Des de l’escó 33

El recurs fàcil per a qui no entén la política és analitzar-ho tot en clau ideològica, o estètica, que n’és la simplificació més basta. En un Congrés gairebé bipartidista, en el qual les majories només es poden articular al voltant del PSOE o del PP, és normal que en unes votacions puguis coincidir amb un o amb l’altre cap de colla. No crec que el PNB s’hagi transformat en un partit d’esquerra pel fet d’estar aliat amb el PSOE, ni Junts és des de la setmana passada el partit de dreta que anhelen els articulistes i tertulians de l’entorn d’ERC. En el cas del partit de Carles Puigdemont, a més, és prou coneguda la diversitat de sensibilitats ideològiques que hi conviuen.  Per tant, convindria desterrar les fòbies i les ignoràncies per analitzar el sentit d’una votació.

Deixant de banda el fet de si Junts va saber comunicar bé o no la decisió de votar en contra de la tramitació de la llei que regulava els contractes de lloguer temporal, reduir-ho tot a la ideologia és un error. Els que tot el sant dia qualifiquen Junts de “postconvergents” o de “neoconvergents” no entenen què és Junts. L’arbre no els deixa veure el bosc, mai millor dit, tenint en compte l’antic logotip de CDC. En una altra època, és evident que CiU hauria actuat d’una manera molt diferent. Hauria deixat iniciar el tràmit parlamentari i en el període d’esmenes hauria negociat tota mena de canvis en l’articulat en el cas que la llei no hagués estat del seu gust. La lògica de Junts és molt diferent, atès que la seva acció política, després d’una dècada lluitant per la independència, contra la repressió i amb la formació d’un partit nou amb motiu, precisament, d’aquesta realitat diferent, no pot ser la del catalanisme clàssic, que era nacionalista a Catalunya i regeneracionista a Espanya.

Que tothom ho tingui clar, especialment ERC: Junts no pensa regalar a ningú la bandera de l’independentisme ni, tampoc, les idees de progrés. És clar que els republicans ho posen fàcil, perquè, més enllà de l’esbudellament públic entre els dos sectors liderats per Junqueras i Rovira (ara per persona interposada), la deriva cap a la ideologia woke és tan preocupant com el nacionalpopulisme d’Aliança Catalana. Encara que aquesta no fos la raó principal per votar en contra de la tramitació de la llei, vist el plantejament, fer-ho era de sentit comú. La llei proposa solucions a la real manca de lloguers assequibles que són intolerables i lesionen els interessos dels legítims propietaris. A més, Junts també va argumentar que el text presentat d’aquesta llei suposava una invasió de competències de la Generalitat. Els partits espanyols d’esquerra tendeixen a recentralitzar amb l’excusa del caràcter social de la llei. Si els partits independentistes caiguessin reiteradament en aquesta trampa, a cada bugada, la Generalitat, que ja té unes competències prou limitades, perdria un llençol. Cal saber plantar-se sense por. La demagògia no t’ha d’afectar si tu saps defensar-te i tens arguments per fer-ho

Però tornem al perquè de la votació de l’altre dia. Junts va voler enviar un missatge al PSOE i molt especialment a Pedro Sánchez. Els enganys i les dilacions es pagaran, no sé si per avançat, però es pagaran amb una derrota rere l’altra. A diferència del PNB o d’Esquerra, Junts no considera que formi part de la majoria, inestable, que aguanta Pedro Sánchez. És un aliat circumstancial que va investir Pedro Sánchez per aconseguir l’amnistia, que era el requisit necessari per poder reprendre el camí cap a la independència després de la dura repressió. Aquesta és la lògica amb la qual actua Junts. No vota sí o no a una proposta del PSOE —o del PP— amb l’estómac, sinó que respon a aquesta lògica. Pot agradar més o menys a la premsa del règim o a l’establishment polític i empresarial, però Junts, i molt especialment Carles Puigdemont, ja no actua com hauria actuat Miquel Roca en el temps de Felipe González o José María Aznar. Els pactes tipus Majestic són impossibles. Per començar, perquè Santos Cerdán s’ha de traslladar a Ginebra per negociar amb Junts, que no és poca cosa, i, després, perquè la diferència entre un partit independentista i un partit autonomista és, precisament, l’agenda política que prioritzen.

Junts és avui la principal força d’oposició a Catalunya, com ha quedat demostrat en les compareixences dels consellers al Parlament que han tingut lloc la setmana passada, perquè Esquerra s’ha dedicat a fer-los massatges i la CUP a fugir d’estudi atacant Junts, mentre Aliança Catalana no ha participat en cap de les comissions. O sigui, que la responsabilitat és gran. Tots aquells que recorren al tòpic que a l’oposició hi fa molt de fred, en realitat són un colla d’acomodats amb poques ganes de pencar. Des de l’oposició es pot fer molt si es té una alternativa. I això val tant per a les qüestions sectorials, per exemple l’habitatge o les mesures per atacar la multireincidència delictiva, com per al plantejament general. En el mateix ple que Junts va fer caure la tramitació de la llei per regular els lloguers de temporada, el Congrés va prendre en consideració la proposta de Junts per lluitar contra els lladres multireincidents. El text va comptar amb el suport del PSOE i el PP. Els escarafalls de Gabriel Rufián cal donar-los per descomptats, ja sabem qui és i què representa, però la realitat és que, com diu la líder de l’esquerra alemanya Sahra Wagenknecht, cal saber barrar el pas al nacionalpopulisme i a l’esquerra woke amb propostes lògiques que assegurin el civisme i la cohesió social. Frenar la multireincidència no es pot abordar tan sols apel·lant a la necessària digitalització dels jutjats per agilitzar els tràmits judicials. Cal alguna cosa més: prevenció i superar la pobresa, que sovint és la font de molts delictes, encara que no en sigui l’única causa.

El professor de la universitat estatunidenca de Georgetown, Michael Eric Dyson, que també és un reputat comentarista, explica que les esquerres van ser les promotores de la “correcció política”. No de la idea, sinó de la pràctica d’exagerar tot el que es planteja amb relació a qüestions, diguem-ne, sensibles. L’esquerra va “inventar” el concepte, però la dreta el va segrestar per radicalitzar el debat públic i convertir en “políticament rebel” el discurs d’odi o les solucions simplistes del nacionalpopulisme. Entre els uns i els altres cal oposar-hi d’una manera sòlida i sense complexos el sentit comú polític. Al capdavall, quan Gabriel Rufián, Sílvia Orriols o Óscar Puente bramen des de les cambres legislatives de Madrid o Barcelona per ser políticament correctes o incorrectes, l’únic que impedeixen és trobar solucions democràtiques i justes als grans problemes que preocupen a la majoria dels ciutadans. I això inclou, agradi o no, la fi de la repressió i el dret a poder decidir lliurement sobre l’habitatge, la immigració o la independència.