüestions mai no haurien d’haver sortit de l’àmbit de la política, no s’haurien d’haver judicialitzat mai”. Té raó. El punt a aclarir és si és veritat o no que estem davant loportunitat de debatre políticament el conflicte. De moment, no ho sembla, perquè la repressió continua, els exiliats segueixen sent-ho i el govern espanyol no vol sentir a parlar ni de l’amnistia ni del dret a l’autodeterminació, que hauria de ser el punt de partida mínim per a qualsevol independentista. Si la taula de negociació serveix per debatre sobre l’ampliació de l’aeroport, posem per cas, seria un engany de grans proporcions.

5. El que separa Esquerra de Junts no és si els republicans estan per la negociació i els independentistes no. Les diferències entre tots dos partits són sobre el mètode. El líder dels republicans, com reflecteix el titular de l’entrevista, creu que l’actitud del govern espanyol és la millor que s’ha vist en una dècada. En canvi, el líder dels independentistes no pensa donar cap crèdit a Pedro Sánchez fins que no s’avingui a acabar amb la repressió i s’assegui a parlar sense obligar-lo a posar-se la cotilla de la Constitució. Com bé indica Junqueras a l’entrevista, és més fàcil posar-se d’acord amb el mecanisme que ha de resoldre aquest conflicte, que és exercint el dret a vot, que sobre què és el que s’ha de votar. La solució arribarà quan els ciutadans de Catalunya, els que estan a favor de la independència i els que no, puguin decidir què prefereixen. El problema és que cap partit espanyol està disposat a escoltar els independentistes i no pas que Junts, com insinua l’entrevistador, sigui partidari de l’estratègia de com pitjor, millor. Per a Junts, la mobilització ciutadana ha estat essencial per doblegar Pedro Sánchez.

6. Els economistes mesuren la realitat a partir del cost d’oportunitat. Això de les finestres d’oportunitat és una expressió anglesa, “launch window”, que la NASA feia servir per referir-se al moment més propici per llançar coets a l’espai. El 9 d’octubre de 2017, Ada Colau es dirigia a Carles Puigdemont i a Oriol Junqueras per reclamar-los que l’endemà no proclamessin la independència (cosa que finalment no van fer), amb una afirmació categòrica: “L’1-O ha obert una finestra d’oportunitat al diàleg”. L’alcaldessa, també va dir que “moltes institucions” estaven disposades a obrir vies de negociació per trobar una sortida al plet català. Tenia pa a l’ull, és evident. Ha calgut molta mobilització i perseverança —jurídica i política— perquè a Espanya algú es decidís a moure fitxa. El cost d’oportunitat és una altra cosa, més real, mitjançant el qual es mesura el valor d’un bé o servei en termes d’allò que es renuncia a obtenir. Es mesura pel benefici que se sacrifica en no utilitzar els recursos en el seu millor ús alternatiu. Així doncs, és la renúncia, expressada en unitats monetàries, en què s’incorre per no haver pres la millor de les alternatives. Si aquest rendiment és superior al rendiment de l’opció finalment triada, es parla d’un cost d’oportunitat net positiu. Apliquin a la política aquesta regla econòmica per avaluar el cost de les renúncies i potser així entendran millor les declaracions de Junqueras.

Publicat a elnacional.cat, 28/06/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.