Els destructors de la democràcia

Léalo en español

Josep Borrell té la llengua molt llarga. Aquesta setmana ha protagonitzat un nou enfrontament amb l’eurodiputat de Junts Toni Comín, amb motiu del debat al Parlament Europeu sobre la situació política a Nicaragua, molt deteriorada. L’alt representant de la UE per a Política Exterior es va esplaiar per denunciar la deriva autoritària del govern sandinista del país centreamericà, fins que l’exconseller Comín va recordar-li que a Espanya també es vulneraven els drets polítics dels independentistes, com havia denunciat el Consell d’Europa. Llavors la fúria de Borrell es va fer sentir a l’Eurocambra amb tot el fervor nacionalista espanyol que sempre l’acompanya: “Em produeix una immensa repugnància intel·lectual [l’èmfasi és seu] quan sento que es compara la situació de Nicaragua amb la de situació a Espanya. No és acceptable. Un mínim de decència intel·lectual. Ningú pot comparar-ho seriosament”. “España va bien”, venia a repetir com un lloro qui hauria de defensar els drets de tots els europeus, independentment que ell sigui de nacionalitat espanyola.  

Comín havia retret a Borrell el silenci de la UE davant la repressió a Catalunya amb un bon argument, que val per a la UE, però, també, per reflexionar sobre la vulneració dels drets humans i polítics arreu del planeta. Deia Comín que quan la Unió exigeix que Ortega alliberi els candidats a les eleccions i els nombrosos activistes i periodistes que han estat detinguts des del mes de juny, que possibiliti el dret de manifestació i que garanteixi unes eleccions lliures el novembre, Ortega respon, per defensar-se: “És que nosaltres hem demanat als europeus que posin en llibertat els presos polítics que tenen a Europa? No se’ns acudiria, perquè són qüestions internes”. El motiu de la repugnància que va embargar Borrell fou conseqüència que Comín reblà el seu argument tot dient: “El silenci de la Unió davant el que passa a Catalunya ens surt molt car”. L’ONG internacional Human Rights Watch (HRW) fa trenta-un anys que publica un informe per analitzar l’estat dels drets humans al món. L’informe del 2021 proporciona dades sobre què va passar l’any anterior en 100 estats, entre ells Espanya. Digui el que digui Borrell, aquesta organització internacional independent no deixa ben parada l’Espanya constitucional, inclús en abordar el que anomenen “controvertit referèndum del 2017”. L’informe també fa referència a la llibertat d’expressió, dient que els tribunals espanyols l’han limitat a músics (Pablo Hasél i Valtònyc), utilitzant “de manera massa àmplia els càrrecs d’enaltiment del terrorisme i insults a la monarquia”. L’HRW alhora es fa ressò de l’informe sobre l’estat de dret, elaborat per la Comissió Europea, que ressalta la preocupació de les autoritats europees per la ineficàcia del sistema judicial espanyoli per la manca d’independència del fiscal general respecte del poder executiu. Tots els autoritarismes comencen així. Si a la Nicaragua constitucional i presidencialista s’assetja l’oposició fent ús de l’exèrcit i els jutges, per què un alt càrrec de la UE es nega a admetre que a l’Espanya monàrquica i constitucional, el “govern de les togues” vulnera els drets de cantants, activistes i polítics?

Personatges obstinats com Borrell —que és capaç de veure les perversions polítiques a l’altra punta del seu món, però que és incapaç de veure què passa al pati de casa seva— són els grans destructors de la democràcia

La violació dels drets humans és constant i va en augment arreu. Els poso un exemple que m’ha impactat molt, per la barreja d’ingredients relacionats amb la identitat i els conflictes que comporta. El 5 de juliol passat va morir el jesuïta Stan Swamy, empresonat, a la presó de Taloja (Mumbai) des del 9 d’octubre de 2020, conjuntament amb altres 16 persones, per haver gosat defensar els drets dels pobles indígenes. Era el pres polític de més edat de l’Índia, 84 anys, i estava en presó preventiva en virtut d’una llei antiterrorista draconiana que va impulsar el primer ministre indi, Narendra Modi, qui ja ha demostrat a bastament les seves inclinacions autoritàries i supremacistes. El cas contra Swamy i els altres activistes demòcrates està relacionat amb la violència que va esclatar el gener del 2018 al poble de Bhima Korigaum, a l’estat de Maharashtra. Centenars de milers de dalits o “intocables”, la casta més pobra, s’havien reunit aquell dia per celebrar el 200è aniversari de la batalla de l’1 de gener de 1818 que va acabar amb Imperi Maratha davant les tropes de les Índies Orientals manades pel capità F. F. Stanton i el peshwa Baji Rao II. La història sempre persegueix el present, sobretot si les injustícies persisteixen. Però és que, a més, el cas del sacerdot Swamy té concomitàncies amb els tripijocs judicials que van condemnar els Jordis i que s’utilitzen per perseguir, encara ara, l’independentisme.

Espanya no és l’Índia, evidentment. Ni tampoc la Xina, que és una dictadura pura i dura, com la nord-coreana o la saudita, que és considerada com la dictadura actual més antiga, atès que arrenca de 1932. Hi haurà qui s’aferrarà al diagnòstic optimista del Democracy Index 2020 de la revista The Economist, que ha fet entrar Espanya entre les “democràcies plenes” —mentre que rebaixa França, Portugal i els EUA a la categoria de “democràcies defectuoses”—, després d’anys i anys de suspendre-la amb motiu del procés. La vigència de l’anomenada llei mordassa i el contingut de lavantprojecte de llei de seguretat que prepara el govern de PSOE i Unides Podem, que preveu que qualsevol major d’edat serà obligat a obeir les directrius de l’autoritat competent designada pel Consell de Seguretat espanyol, no són precisament cap aval per a la democràcia espanyola. L’Índia, que utilitza el codi penal per fer el mateix, sí que cau dins dels estigmatitzats “règims híbrids” per la Unitat d’Intel·ligència de la prestigiosa revista britànica, que elabora aquest rànquing amb un “enfocament integrat d’anàlisi macroeconòmica” amb l’objectiu, cal tenir-ho en compte, de comprendre com els canvis polítics influeixen en els plans estratègics d’empreses i, per extensió, en el conjunt de l’economia mundial. Per damunt dels detalls, i de si un estat puja o baixa en una classificació o en una altra, la radiografia de la democràcia mundial que reprodueixen tots aquests rànquings fa sentir esgarrifances. Personatges obstinats com Borrell —que és capaç de veure les perversions polítiques a l’altra punta del seu món, però que és incapaç de veure què passa al pati de casa seva— són els grans destructors de la democràcia. Ells són els culpables de la degradació política.

Publicat a elnacional.cat, 08/07/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.