Les urnes sempre són la solució

Léalo en español

© Xevi Prat

1. Professionals o funàmbuls. La dècada sobiranista va ser una celebració constant de la democràcia. Mai com llavors no s’havia votat tant i amb una participació tan alta. Fins i tot es va poder votar l’1-O, malgrat les càrregues policials, les pallisses i la confiscació d’urnes per part de la policia. Quan escampi el fum de la propaganda unionista, a la qual s’ha d’afegir la del neoregionalisme que acusa l’independentisme de tots els mals, els observadors imparcials destacaran, per damunt de tot, aquest component radicalment democràtic del moviment sobiranista. Reclamar votar i forçar a fer-ho obstinadament, garantint els drets de tothom, s’ha de considerar un èxit, tot i que no servís per assolir l’objectiu. El gran problema va ser la gestió de l’endemà. Quan el coratge popular es va dissoldre en els despatxos d’uns polítics que estaven massa acostumats a actuar entre bambolines. El resultat ja sabem quin va ser. No dic que hi hagués mala fe, simplement afirmo que, sota l’aparença que ells eren els grans professionals de la política, van demostrar que eren uns equilibristes amateurs. Van caure a terra tan bon punt l’Estat els va tallar la corda. No van saber gestionar la força de les urnes. Avui es dediquen a malparlar els uns dels altres amb l’excusa de preservar “un projecte col·lectiu” que no saben compartir.   

2. La disputa entre el vell i el nou. Una de les cantarelles habituals contra els dirigents que es van incorporar a la política arran de l’1-O, especialment a Junts per Catalunya, és que no són professionals. D’Esquerra no en diuen res, potser és perquè gairebé tots els dirigents actuals deu fer més d’una vintena d’anys que hi militen, però, sobretot, perquè abans de l’1-O ja van demostrar fins a quin punt eren una colla de trinxeraires. Ara han descobert el poder del teatre. La professionalitat de la política no és pas això. Junts és un partit singular. És el resultat de la unió, per bé que encara no de la fusió, entre gent que prové de moltes tradicions. Pròximament, ha d’encarar un congrés decisiu, com ja vaig analitzar en la darrera columna. El manifest dels alts càrrecs vinculats a l’antic PDeCAT donat a conèixer la setmana passada, afronta el congrés d’una manera antiga, tradicional, com si res no hagués passat. Es tracta de tornar al passat i repartir-se els càrrecs entre els vells i els nous dirigents. Però per a Laura Borràs, com declarava aquest cap de setmana en una entrevista: “El Congrés no va de càrrecs, va de projecte” Crec que és una bona síntesi del que està en disputa aquests dies. Hi ha una oportunitat de canvi que no es pot desaprofitar. O Junts es renova per guanyar o l’statu quo actual, dissenyat per Jordi Sànchez, s’imposarà, amb les conseqüències polítiques que això tindrà per al futur del país.

Si, com sembla, Jordi Turull i Laura Borràs representen dues maneres d’entendre l’acció política, que té punts d’intersecció, evidentment; però també molts altres punts de discrepància, el millor és escatir què pensen els militants. Els congressos haurien de servir per això i no pas per perdre la llibertat o per convertir-los en un ball de bastons per intentar intimidar companys de projecte

3. Militants i urnes. Sembla evident que el turullisme, que preserva intactes les arts dels professionals de la vella política que van portar l’independentisme al cul-de-sac d’aquests moments, té por de les urnes. No hauria de ser així. Hauria d’aplicar al partit el que reclama per al país: que la gent voti. Si, com sembla, Jordi Turull i Laura Borràs representen dues maneres d’entendre l’acció política, que té punts d’intersecció, evidentment; però també molts altres punts de discrepància, el millor és escatir què pensen els militants. Els congressos haurien de servir per això i no pas per perdre la llibertat o per convertir-los en un ball de bastons per intentar intimidar companys de projecte. Demà s’acaba el termini per formalitzar candidatures a la direcció de Junts. Laura Borràs es va sentir utilitzada perquè Turull va fer servir el seu nom sense el seu consentiment, en un manifest que reclamava un tipus d’organització que només mira de preservar el vell esquema directiu.

Com que sembla que Turull i companyia no han entès que els temps estan canviant, Borràs potser no té cap altra solució que presentar la seva candidatura a la secretaria general per oferir a la militància debatre de veritat sobre el futur del partit. Un partit que sigui útil a l’independentisme, que s’allunyi definitivament de les males pràctiques i que estigui obert a la societat. Un partit de militants, on l’opinió sigui lliure i que no estigui emmordassada per les dependències. La disputa no és entre pragmàtics i intransigents. És entre els de sempre i els que volen que Junts sigui un moviment d’alliberament nacional i no tan sols una menjadora. Estic segur que Laura Borràs s’equivocarà si accedeix a tancar un pacte en fals amb Turull per evitar una trencadissa que, si és una amenaça, potser val més que es produeixi. El projecte de Junts només tindrà sentit i alguna possibilitat de reeixir si sap desempallegar-se, no de les persones, que hi han de cabre totes, sinó de les maneres que van dur a l’atzucac les formacions polítiques on es van forjar Turull i Puigdemont.   

4. L’adeu d’Elsa Artadi. Els que la coneixen diuen que Elsa Artadi ha plegat per raons merament personals. N’estic segur. La dedicació en cos i ànima a un projecte desgasta molt i de vegades tanta dedicació porta a un bucle que, en un context desfavorable, pot acabar esquerdant la confiança en un mateix. No és el primer cas, si bé sí el més vistós. Ara bé, que una política com Artadi, que professionalment està molt preparada, que va ser l’ànima de la constitució de Junts per Catalunya, hagi arribat a aquest punt, no diu res bo de la política. Artadi se’n va i no fa com fa molta altra gent que creu que ha de ser recompensada pels anys que ha dedicat a la política. Se’n va amb una mà al davant i altra al darrere, amb senzillesa, tanta com la que vaig compartir amb ella quan recaptàvem signatures al carrer de la Marina de Barcelona per presentar una candidatura cívica, que finalment es va transformar en Junts per Catalunya. Potser més endavant tornarà, encara que s’estigui guanyant bé la vida. Aquest país no es pot permetre segons quines restes. 

Publicat a elnacional.cat, 09/05/2022

Una resposta a “Les urnes sempre són la solució

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.