La síndrome del vassall

Léalo en español

© William Kentridge

1. Hem inaugurat l’època de l’autonomisme màgic. Ho demostra la manera com s’està abordant el debat sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat. Per no acceptar la realitat, els neoautonomistes posen el carro davant dels bous. La Generalitat té unes competències aeroportuàries tan minses, tan poc determinants, que ni tan sols s’assabenta que la multinacional AENA ha decidit retolar la T1 de l’aeroport amb el nom oficial que també van decidir unilateralment i que cap estranger no retindrà mai de la vida. Abans de posar-se a discutir sobre el model econòmic que necessita aquest país, potser que comencéssim per reivindicar la possibilitat de decidir-lo. Està més que provat que l’estat espanyol no pensa deixar anar cap competència que consideri estratègica. Ho hauríem d’haver après el 2005, amb la polèmica generada per l’OPA frustrada de Gas Natural sobre Endesa. Però ni així ho va entendre la part més afectada, que va ser la Caixa. El 2017 va decidir traslladar la seu per aixoplugar-se sota un Estat maltractador. Als catalans ens agrada creure que tenim el dret a decidir el que vulguem, i després resulta que no és així. I quan ens n’adonem, ves, llavors optem per entretenir-nos a reivindicar una economia sostenible, així en genèric, sense comprometre’s amb el sobiranisme, que és l’única alternativa real que ens permetria tenir a les nostres mans el poder de decidir. Posar a Twitter l’avatar amb un “No” a l’ampliació del Prat forma part d’aquelles campanyes simbòliques que ens agraden tant i que promouen els més contraris al dret a l’autodeterminació. “Levantinos, os pierde la estética”, proclamava Unamuno i no li faltava raó.

2. La ministra de Sanitat, Carolina Darias, va mentir en negar que l’executiu espanyol s’hagi plantejat transferir la formació sanitària especialitzada a la Generalitat. “No és a l’agenda cap traspàs sobre aquesta matèria”, va dir la ministra en una roda de premsa tres dies després que se celebrés la reunió de la comissió bilateral Estat-Generalitat. Tot seguit, la consellera Laura Vilagrà va corregir la ministra amb una piulada —quins temps aquells dels comunicats oficials!— on deia que “sí que és a l’agenda” i se n’havia parlat a la reunió de la bilateral. De fet, la mateixa Generalitat ha filtrat a un mitjà afí els documents que ho confirmen i que proven que a la reunió es va aprovar que aviat s’organitzarà un grup de treball per debatre aquesta qüestió. Si no prens decisions, munta un comitè d’anàlisi. Per què va mentir la ministra? La meva primera hipòtesi és que la ministra no enganya, tenint en compte el tarannà del govern de Pedro Sánchez. Vull dir que encara que el govern espanyol hagi acceptat debatre la qüestió en un fòrum específic, no té cap intenció de cedir aquesta ni cap altra competència que els jacobins d’esquerra considerin que debilita l’Estat. Una altra ministra, Margarita Robles, va apuntar el camí quan va descartar la possibilitat que Catalunya tingués un Consell General del Poder Judicial propi. La reacció de la coalició governant a Espanya a la reivindicació sobiranista catalana no ha estat desplegar el federalisme, sinó fortificar el centralisme. Està provat històricament que l’esquerra espanyola és més centralista que no pas els conservadors, encara que els conservadors siguin més nacionalistes.

3. La consellera de Recerca i Universitats, Gemma Geis, val més que es calci. L’Estat també va prometre a la comissió bilateral el traspàs de les beques universitàries, promesa incomplerta més d’un cop per altres governs. Ja veurem com acaba el sainet, perquè ni ella mateixa s’ho acaba de creure. De fet, de seguida va advertir que en l’acordat a la bilateral “no hi ha contingut i hi falta concreció”, a més de no comptar amb el pressupost necessari. Però més enllà d’això, la consellera hauria de saber que els grans aliats del govern espanyol són els sindicats de professors universitaris, que recelen del traspàs, en tant que són un cos de funcionaris espanyol. A la consellera Geis li passa —encara que es vegi menys— com al conseller Argimon respecte de la possibilitat que es traspassi a Catalunya la prova d’accés als MIR. Algunes organitzacions de metges han posat el crit al cel davant aquesta possibilitat perquè diuen que es carregaria la igualtat i la meritocràcia garantides per una prova única per a tot l’Estat. L’enemic interior és més potent que els tripijocs i les mentides de l’Estat. Reforça el centralisme. Si es vol avançar cap a la independència, l’acció de govern hauria d’atacar aquests discursos amb la complicitat dels sindicats, cosa que no serà fàcil, perquè la majoria són a les mans d’unionistes. Quan algú parla d’ampliar la base, el primer que hauria de plantejar-se és això. Desfer la resistència interna.

4. La idea de progrés sempre ha estat controvertida. A l’inici de la industrialització, el luddisme es va posar a destruir telers i a cremar fàbriques perquè ho identificaven com la causa dels mals dels obrers (atur, degradació del treball, baixos salaris, etc.). Carregava contra els instruments, en lloc d’atribuir les conseqüències negatives de la industrialització a l’organització i l’orientació social del sistema de producció industrial. El que seria un anacronisme és que ara, davant la globalització, un govern progressista (mot que deriva de progrés) esdevingués neoluddista. No negaré l’escalfament global, com si jo fos un d’aquests antivacunes insolidaris, però em sembla un despropòsit la manera de debatre l’ampliació del Prat. En algun cas, quan sento que cal acabar amb el turisme de masses, em surt el Lenin que porto a dins i em regiro contra els suposats defensors del medi ambient per acusar-los de classistes. És que hem de tornar al temps en què només viatjaven els rics? És que hem de tornar a l’època de La mort a Venècia i de les casetes de bany aristocràtiques i burgeses? Estaria bé que penséssim —i investiguéssim— en energies alternatives que ens permetin volar amb menys emissions de gasos i que deixéssim de refugiar-nos en la idea reaccionària que la culpa de tot plegat és de les classes populars que viatgen a baix cost per tot el planeta. Es tracta de planificar un món més igualitari i no pas més estratificat. L’esquerra caviar és per naturalesa classista, com ho eren els buròcrates dels antics Estats comunistes. Com ho era Visconti.

5. El balanç de la dècada sobiranista és que hem fet un pas endavant i dos passos enrere. El que es veu és que, a poc a poc, les tesis d’Esquerra van fent-se un lloc en l’acció del Govern. La independència ha deixat de ser una prioritat, com fa molts anys que la defensa del català va deixar de ser-ho pel seu cap de files a Madrid. Però es dona la paradoxa que són els consellers de Junts els que pacten millor. No els critico, la veritat, perquè un cop acceptada l’opció —que servidor no compartia— de formar un govern de coalició amb qui té una estratègia tan allunyada de la teva, val més ser eficient i fer-ho bé. Que els consellers del partit de la “confrontació intel·ligent” hagin arrencat més promeses de les negociacions bilaterals que els consellers d’Esquerra, diu molt de com està el pati. Si es tracta de fer autonomisme, llavors posem-nos ideològics i que el Govern aprovi els pressupostos amb el partit amb el qual tingui més coincidències, que no són precisament ni la CUP ni En Comú Podem. Ja que la independència tampoc no es divisa en l’horitzó immediat dels anticapitalistes, acabem amb aquesta farsa i que cadascú defensi el model social i econòmic que cregui convenient.

Publicat a elnacional.cat, 09/08/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.