Puigdemont continua al peu del canó i els adversaris volen que marxi. Les tertúlies, generalment orfes de veus pròximes a Junts, retrunyen amb la intenció d’equiparar la crisi d’Esquerra, derivada del mal resultat electoral, amb el que està passant en el si del partit de Carles de Puigdemont. Si bé és cert que el resultat de les eleccions ha mostrat una reducció de la majoria parlamentària de l’independentisme, sobretot per la caiguda d’Esquerra i de la CUP, que del 21,0% i el 6,8% han passat a tenir un 13,6% i un 4,1%, respectivament, Junts ha pujat en percentatge i en escons. Intentar-ho amagar és estúpid. El 2021 Junts va assolir el 19,8% i aquest cop ha arribat al 21,4%. Quan la tendència general és perdre potencial, Junts ha augmentat el seu suport perquè molta gent que no hauria votat mai el partit sense Puigdemont, va decidir donar suport al president exiliat. Està clar que la transversalitat de Junts ha estat insuficient per atraure electors d’altres opcions i per fer-los sortir de l’abstenció o bé per evitar que es refugiessin en el partit de l’extrema dreta prescindint que ho sigui.

La crisi d’Esquerra i de la CUP és profunda, però sortir-ne és responsabilitat de la militància de les dues formacions. Des de l’exterior cal respectar-ho i esperar que s’aclareixin. Però que aquests partits s’hagin estimbat no vol dir que Junts també hagi caigut en un forat negre, com s’afanyen a afirmar els unionistes. De vegades les campanyes electorals es fan llargues, però a Junts li hauria anat millor si hagués tingut més temps per expandir l’entusiasme que generaven els mítings a Argelers i Elna. La taca d’oli necessitava més temps per créixer. La pregunta que s’han de respondre els juntaires és per què no aconsegueixen superar l’ombra d’un passat que encara actua de repel·lent entre l’electorat més progressista, i que és imprescindible per fer de Junts un partit independentista d’ampli espectre. Retornar al passat només faria perdre els suports actuals que la candidatura del president Puigdemont ha pogut retenir i fins i tot augmentar. Abans que Puigdemont anunciés la seva candidatura, les expectatives electorals de Junts eren poc alegres. Per tant, és lògic concloure que ha estat ell qui ha fet que augmentés el suport electoral a una opció que semblava un galliner.

La pregunta que s’han de respondre els juntaires és per què no aconsegueixen superar l’ombra d’un passat que encara actua de repel·lent entre l’electorat més progressista, i que és imprescindible per fer de Junts un partit independentista d’ampli espectre.

M’atreveixo a afirmar que Junts és el partit que menys por té a la repetició electoral. Els independentistes de debò ja saben què pot passar si es deixen convèncer pels profetes de la resurrecció de l’independentisme provocant-ne la crisi total. Aquest és el país amb els polítics més antipolítics. Suposo que ara ja es pot dir que Clara Ponsatí i Jordi Graupera són uns il·luminats moguts pel ressentiment i l’arrogància, com també sabem que una bona part dels convergents que abans eren els més independentistes de tots, ara s’han llançat als braços dels socialistes o han fomentat l’abstenció per un conservadorisme intrínsec. Ho maquillen amb el perfum del moderantisme, que és la mateixa fragància que han fet servir els exsocialistes i els exconvergents que van aixoplugar-se sota el paraigua d’ERC mentre blasmaven “el boig” de Waterloo, com anomenaven ells Carles Puigdemont. A Junts no és que no hi hagi ningú que pugui fer ombra a Carles Puigdemont, és que tots els sectors saben, encara que sovint es vigilin de reüll els uns als altres, que sense ell estarien molt pitjor. El futur de Junts passa perquè Puigdemont agafi el bou per les banyes i es posi al capdavant del partit, tant si és investit president com si no, i l’ordeni per esdevenir el partit per la independència. 

De cara enfora i atesos els resultats electorals, Carles Puigdemont té dret a presentar la seva candidatura per presidir la Generalitat, encara que la combinació de pactes sigui difícil. De més verdes en maduren. En tot cas, el candidat socialista té les mateixes dificultats per aconseguir ser investit president que Puigdemont. D’entrada només té assegurats els vots a favor dels comuns. Per això els entorns mediàtics socialistes han entrat en campanya per reclamar al PP que voti directament Illa i “defensar-se així d’un enemic comú”, que clarament és l’independentisme. Només per això l’independentisme hauria de reaccionar. L’unionisme té molt clar els murs que cal enderrocar per preservar la unitat de la pàtria mentre que l’independentisme és incapaç de superar l’infantilisme polític, els retrets i una desunió estructural, nascuda de les reticències, ben comprensibles, generades pel pujolisme en la seva fase final. Les retallades, el caciquisme i la corrupció van acabar amb CiU, perquè era un còctel incompatible amb l’aspiració de crear un país independent i millor. Junts ja ho està començant a reconèixer, de moment de cara endins, però haurà de donar-ne proves de cara enfora per facilitar l’aproximació d’un electorat que necessita com el pa que menja i compensar així el soscavament de la base electoral dels altres partits del bloc independentista. Aquesta és també la via per tallar les ales a l’extrema dreta independentista, el nacionalisme de la qual és xenòfob.

Queda molt partit per jugar. El més immediat és constituir el Parlament de la XV Legislatura i elegir-ne la mesa i el president o presidenta. Segons com acabin les negociacions i quines siguin les aliances per fer-ho, sabrem si aquesta legislatura serà o no la més curta des del 1980.