Des de l’escó 33

El Partit Popular avança com un cavall desbocat, estirat per dues ànimes que es miren amb recel. D’una banda, la facció més radical, encarnada per Isabel Díaz Ayuso a Madrid i Alejandro Fernández a Barcelona, i apadrinada per figures com José María Aznar i Cayetana Álvarez de Toledo. De l’altra, el corrent moderat que lidera Alberto Núñez Feijóo, president del partit des de l’abril de 2022, després d’un breu parèntesi encarnat per Pablo Casado. Atrapat entre dos gallecs, Mariano Rajoy i el mateix Feijóo, el PP de Catalunya va estar a punt de desaparèixer després de les eleccions forçades del 21-D de 2017. Amb l’arribada d’Alejandro Fernández a la cúpula catalana del PP el 2018, les coses no van anar millor. Amb ell com a candidat, el PP va esdevenir gairebé residual, amb tan sols 3 diputats enfront dels 11 de Vox, la seva gran amenaça. Va haver d’esperar a les eleccions del 2024 per recuperar múscul i assolir 15 diputats, tot i que l’extrema dreta espanyolista va mantenir els seus 11. El PP va poder sortir del pou gràcies a l’esfondrament definitiu de Ciutadans, però continua sent irrellevant a Catalunya.

Acabo de llegir A calzón quitao. España, Cataluña y el PP, el llibre que Alejandro Fernández va publicar el mes d’abril a La Esfera de los Libros, amb pròleg —com havia de ser— de Cayetana Álvarez de Toledo. Tot quadra. El text és un exercici d’introspecció, una confessió a cor obert en la qual Fernández reflexiona, amb cruesa, sobre les mancances estructurals del seu partit a Catalunya i al País Basc. Denuncia que des de Gènova s’ha actuat com una “trituradora” de lideratges territorials, arraconant figures com Alejo Vidal‑Quadras, Josep Piqué, María San Gil o Alfonso Alonso. I s’hi inclou ell mateix, que, tot i això, de moment es manté com a líder parlamentari. La crítica és frontal: la direcció estatal ha imposat una obediència cega que ha minvat qualsevol projecte autònom. Paradoxalment, els seus arguments podrien servir —si no parléssim del PP— per defensar la independència de Catalunya. La lògica és la mateixa: la dependència genera ànsies d’independència. Ell, però, no ho veu així i atribueix la insignificança dels populars al xantatge permanent dels nacionalistes catalans als partits estatals.

Tot i les formes amables i el to educat, Fernández forma part d’aquells dirigents espanyolistes que creuen que amb l’independentisme no tan sols no s’hi pot pactar, sinó que cal plantar-li cara sense matisos. És una opció, evidentment. Ara bé, a parer meu, Fernández desconeix profundament l’independentisme actual. Qui el representa i per què ha arribat fins aquí. És cert que li dedica un capítol sencer, però la seva insistència a identificar-lo amb l’antiga Convergència i, en concret, amb alguns dels dirigents que envoltaven Artur Mas, fa que s’erri. Els arbres no deixen que vegi el bosc. El seu diagnòstic està intoxicat per antics dirigents convergents que mai no han superat la pèrdua de protagonisme. Això, i els prejudicis que ell mateix arrossega, fan que erri el tret. La massa electoral convergent —i fins i tot els militants de base— va decantar-se per l’independentisme molt abans que la direcció de CDC abracés el dret a decidir com a eufemisme per reclamar l’autodeterminació. Artur Mas va trigar molt a concloure que la solució era la independència. Els militants ja hi estaven compromesos des del moment que van ajudar a organitzar les consultes populars del 2009-10 a pobles i ciutats d’arreu del país, seguint la tradició del catalanisme cívic tradicional.

El nacionalisme ètnic que Fernández denuncia no forma part de l’independentisme institucional. L’essencialisme nacionalista fins i tot ha desaparegut en el vocabulari que Junts, Esquerra i la CUP fan servir al Parlament o en els seus respectius escrits polítics. Aquest nacionalisme romàntic i excloent és avui dia patrimoni d’Aliança Catalana. El partit de Sílvia Orriols és l’hereu d’una tradició xenòfoba que no prové del catalanisme popular que ha forjat i ha donat força a totes les opcions catalanistes, sinó d’un nacionalisme conservador més recelós de la immigració que no pas partidari de la independència. Aliança capitalitza la frustració del procés entre aquells votants que, amb l’excusa de castigar ERC o Junts, acaben tolerant un projecte d’extrema dreta catalana que s’embolcalla amb l’estelada per dissimular el pinyol del seu programa. El problema de l’independentisme seria que algú volgués emular Aliança per por de perdre suports.

El problema d’Alejandro Fernández no és que sigui massa radical. El problema és que combat un fantasma equivocat. Aquest desfasament entre diagnòstic i realitat no és menor. És la clau per entendre per què el PP ha estat incapaç de reconstruir-se a Catalunya. Mentre Alejandro Fernández insisteix a combatre un nacionalisme convergent que ja no marca l’agenda —ni ideològica ni electoral—, altres forces ocupen l’espai que ell mateix sembla no voler veure i que, alerta, pot disputar-li vots amb la mateixa intensitat que ho fa Vox. El seu enfrontament amb l’independentisme esdevé una batalla cultural contra un adversari que, en gran part, ja no hi és. La seva crítica, per tant, pot semblar valenta, però en realitat és inofensiva. Una part de l’establishment desitja tornar als anys noranta, quan CDC pactava amb el PP en comptes de cercar l’aliança amb ERC, per desarticular Junts. No els serà fàcil, perquè si això es produís, Junts deixaria d’existir, almenys amb la composició actual.

D’aquesta manera, el PP cau en un doble parany: s’enfronta a un passat fantasmagòric mentre evita mirar de cara els riscos del present. Per exemple, evita confrontar-se amb la ultradreta de Vox o d’Aliança Catalana, potser perquè comparteixen certs codis, potser perquè no vol perdre el vot residual que encara li queda. Però el silenci és revelador. El PP s’ha acostumat a denunciar l’independentisme com si fos un tot monolític, sense distingir matisos ni mutacions. I, mentrestant, la societat catalana —també el postprocés— canvia a una velocitat que el conservadorisme espanyolista no sap llegir. Bé és cert que a l’independentisme també li costa trobar el camí, el to i l’alternativa que permeti recuperar l’electorat que va fugir cap a l’abstenció o bé que s’ha refugiat a redós de l’Orriols com abans es refugiava en la CUP. D’extrem a extrem, cercant la puresa i la coherència.

És en aquest context en què emergeix la contradicció: Alejandro Fernández denuncia la tutela de Madrid, però no s’atreveix a oferir un projecte realment català, amb veu pròpia, que es pugui presentar com a alternativa realment pròpia. Fernández és, al capdavall, presoner del mateix marc que critica. No li falta coratge ni retòrica, però sí voluntat de risc: per bastir una dreta catalana cal alguna cosa més que escriure llibres i fer retrets. Calen idees noves, organització i, sobretot, una voluntat d’arrelar al territori que vagi més enllà del discurs anticatalanista que ataca el nervi de la nació: la llengua. El PP podria tenir un paper a jugar a Catalunya si assumís el repte d’articular un projecte de centredreta català que fos regionalista sense ser reaccionari. Però per fer-ho hauria d’acceptar que Catalunya és una realitat política singular, nacional, segons la majoria de la població, amb dinàmiques i contradiccions que no es poden reduir a l’eix “independentistes versus constitucionalistes”. Si es decidís a fer-ho, estic segur que aquells vells convergents, més de dreta que el mateix Alejandro Fernández, s’haurien decantat per ell en comptes de fer campanya per Esquerra o els socialistes en les darreres eleccions. Potser llavors també aconseguiria el suport de la dreta democratacristiana actualment aliada amb el PSC-PSOE.

De moment, no hi ha senyals que Alejandro Fernández vulgui fer res de tot això. I així comença i acaba el seu projecte: amb una crítica encertada sobre la seva pròpia marginalitat, però sense cap proposta que la superi. En definitiva, A calzón quitao és el lament lúcid d’un dirigent que sap per què el seu partit fracassa, però que no s’atreveix a trencar amb les inèrcies que el condemnen a la irrellevància. Alejandro Fernández posa el dit a la nafra, però no gosa fer la cirurgia. Denuncia el centralisme, i, això no obstant, continua presoner del marc polític de Gènova. Combrega amb l’aznarisme, que, tanmateix, és incompatible amb una dreta catalana que vulgui esdevenir alternativa a l’independentisme i, també, al PSC. I mentre ell es queda atrapat entre la denúncia i la nostàlgia, l’espai que podria ocupar el PP a Catalunya es va omplint de silencis, d’extrems i de fantasmes.