Des de l’escó 33

Quatre hores votant. No hauria dit mai que es pogués estar tanta estona prement botons. No m’estranya que de vegades hi hagi un o dos diputats que s’erren. En el moment de la votació és difícil saber què s’està votant, perquè el president del Parlament anuncia la votació simplement amb nombres i no per l’enunciat de les propostes de resolució. Algú que s’ho estigui mirant des de fora segurament no entendrà res i creurà que els diputats són un ramat que prem el vot d’acord amb el que indica el portaveu del cada grup. Tens deu segons per prémer els dos botons (el que indica que ets al teu escó i el que correspongui a cada cas: sí, no o abstenció). Tot plegat és cansat i avorrit, però és la conclusió lògica de dos dies de debat.

Preparar les propostes de resolució és una tasca prèvia, que comença molt abans del ple. En el cas de Junts, s’hi va estar treballant durant les jornades parlamentàries celebrades a Waterloo la setmana anterior. Vam preparar vint-i-dues propostes de resolució, que es plantegen amb una introducció argumentativa (que no es vota) i tres punts que detallen la proposta i que sí que es voten. Cada Grup Parlamentari fa el mateix. Ja es poden imaginar el nombre de punts que cal votar. Per això la mesa decideix les agrupacions de vot i després es passa a votar tal com he explicat. Els diputats, per tant, sabem què estem votant.

A pesar de l’anticipació en la preparació de les propostes de resolució, és clar que la dinàmica del debat i les propostes presentades pels altres grups obliga a fer modificacions i, si és possible, arribar a acords. Junts va aconseguir que s’aprovessin trenta-sis de les seves propostes, entre les quals destaquen reclamar la reducció de la burocràcia i establir el silenci administratiu positiu com a preferent; lluitar contra la multireincidència i el col·lapse dels jutjats; igualar la mitjana europea del parc d’habitatge públic; avançar cap a la plena ocupació i un salari mínim català; revisar la cistella d’impostos que paguen els catalans; que l’estat compleixi amb el finançament de la llei de la dependència o activar el nou Pla únic d’obres i serveis de Catalunya (PUOSC) per al període 2015-2019 amb un import mínim de 600 M€.

Les propostes de resolució polítiques són molt més complicades de tirar endavant o bé de transaccionar-les amb un grup afí. Els partits independentistes del 2017 van poder acordar un text sobre l’amnistia i la conculcació de drets dels jutges que es neguen a aplicar-la. Però la realitat és que, malgrat tot, no va ser aprovada pel ple perquè PSC, PP, Vox i … , ves per on, Aliança Catalana, van votar-hi en contra. Els exaltats partidaris de l’Orriols d’aquest fet no en parlen. També van votar en contra de la proposta de resolució d’Esquerra sobre un referèndum acordat. Des de Junts van demanar que Aliança i Esquerra retiressin les propostes de resolució relacionades amb el referèndum i la DUI per tal d’evitar perdre una votació sobre els drets nacionals de Catalunya i el dret d’autodeterminació per primera vegada des del 1989. No vam sortir-nos-en. Per això vam decidir abstenir-nos. No hi podíem votar en contra, com va acabar fent Esquerra i la CUP, perquè hauria estat tan contradictori com la posició d’Aliança respecte de l’amnistia, però tampoc no vam voler abonar la grollera manipulació que van parar-nos els nacionalpopulistes.

Als d’Aliança només els preocupa la immigració. L’apel·lació a l’independentisme és, en realitat, instrumental. Es debati el que es debati, la diputada Orriols tan sols sembla preocupada per la immigració musulmana. “La islamofòbia és un deure”, ha arribat a proclamar des del faristol. De la resta de col·lectius migrants, sud-americans, italians o russos, que majoritàriament no adopten el català com a idioma, Aliança no en parla mai. Dels expats, que són els causants de la gentrificació barcelonina, no li hem sentit dir res. L’extrema dreta està especialitzada a tot arreu a fer propaganda enganyosa per amagar quin és l’objectiu de veritat. És impossible aliar-se amb Aliança. El seu discurs xenòfob és un greu perjudici per a la causa catalana i per a l’independentisme, en particular.

El Partit Nacional Escocès (SNP) va saber incorporar la immigració d’una manera ràpida al debat. Tant, que va ser el primer partit de Holyrood que va tenir un diputat d’origen immigrant, i ell es va dedicar a organitzar una mena de sectorial dins del partit que es deia Asians Scots for Independence, perquè l’asiàtica és la principal comunitat al país. Encara més, el març del 2023 el ministre de Sanitat de l’executiu d’Edimburg, Humza Yousaf, va imposar-se per poc més de 2.000 vots a l’altra gran aspirant, Kate Forbes, per succeir Nicola Sturgeon, que havia dimitit al mes de febrer. Yousaf, que aleshores estava a punt de fer trenta-vuit anys, és d’origen pakistanès i esdevingué el primer musulmà a dirigir el partit independentista i el govern escocès. Quines coses, oi?

El Parlament no és un decorat. L’Albert Rivera va convertir l’hemicicle en un plató de televisió per difondre el seu populisme a cop de talls de vídeo i piulades a X. Aliança segueix el mateix patró. De Ciutadans no en queda res, llevat del mal que van escampar. Espero que els independentistes de cor s’adonin que no ens convé tornar a plorar amb les mateixes llàgrimes pel mal que difon el nacionalpopulisme amb l’excusa que el 2017 no vam assolir l’objectiu d’independitzar-nos.