Des de l’escó 33

No es pot fer política des de l’angoixa. I, tanmateix, aquest és l’estat emocional que ha colonitzat gran part del debat públic europeu. L’extrema dreta ha aconseguit que l’agenda política giri entorn de la seva manera de veure el món: la por al diferent, l’amenaça cultural, la idea d’una identitat “pròpia” que cal preservar a qualsevol preu. I davant d’això, massa sovint, les forces democràtiques responen amb silenci, incomoditat o mimetisme. Però la por no es desactiva amb més por. La por només es combat amb esperança, amb coratge i amb una idea clara de justícia.

Aquest desembre es compliran setanta-set anys de l’adopció, per part de les Nacions Unides, de la Declaració Universal dels Drets Humans. És un text que proclama que tots els éssers humans, “sense distinció de cap mena”, tenen dret a una vida digna. Però entre els seus articles n’hi ha un d’imprescindible, sovint ignorat: el dret a tenir drets. L’expressió, que prenem de Hannah Arendt, ens recorda que el primer dret no és cap dret concret, sinó el dret a ser reconegut com a subjecte jurídic, com a membre d’una comunitat política. I aquest reconeixement no pot ser una gràcia, ha de ser una condició mínima per a la convivència.

Aquí és on entra en joc el padró. L’empadronament no és només un tràmit burocràtic: és una eina de reconeixement. És el que permet a una persona ser visible als ulls de l’administració, accedir a serveis bàsics, escolaritzar els seus fills o rebre atenció mèdica. Sense padró, no hi ha drets. I sense drets, no hi ha ciutadania real. A Catalunya, el padró ha estat —en general— una eina útil per garantir la inclusió de les persones immigrades. Però els darrers anys, les polítiques migratòries de l’estat, combinades amb una gestió deficient de la distribució de les persones nouvingudes, han provocat situacions de tensió social objectiva. Ciutats mitjanes com Vic, Manresa, Mataró, Salt o Calella han viscut concentracions molt elevades de població immigrant, en proporcions molt superiors a les que poden absorbir els seus serveis públics o garantir una cohesió social efectiva. Aquesta realitat “anormal” és aprofitada pel populisme per estigmatitzar col·lectius i escampar la xenofòbia.

Parlar de l’anormalitat provocada per un repte demogràfic mal gestionat no es pot convertir en una queixa identitària. És una constatació dels límits materials que l’administració, especialment la catalana, té per garantir els drets de tothom. Les escoles, els CAP, els serveis socials i l’habitatge públic no són infinits. Quan la pressió demogràfica supera la capacitat real de resposta de l’administració, els drets socials universals es veuen lesionats. I quan això passa, apareix la desconfiança, el replegament i, finalment, el conflicte. Llavors, els discursos d’odi troben terreny fèrtil. Abonar-los, per omissió o per por, és l’error que han comès a Europa els partits democràtics i ho han pagat amb l’ascens de l’extrema dreta arreu, fins al punt de propiciar governs extremistes a Itàlia, Àustria, Hongria, Polònia, etc.

És aquí on cal fer un matís fonamental: acollir no és abandonar la responsabilitat de fer-ho amb seguretat i equitat. Una política de reconeixement no pot ser mai una política de desordre. Una societat no pot permetre’s fer veure que no hi ha límits. Com assenyala Amartya Sen, la llibertat real depèn de tenir la capacitat efectiva d’exercir drets, no només pel fet d’existir, sinó perquè un pacte de ciutadania ordena la convivència i assegura els drets de tothom, els nouvinguts, però també, els que ja viuen en aquell indret, encara que prèviament també hagin estat immigrants. Sembla una paradoxa, però, és cert: els que tenen més por dels nouvinguts són els que en el seu dia també van ser-ho. Una situació així exigeix planificació, redistribució social i una política territorial pensada en clau nacional i no només local.

L’actual sistema de repartiment i acollida és profundament injust: els municipis que han estat més generosos acaben patint les conseqüències d’una falta d’equitat estructural. Molts ajuntaments es troben atrapats entre l’imperatiu moral d’acollir, derivat dels drets humans, i la sensació d’estar abandonats per part de les administracions superiors. El resultat és que, en lloc de construir una ciutadania inclusiva, es fabriquen guetos invisibles. I la invisibilitat administrativa és el primer pas cap a la descomposició social. L’extrema dreta s’alimenta d’això. Reaccionar-hi amb por no és el més adequat. Destrossa l’esperança.

Un padró ben fet, universal, rigorós però inclusiu, és l’antídot contra aquesta invisibilitat. Saber qui viu a cada municipi, en quines condicions, en quins barris, amb quines necessitats, és fonamental per planificar serveis i garantir drets. Però aquest padró ha de ser només el primer pas. El següent ha de ser un model de finançament que compensi els municipis que reben més pressió demogràfica, i una política de país que no deixi en mans de l’atzar —o de la desesperació— el destí de milers de persones. També cal posar el focus en la integració real. Com afirmava John Rawls, una societat justa es construeix des del punt de vista del més desafavorit. Això vol dir garantir que ningú quedi al marge, però també que els qui ja viuen en un territori no vegin degradats els seus drets per una sobrecàrrega que no han escollit. L’hospitalitat no pot ser una forma de negligència. Ha de ser un projecte conscient, amb límits, amb condicions, però amb vocació de dignitat compartida.

El repte de la immigració no és només quantitatiu, sinó qualitatiu. Requereix diàleg intercultural, no només tolerància. Requereix igualtat de drets i deures, no només presència física. I, sobretot, requereix una narrativa nova, capaç de sortir del binomi entre l’assistencialisme i l’estigmatització. En aquest sentit, és urgent que l’independentisme, inspirant-se en el catalanisme polític clàssic que va saber construir una idea integradora de país davant totes les onades immigratòries, recuperi l’ambició moral de governar la complexitat. Només s’avança amb un esperit reformista, modern i valent. Tornar a la cova, al purisme ètnic, no és una opció. És l’agenda de la internacional reaccionària.

La política no pot deixar-se arrossegar per la reactivitat emocional. Cal una ètica de la responsabilitat interdependent. I això vol dir mirar de cara els conflictes, però també evitar caure en la trampa de convertir els més febles en boc expiatori dels errors estructurals. El problema no és qui arriba. El problema és no saber què fer amb aquesta realitat. En un món que es mou, que pateix guerres, desigualtats socials creixents i una globalització desigual, la migració serà una constant. L’única manera d’abordar-la amb justícia és des de la planificació, la transparència i la corresponsabilitat institucional. El padró, en aquest sentit, ha de ser el fonament d’un edifici més gran: el d’una democràcia que es pren seriosament els drets socials com a condició de pertinença i de convivència. És per això que MEScat s’ha adherit al Pacte pel padró a Catalunya que han promogut diverses entitats socials.

El desafiament és enorme. Però la resposta no pot ser el cinisme, ni l’alarmisme, ni el bonisme estèril. La resposta ha de ser un realisme democràtic, armat amb dades, amb valors i amb polítiques públiques que no desertin del seu deure d’igualtat. La política només té sentit si és una forma d’organitzar l’esperança.