Des de l’escó 33

Som a començaments del curs parlamentari i avui, 5 de setembre, s’ha celebrat un ple del Parlament en el qual s’ha pogut debatre sobre la composició i les prioritats del nou Govern de la Generalitat. El president Salvador Illa s’ha estès —no gaire, perquè no és gens donat als discursos llargs— sobre què vol fer i qui ho ha de fer. El problema de les intervencions breus és que el nivell d’inconcreció pot ser altíssim. Al president Illa li passa això. Les formes vaticanes de parlar, que s’esberlen quan se li dispara un tic facial o amb el somriure de suficiència que gasta mentre va del faristol a l’escó, no poden amagar que, comptat i debatut, no ha dit res. No respon mai cap de les preguntes que li dirigeix l’oposició. Evita així donar explicacions de res. S’ha autoproclamat abanderat del diàleg i, en canvi, no estableix cap diàleg amb l’oposició. Avui ha repetit unes quantes vegades que complirà escrupolosament el pacte d’investidura amb els comuns i els republicans, i per això ha passat per damunt de la qüestió de l’ampliació de l’aeroport. Sap perfectament que els dos grups que van investir-lo s’hi oposen rodonament —els comuns amb més vehemència que els republicans—. La posició d’Illa és, de fet, ben compromesa, perquè en realitat amb qui es podria entendre és amb Junts i no ho pot fer, no perquè el partit de Carles Puigdemont no sàpiga què cal fer amb l’aeroport, sinó perquè és l’únic partit que realment pot amenaçar-lo. Junts no té cap obligació de pactar res amb els socialistes, i encara menys tenint en compte que el PSOE, que és el partit d’Illa, només intenta destruir l’independentisme i, en especial, eliminar Puigdemont de l’escena política catalana. 

Com tota l’esquerra woke, Illa se sent còmode responent les ximpleries que etziba Sílvia Orriols des del faristol. L’esquerra neoliberal, com l’anomena Sahra Wagenknecht, la líder de l’esquerra alemanya que la combat, és aquella que té sempre una doble cara i que entra al cos a cos amb el nacionalpopulisme, perquè és el terreny de la demagògia fàcil (cliqueu aquí i vegeu l’únic vídeo que el PSOE ha llançat a les xarxes social sobre la sessió d’avui del Parlament: la resposta d’Illa a Orriols). Amb aquesta estratagema deixa sense respondre les qüestions de fons que plantegen els partits democràtics. Ferran Pedret, president del GP Socialista, ha dedicat més temps a rebatre Aliança Catalana i Vox que no pas a respondre les preguntes plantejades per Junts, el primer partit de l’oposició, que compta amb 35 diputats (només 7 menys que el PSC) i representa la centralitat de l’electorat independentista, perquè la confrontació verbal amb l’extrema dreta és el recurs fàcil per autoafirmar-se.  Al mateix temps que fa això o que es vanta, per posar un exemple que repeteix sovint Illa, d’haver sabut afrontar la pandèmia letal del 2020 —durant la qual va travar amistat amb Pedro Sánchez o això diu ell—, resulta que oblida allò que està diluint la confiança en la democràcia: que al despatx del costat, en un ministeri que no en tenia les competències, una colla d’energúmens del PSOE es dedicaven a fer negocis amb l’adquisició de mascaretes. Encara és l’hora que algú de més amunt hagi assumit cap responsabilitat política. Han buscat un cap de turc i, au, qui dia passa, any empeny. És increïble. Vist el que ha passat amb el nomenament d’algunes persones amb diversos graus de parentiu en el primer govern Illa i que el president ha passat per alt en la compareixença parlamentària, aquesta actitud no augura res de bo.

Illa no sap entomar les crítiques. Es presenta com la víctima. Quan se li retreu haver nomenat persones d’un espanyolisme rampant, de cop li surt de dins el Dr. Freud i confon, amb mala intenció, la crítica al totalitarisme de qui ha reclamat tancar en un gueto els independentistes (com va fer Francesc Trillas, el nou secretari d’Afers Econòmics) amb la voluntat de la víctima de dividir Catalunya entre bons i mals catalans. Catalans ho som tots, però n’hi ha uns que són espanyolistes i altres que són independentistes, com abans hi havia catalans franquistes i catalans antifranquistes. El victimisme és la pràctica política dels mediocres i els demagogs. Només ells han tancat a la presó persones que, legítimament, defensaven separar-se d’Espanya. Però com que Illa tampoc no voldrà reconèixer que el seu nacionalisme espanyol és tan intens i poc democràtic com el que defensa Orriols, llavors apel·la a oblidar-se del 2017 per mirar cap al 2025. Cap socialista podrà dir que els independentistes els han empresonat o els han empès a l’exili. Fins que Illa i els seus aliats no assumeixin que el panorama ha canviat, que la Catalunya d’avui és molt diferent de la Catalunya pujolista que ells no van saber derrotar, ni entendran com cal relacionar-se amb Junts, ni construiran un país més lliure i més pròsper. Al president Illa li recomano que llegeixi menys les epístoles d’Antoni Puigverd, que diu que li agraden molt i a mi, en canvi, em semblen molt antigues, i es compri un exemplar de Los engreídos (Lola Books, 2024), de Sahra Wagenknecht. Hi aprendrà, per exemple, que les maquinàries de desqualificació política no serveixen per abordar qüestions tan transcendentals com la seguretat, l’habitatge, la immigració i el canvi climàtic.