Una anàlisi d’urgència dels resultats electorals del 12-M

Com vam arribar a les eleccions d’ahir que han propiciat la pèrdua de la majoria independentista al Parlament? Passar del 52% al 43% no és poca cosa. La responsabilitat de convocar eleccions va ser tan sols d’Esquerra, que em fa l’efecte que no va calcular bé què hi podria perdre. Ara ja sabem que ha perdut un president, que, amb quaranta-dos anys, diu que es retira de la primera línia. De fet, el president Aragonès va començar a cavar la seva tomba el dia que no va saber copsar els efectes que tindria el cessament del vicepresident del seu Govern, Jordi Puigneró (Junts). Aquell 28 de setembre de 2022 Esquerra no va calibrar quina seria la reacció de Junts, que ja havia entrat al Govern amb calçador, per la pressió, sobretot, de Jordi Sánchez. El pacte entre Aragonès i qui llavors liderava Junts va incomodar a les diverses famílies que constitueixen el partit de Carles Puigdemont. La prova és que, un cop cessat el vicepresident, la militància de Junts, amb Puigdemont al capdavant, va decidir sortir del Govern. Si calia avançar les eleccions, hauria estat més encertat fer-ho en aquell moment. Esquerra potser hauria pogut aprofitar el desgavell que dominava Junts.

Esquerra ha comès el mateix error que va cometre CDC el 2012. Els estrategs d’Artur Mas van fer-li creure que si avançava les eleccions aconseguiria una majoria aclaparadora perquè l’electorat recompensaria el bon govern. Aquella ingenuïtat en aquell moment em va fer riure tant com la fotografia d’Andreu Mas-Colell fent costat a Pere Aragonès en les eleccions d’ahir. Governar bé és molt més que gestionar un pressupost. Però és que, a sobre, l’estratègia imposada per Oriol Junqueras de distanciar-se constantment de Junts no ha obtingut recompensa, sobretot des del moment que les eleccions espanyoles van donar al partit del president Puigdemont l’oportunitat d’imposar al PSOE uns acords que cap altre partit havia obtingut mai: català al Congrés, amnistia i, per damunt de tot, una taula de negociació a Suïssa entre el PSOE i Junts que calladament va fent via. L’oficialitat del català a Europa està costant més d’aprovar, però és una exigència de Junts que continua viva. Aragonès ha estat víctima dels seus errors, però el canemàs l’ha imposat Junqueras, que és el líder del partit.

Dit això, el més greu és que la desafecció electoral a Catalunya va creixent. Quan algú em vol vendre la moto que durant els anys del procés s’estava degradant la democràcia, li mostro les dades de participació en les eleccions d’aquells anys: 67,76% (2012), 74,95% (2015) i 79,09% (2017). D’aquell màxim històric, que no s’havia aconseguit mai fins aquell moment, el 2021 la participació va caure fins al 51,29%, la més baixa des del 1980. En les eleccions d’ahir la recuperació ha estat mínima: 57,94%. Per tant, cap partit pot cantar victòria. Temps hi haurà per analitzar a qui ha beneficiat la desaparició de Ciutadans, però tot apunta que el PSC i el PP s’han repartit una part del pastís. Els unionistes també s’abstenen, tant o més que els independentistes. Està clar que la desafecció política a Catalunya és gran i de vegades s’exageren debats que electoralment no tenen cap rèdit. Els poso un exemple. Els dos partits que s’oposen aferrissadament al projecte del complex Hard Rock, Sumar i CUP, no han obtingut cap escó per Tarragona. Encara més, han perdut el que tenien. Esquerra, que ha fet allò tan català del vol i dol, ha perdut dos escons a la mateixa demarcació. Deu voler dir alguna cosa, oi? L’independentisme té un problema i és que el desamor del seu electorat es manté viu des del fracàs del 2017. Em recorda la desfeta del partit sobiranista del Quebec posterior als dos intents fallits d’independitzar-se. Correm el risc que ens passi el mateix.

La davallada d’Esquerra i la CUP, amb la pèrdua de tretze i cinc diputats, respectivament, no ha estat compensada per la pujada de Junts+, que només ha obtingut tres diputats més respecte del 2021. La pregunta és òbvia: ¿per què Junts+ no ha aconseguit treure de l’ensopiment l’electorat independentista que el 2021 ja es va abstenir i que ara també ho ha fet, amb l’afegit que les pèrdues d’Esquerra i la CUP han beneficiat, però només en part, Junts i Aliança Catalana? Hi ha un tel que no es vol veure que fa de mosquitera entre una part de l’electorat independentista i Junts. La transversalitat no és del tot real o no es potencia prou i els precaris resultats a l’àrea metropolitana de Barcelona impedeixen que Junts esdevingui el partit hegemònic a tot Catalunya. El partit ètnic independentista ha rebut vots, i caldrà estudiar-ho bé, de gent que està convençuda que no és un partit xenòfob i que abans potser havia votat un dels altres tres partits independentistes. No seria bo evitar aquest debat amb l’argument que si Aliança i Alhora no s’haguessin presentat a les eleccions, ara Junts tindria dos o tres diputats més. Aquesta és una anàlisi de vol gallinaci que no ataca l’arrel del problema.

Elegir un nou president no serà fàcil, perquè encara que tothom diu que no vol una repetició electoral, de moment, l’únic bloc que té majoria absoluta per investir-ne un és l’antic tripartit. Esquerra afirma que passa a l’oposició i descarta aquesta opció, però caldrà veure com es comporten els republicans en l’elecció del nou president o presidenta del Parlament, que s’elegeix amb el suport de la majoria absoluta de la cambra, és a dir, un mínim de 68 vots dels 135 diputats. Això donarà pistes de per on poden anar les coses. L’ideal, almenys per a mi, és que Junts+, que no pot pactar amb ningú més que amb Esquerra, sàpiga jugar les seves cartes i proposi una investidura que sigui possible. Si no ho aconsegueix, l’alternativa és fer caure el govern a Madrid i plantejar l’embat d’una altra manera. A cara de gos, sense concessions, ni manipulacions. Confrontant Puigdemont amb el candidat del PSOE, siguin quin sigui, de manera directa. Però no ens avancem als esdeveniments. Ara cal que tothom paeixi els resultats, sense eufòries injustificades ni dols paralitzants.