L’Editorial Afers, que dirigeix de forma meritòria el catarrogí Vicent S. Olmos, acaba de publicar el llibre Hans Kohn i la idea del nacionalisme, de Craig Calhoun, en la col·lecció Biblioteca del pensament crític. La traducció al català és de Gustau Muñoz. Calhoun, de qui Afers ja va publicar un altre llibre imprescindible, Nacionalisme (2008), és un sociòleg, antropòleg, historiador de la cultura i del nacionalisme, nascut a Illinois (EUA) el 1953. Actualment, Calhoun és professor de Ciències Socials a la Universitat Estatal d’Arizona i Centennial Professor de la London School of Economics, entitat que va presidir durant uns anys.

En aquest breu llibre, de poc més d’un centenar de pàgines, Calhoun analitza les tesis de l’eminent historiador que fou Hans Kohn (1891-1971), i les confronta amb les aportacions posteriors, les que van defensar o refusar la idea del nacionalisme com a motor de la modernitat.

La idea de Kohn que el nacionalisme no va ser conseqüència de la modernitat sinó el motor, anys més tard va ampliar-la brillantment una altra sociòloga, la professora de la Universitat de Boston Liah Greenfeld

La idea de Kohn que el nacionalisme no va ser conseqüència de la modernitat sinó el motor, anys més tard va ampliar-la brillantment una altra sociòloga, la professora de la Universitat de Boston Liah Greenfeld (1954), en dues obres monumentals: Nationalism. Five Roads to Modernity (1992) i The Spirit of Capitalism: Nationalism and Econòmic Growth (2001). L’Editorial Afers en donaria un tast en català en el llibre Nacionalisme i modernitat (1999), publicat en la col·lecció El món de les nacions, en la qual s’han publicat els assajos dels autors més importants que han reflexionat sobre el nacionalisme –Anthony Smith, Joep Leerssen, Linda Coley, Michael Billlig, Benedict Anderson, Miroslav Hroch, Ernest Gellner, entre altres, a més de Calhoun–, però, de moment, cap de Kohn. Temps hi haurà d’esmenar-ho, perquè un autor es converteix en un clàssic quan esdevé font d’inspiració d’altres autors, especialment del corrent interpretatiu anomenat modernista –Gellner o Anderson.

El 2005, Craig Calhoun va preparar la reedició de La idea del nacionalisme, el llibre fonamental de Kohn, publicat per primera vegada el 1944, en plena Segona Guerra Mundial, i els editors van demanar-li que escrigués un pròleg llarg i documentat per donar context a una obra que havia vist la llum feia tants anys. Aquest pròleg, traduït al català per Gustau Muñoz, constitueix aquest llibre, que s’acompanya d’un epíleg de Ferran Archilés que rebla el clau sobre la recepció de l’obra de Kohn entre els estudiosos posterior. Potser perquè he treballat amb ella, em sobta que el professor valencià i Calhoun ignorin les aportacions de Greenfeld.

Sigui com sigui, el llibre de Calhoun és una guia esplèndida per endinsar-nos en el pensament d’un historiador del nacionalisme, Kohn, nascut a Praga en el si d’una família jueva, que durant la Primera Guerra Mundial va lluitar al costat de l’Imperi Austrohongarès.​​ Va ser capturat pels russos i fou empresonat​ durant cinc anys.

En els anys de joventut, Khon s’afilià a Brit Shalom (Aliança per la pau), un grup fundat en 1925 i format sobretot per intel·lectuals centreeuropeus com ara l’economista Arthur Ruppin (1876-1943), president de l’Agència Jueva abans de David Ben-Gurion (1886-1973); l’assagista Martin Buber (1978-1965); el filòsof Gershom Scholem (1883-1975) o l’activista Henrietta Szold (1869-1945), fundadora al seu torn de l’Hadassah, l’organització americana de dones sionistes. Entre els simpatitzants també destacaven Albert Einstein (1879-1955) i el rabí Judah Leon Magnes (1877-1948). Aquest grup va qüestionar bona part del llegat del pare del sionisme, Theodor Herzl (1860-1904), i va defensar la instauració d’un Estat binacional que dialogués i intentés integrar als àrabs.

Desil·lusionat, Kohn va abandonar l’organització i trencà amb el sionisme. Tot i això, la seva condició de jueu va influir tant o més en la seva manera d’entendre el nacionalisme com l’universalisme i cosmopolitisme conscient de l’antiga Grècia. Per a ell, Israel i Grècia, com assenyala Caulhoun, eren els dos pobles de l’Antiguitat que oferiren a les civilitzacions posteriors “el llegat occidental d’universalisme, humanisme, raó i llibertat”. Kohn va emigrar als EUA el 1934, i exercí de professor en diverses universitats: a Harvard, Berkeley, l’Smith College i el City College de Nova York. Va morir a Filadèlfia el 16 de març de 1971, a la ratlla dels vuitanta anys.

Els nacionalismes liberals, afirmava Kohn, apel·len a les grans idees universals, singularment a les de justícia i llibertat. A partir d’aquesta premissa, va distingir entre diversos tipus de nacionalisme

Kohn va ser, juntament amb l’ambaixador nord-americà Carlton J. H. Hayes (1882-1964), l’anarcosindicalista alemany Rudolf Rocker (1873-1958) i el poeta indi Rabindranath Tagore (1861-1941), un dels pioners en el camp dels estudis sobre el nacionalisme. En realitat, Kohn va ser qui va interpretar l’origen i l’expansió del nacionalisme des d’una perspectiva liberal. Els nacionalismes liberals, afirmava Kohn, apel·len a les grans idees universals, singularment a les de justícia i llibertat. A partir d’aquesta premissa, va distingir entre diversos tipus de nacionalisme.

El primer i original, sorgit a l’Anglaterra del segle XVII, va ser el nacionalisme cívic i individualista, i posteriorment va sorgir, a la França del 1789, el nacionalisme cívic i col·lectivista. Però el més comú dels nacionalismes és el que va aparèixer més tard, que és el nacionalisme ètnic i col·lectivista, que és el més comú a Alemanya i en les societats orientals, amb Rússia al capdavant. Les diferències entre l’un i l’altre, entre el nacionalisme cívic i el nacionalisme ètnic, és que el cívic és individualista i la nació en si mateixa és considerada com una associació d’individus, mentre que en la concepció col·lectivista del nacionalisme la nació és considerada com un individu col·lectiu.

Des de la perspectiva dels nacionalismes cívics, la pertinença a una nació és en principi voluntària i respon a la voluntat de l’individu, de manera que qualsevol que sigui ciutadà és també membre de la nació. En els nacionalismes ètnics, en canvi, la nacionalitat no s’escull, es considera que és una característica genètica, una cosa que es transmet pels gens, a través de la sang.

Kohn, escriu Coulhoun, “explicava al llarg de moltes pàgines que el nacionalisme s’havia desenvolupat en estreta relació amb el liberalisme i el cosmopolitisme de la Il·lustració i no havia de ser identificat amb les variants ètniques que proliferaren com a resposta al llarg del segle XIX, inspirades, en part, en Rousseau i el Romanticisme”.

A més de l’obra cabdal que analitza Coulhoun, La idea del nacionalisme, Kohn​​ també va escriure Revolutions and Dictatorships (1939),​ The Twentieth Century (1949),​ Pan-Slavism: Its History and Ideology (1953), ​Nationalism its meaning and history (1955),​​ American Nationalism: An Interpretative Essay (1957),​ The Mind of Germany: The Education of a Nation (1960),​​ Reflections on Modern History: The Historien and Human Responsibility (1963)​ o Living in a World Revolution. My Encounters with History (1964),​ entre altres treballs. Va ser, a més, editor del llibre col·lectiu German History: Some New German Views (1954).​ Kohn, ressalta Coulhoun, combinà la dedicació a la recerca de caràcter acadèmic i erudit amb l’activisme i el periodisme. Va ser, doncs, un pensador compromès amb el temps que li va tocar viure que convé rellegir.

Publicat a La veu dels llibres, 04/11/2023