El dissabte 26 de febrer vaig traslladar-me a Tàrrega, convidat per l’ANC local, per fer-hi una xerrada. Havia de tractar sobre la situació política actual, però vaig voler començar recordant els meus avantpassats.

Els meus besavis, en Joan Colomines i la Margarida Tubau, vivien a Tàrrega, però no n’eren fills. Ho sé perquè el meu pare guardava una cèdula, signada a l’Ajuntament de Tàrrega el 25 de setembre de 1906 per l’alcalde Francesc Pera, mitjançant la qual autoritzaven el seu fill Ramon, el meu avi, a traslladar-se a Puerto Rico. El besavi Joan era un fuster de Balaguer, especialitzat en la fabricació de rodes de carro. La besàvia Margarida era de Vic. Devien fer arrels a Tàrrega perquè el fill gran, en Francesc Colomines i Tubau,  i, per tant, germà del meu avi Ramon, es va casar amb la Teresina Bonet i Gascó, de Tàrrega. Ella era tia de Teresa Cornadó i Bonet, esposa de Josep Sala i Fabregat, un jutge que el 1938 havia estat nomenat president del Tribunal Especial contra l’Espionatge i l’Alta Traïció pel conseller de Justícia Pere Bosch Gimpera. Els seus fills són l’Agustí i l’Anton Sala Cornadó. El fil arriba fins avui, perquè la Teresa Montserrat Sala i Garcia, que és filla de l’Anton i neta del jutge Josep Sala, ara és companya meva a la facultat (La fotografia que acompanya aquest text me l’ha proporcionada ella).

La qüestió és que el meu avi Ramon i el jutge Sala van ser detinguts a Barcelona l’11 de febrer de 1939 i van ser empresonats a la Model fins al 15 d’agost d’aquell any. L’avi no tenia antecedents polítics i, per tant, va poder romandre a Barcelona, però en Josep Sala va ser perseguit i per això va decidir exiliar-se. El 26 de febrer de 1940, avui fa vuitanta-dos anys, en Josep Sala i la seva família van arribar a la ciutat de Figueres i contactaren  amb el guia Josep Muro perquè els ajudés a passar la frontera. El 28, després d’una travessa nocturna pel pas de la Vajol, a l’Alt Empordà, arribaren al poble de Morellàs i foren conduïts al Bureau de Renseignement (oficina d’informació) de la gendarmeria francesa d’El Voló. L’1 de març ingressaven al camp de concentració d’Argelers. Les penúries devien ser moltes, perquè el 5 de novembre de 1941, Josep Sala va morir a la localitat francesa de Montpeller. Tenia quaranta-set anys. L’avi Ramon va sobreviure’l. Va morir el dia de Dijous Sant de 1958, que es va escaure el 3 d’abril. Tenia seixanta-vuit anys  i servidor tan sols cinc mesos.

Els explico aquesta història familiar perquè avui soc a Tàrrega per abordar la situació política que viu el nostre país. Aquesta és la història d’una família, de les moltes que es podrien contar, que exemplifiquen la complexitat del país i que en els darrers cents anys Catalunya ha viscut tota mena de situacions. Per tant, la primera cosa que voldria destacar és que la vida és molt llarga i, en conseqüència, és erroni sentir-se abatut perquè el procés d’independència no acabés bé l’octubre del 2017. Per superar el desànim, sempre penso en el meu avi Ramon, i en el meu pare, que també va passar per la presó Model durant els anys de la dictadura. I ara en el meu nebot Francesc Colomines i Rueda, fill del meu germà Jordi, que va ser un dels detinguts a la plaça Urquinaona i que està pendent de judici. Hi penso no per lamentar-me’n, sinó per mostrar les continuïtats en la història de Catalunya i per transmetre que viure és un compromís, com diria el pare al títol de les seves memòries. A més, jo he nascut sota la dictadura franquista i l’any 1973 vaig participar en la reunió de l’Assemblea de Catalunya que va acabar en la famosa detenció dels 113. Jo vaig ser de la vintena de persones que van poder escapolir-se’n. En canvi, dos dels meus germans grans, en Joan Ramon i en Lluís, van ser-hi detinguts i posteriorment empresonats. Els van imposar, a més, una multa de 200.000 pessetes per barba. No eren pocs diners en aquell temps. El 1973 no sabíem que el dictador es moriria al cap de dos anys i que llavors tot s’acceleraria. Només els pessimistes havien abandonat per caure en la desesperació. La transició no va ser perfecta, no cal que els ho expliqui, perquè ara estem constatant-ne les debilitats.