La campanya electoral és estranya. En realitat tens poca sensació que els electors estiguin gaire interessats en el que passa. Com que formo part de la candidatura de Junts, sí que puc afirmar que l’entorn està molt mobilitzat, entre altres coses perquè no és gens fàcil aconseguir traslladar un munt d’autocars des dels diversos indrets de Catalunya a Argelers per fer costat al candidat, el president Carles Puigdemont. La intenció és que aquest entusiasme de les persones que fan l’esforç de traslladar-se a la Catalunya Nord després es multipliqui amb un boca-orella tan ampli com sigui possible. 

Convèncer els crítics, si són molt crítics, segurament serà impossible, però cal espavilar els desenganyats, la gent de bona fe que s’ha sentit enganyada per tot el que va passar després de l’1-O. El problema de la política catalana és que està contaminada pel sentimentalisme. Conec persones d’ideologia dretana que en altres eleccions havien votat la CUP simplement perquè consideraven que era l’opció independentista “més coherent”, que ara asseguren que votaran Aliança Catalana, el partit de l’extrema dreta independentista. I no ho faran perquè comprin a la senyora Orriols el discurs islamofòbic i antiimmigració que sosté, sinó perquè creuen que compleix el paper radical de la CUP. Però no he aconseguit trobar cap proposta de l’Aliança Catalana sobre la independència. Tot el que proposa té a veure amb la immigració i una islamofòbia injustificada. L’extrema dreta catalana és resultat d’un catalanisme agònic que propaga amb un pessimisme exagerat que la nació es mor. No són els musulmans els que destrueixen la nació, és l’estat i l’unionisme.

Un retorn victoriós del president a l’exili Carles Puigdemont, seria el final del 155 pel poder de les urnes

Com ja va quedar provat, la CUP va fer descarrilar el procés tant o més que els dubtes i les lluites intestines entre Esquerra i Junts. El partit dels rebentaires no té ideologia, i només es dedica a criticar els altres, de vegades amb força barra. Com és el cas de la gent d’Alhora, un partit creat d’amagat aprofitant-se de Junts per Europa, que pretén fer veure que són més purs i santificats que ningú. Ai si els responsables polítics diguessin tota la veritat, se sabria que algunes heroïcitats són exagerades.

Aquestes eleccions són autonòmiques, no ho obliden, però també són un plebiscit entre dues maneres de concebre el futur de Catalunya. El projecte del PSC és la versió amable de Ciutadans, perquè finalment els socialistes han abraçat, via desprendre’s definitivament del catalanisme per esdevenir regionalistes, les tesis dels intel·lectuals que el 2005 van fer públic el manifest del Taxidermista. Qui els voti ja sap què vota: els facilitadors del 155, que no van tenir cap inconvenient a suprimir l’autogovern. No tenen cap projecte per a Catalunya, més enllà de brandar el fet de girar full, que és el mateix argument que van fer servir per justificar arribar a l’alcaldia de Barcelona amb el suport dels seus socis unionistes del PP.

Cal reactivar els ànims dels descreguts i animar-los a votar, perquè aquestes eleccions són un plebiscit entre l’independentisme i l’unionisme. Com ha dit en Lluís Llach: “Un retorn victoriós del president a l’exili Carles Puigdemont, seria el final del 155 pel poder de les urnes. Un repte magnífic, que necessita un poble mobilitzat”. Ell creu que hi és. Cal fer-ho possible.