Des de l’escó 33

No ha estat una bona setmana per a la veritat. Els valencians de l’Horta Sud i la Ribera ja acumulaven una setmana de mentides després dels aiguats del 29 d’octubre, que han provocat desgràcies materials i humanes encara per avaluar. A mesura que passin els dies, moltes de les persones desaparegudes es convertiran en morts i el nombre de pèrdues humanes superarà de llarg les tres-centes actuals. És un tòpic, que, tanmateix, és cert, que en una crisi la primera víctima és la veritat. A pesar de saber-ho, una vegada i una altra es repeteix l’error. La cimera de les Açores del 2003, que va desencadenar la invasió de l’Iraq i la guerra posterior, n’és un dels exemples més clars. Un dels protagonistes, l’espanyol José María Aznar, va tornar a mentir l’any següent, arran de l’atemptat que tingué lloc tres dies abans de les eleccions generals espanyoles. El dirigent del PP i l’aleshores ministre de l’interior, Ángel Acebes, atribuïren l’autoria de la massacre a ETA, malgrat el creixent nombre d’evidències que apuntaven al fonamentalisme islàmic. L’oposició acusà el govern de mentir per evitar que es relacionés l’atemptat amb la implicació d’Espanya en la guerra de l’Iraq. Aquella mentida va sortir-los cara als conservadors: Mariano Rajoy va perdre les eleccions davant el socialista José Luis Rodríguez Zapatero.

La mentida no és un pecat capital segons el cànon catòlic, com no ho és tampoc per a molts polítics. Però sí que està relacionada amb almenys tres dels set pecats capitals: la supèrbia, la gola o l’enveja, ja que la mentida pot derivar de la necessitat d’un individu d’engrandir-se un mateix, d’aconseguir avantatges personals o bé de perjudicar els altres. Alguns dels fets polítics d’aquesta setmana encaixen perfectament en com la gent percep el capteniment dels polítics. Tant és si el president de la Generalitat Valenciana Carlos Mazón estava en un convit o en l’habitació d’un hotel fotent un clau, perquè no es tracta de fer judicis morals sobre la seva persona, sinó que les explicacions que dona sobre per què va trigar tant a agafar el telèfon són increïbles. Són, ras i curt, una mentida. Mazón hauria de dimitir perquè la seva deshonestedat és tan bèstia, que no hi ha qui pugui encobrir-la. No ho fa ni el seu partit, però no per abraçar la veritat, sinó per desviar les crítiques cap a Pedro Sánchez. Més llenya al foc de la ignomínia. No és que el govern espanyol no tingui cap responsabilitat en la reacció tèbia i irresponsable davant el desastre al País Valencià, però una cosa no treu l’altra: Mazón és el president valencià i li corresponia a ell estar al capdavant de l’auxili dels compatriotes que perdien la vida i les cases a les comarques riberenques de l’Albufera.

Si obrim el focus i de la política local passem a la política internacional, la setmana tampoc no ha estat bona. La victòria aclaparadora de Donald Trump en les eleccions dels EUA és resultat del triomf de la mentida per damunt de la veritat, que és just el contrari del que va fer perdre les eleccions al PP el març del 2004. No és l’únic factor, evidentment, perquè els errors no forçats, per dir-ho amb terminologia tenística, dels demòcrates han ajudat —i molt— a fer possible el retorn a la Casa Blanca de qui ha convertit la mentida en l’arma letal per escampar la por. Elon Musk, el fanàtic propietari de Tesla, ha posat X al servei de les mentides de Trump i ha convertit les esperances en un món millor en una pel·lícula de terror. No hi ha un camí de solidaritat que ens porti a l’harmonia. Tot és confrontació i insult.

El 2019, Kamala Harris va publicar The Truths We Hold: An American Journey (Les veritats que sostenim: Un viatge americà) És un llibre de memòries, on parla de la seva trajectòria personal i professional, així com dels principis que la guien. A X Harris utilitza el sobrenom “la veritat”, ja que fa referència a “les veritats” en què creu. Però una cosa és la veritat filosòfica i una altra la veritat històrica. La primera al·ludeix als principis que cadascú defensa; o sigui, els valors i ideals legítims que es volen difondre.  En canvi, la segona veritat, la històrica, cal que recolzi en fets. Els poso dos exemples fàcils, que vaig sentir al Parlament i al Palau de la Generalitat dijous i divendres passat de la boca del diputat del PP Alberto Villagrasa i del president Salvador Illa.

El diputat conservador va deixar anar, enmig del debat de la moció subsegüent a la interpel·lació al Govern sobre les polítiques de seguretat, que ERC havia estat fundada en temps de les “txeques” barcelonines (que, per a qui no ho sàpiga, eren els locals utilitzats per la policia política, especialment comunista, durant la Guerra Civil). Res més lluny de la veritat, perquè Esquerra va ser fundada el 19 de març de 1931 i estava a anys llum dels comunistes. Fot-li, que és de Reus, devia pensar Villagrasa per desprestigiar l’opinió dels republicans. La mentida del president Illa va ser més subtil, més fàcil d’empassar, perquè es va produir en un context aparentment versemblant: la commemoració del cinquanta-tresè aniversari de la fundació de l’Assemblea de Catalunya el 7 de novembre de 1971. La mentida va ser global, de l’estil dels que associen delinqüència amb immigració. Tot l’acte va ser una exaltació del presentisme. Vull dir, que es va utilitzar la història per avalar les polítiques actuals, com si existís un correlat entre aquell passat i el postprocés d’ara: “L’Assemblea va saber aturar-se en el moment que calia” —va etzibar el president, ignorant completament la controvèrsia que va generar la proposta del PSUC de liquidar aquell organisme unitari. Cap historiador seriós que s’hagi dedicat a estudiar l’Assemblea de Catalunya avalaria una interpretació com aquesta ni organitzaria un acte en el qual l’únic protagonista real del temps que es commemorava, dels cinc que van intervenir, era en Raimon Obiols. La resta hi eren per l’orientació ideològica de l’actual govern, incloent-hi la dretana del conseller de Justícia i Qualitat Democràtica.

No només menteix Trump i no totes les mentides són risibles com ho podria ser parlar d’immigrants que es mengen mascotes. La mentida no és patrimoni exclusiu de l’extrema esquerra partidària de la cultura de la cancel·lació o del nacionalpopulisme de dreta. Aquí, la mentida forma part del discurs ordinari dels partits del règim del 78. Se’n lamentava obertament el vell lluitador comunista vilanoví Joan Rodríguez el dijous de la setmana passada en la presentació conjunta que vam fer del seu llibre de memòries El preu de la legalitat. Certament, la mentida està assumida i descomptada i forma part de la impunitat d’alguns polítics, als quals mentir no els comporta pagar cap preu.

Tucker Carlson és un comentarista polític, periodista i presentador de televisió nord-americà conegut per les seves opinions conservadores i pel seu programa Tucker Carlson Tonight, que es va emetre a Fox News entre el 2016 i el 2023. Des de llavors, Carlson s’ha dedicat a publicar vídeos amb opinions i comentaris polítics amb una forta càrrega ideològica. Tant és si el que comenta es basa en fets reals o no, el seu periodisme d’opinió, força semblant a la historiografia ideologitzada, és una de les veus que alimenten la por al futur per treure’n un rèdit polític i defensar una societat basada en la competitivitat més extrema, que, a més, estigmatitza la immigració. Vox i Aliança Catalana fan el mateix al Parlament de Catalunya. Diuen el mateix però amb idiomes diferents. Que no s’enganyi ningú. Que la immigració és alta a Catalunya —i a Espanya— no hi ha cap mena de dubte, però que els immigrants siguin en general potencials delinqüents només ho defensen, amb dades absolutament parcials, els nacionalpopulistes en totes les versions possibles.

La mentida en política pretén acabar amb l’esperança de la gent. Sense esperança no hi ha ressorgiment ni canvi, defensa el filòsof sud-coreà Byung-Chul Han. I té raó, perquè l’esperança es caracteritza pel seu entusiasme i afany i proporciona a les societats la força per fer un salt i actuar. És, al capdavall, una “passió militant” que no necessita recórrer al passat ni a la mentida per justificar-la.