Des de l’escó 33

La immigració s’ha convertit en un dels grans reptes estructurals del nostre temps, a Catalunya i arreu. Milions de persones fugen de guerres, pobresa, desigualtats globals i dels efectes del canvi climàtic. Catalunya, amb una baixa natalitat i una població envellida, és un territori d’atracció natural per a aquests fluxos. Cada any hi arriben centenars de milers de persones que busquen un futur millor.

Aquesta realitat no pot ser ignorada ni gestionada a cop d’improvisació. Calen polítiques eficaces i humanes que protegeixin tant la cohesió social com els drets de les persones migrades. Sense una sobirania plena, sense un estat propi, és evident que l’eficàcia sempre serà deficitària, però mentrestant cal abordar la qüestió de la millor manera possible i amb les regulacions normatives que empoderin la Generalitat com a administració reguladora. A curt termini, els moviments migratoris exerceixen una pressió sobre els serveis públics cabdals: escoles, hospitals, habitatge, assistència social, transport. També poden generar tensions als barris o a les ciutats mitjanes si no hi ha una bona planificació.

Els governs tenen el deure d’evitar que aquests desajustos s’enquistin i alimentin discursos d’odi. Gestionar bé la immigració és clau per impedir que arrelin la xenofòbia populista i els fonamentalismes religiosos que posen en perill els valors democràtics europeus, cada vegada més menystinguts pels extremismes antidemocràtics. Com afirma António Guterres, secretari general de l’ONU: “Si les migracions són una necessitat, és preferible organitzar-les i reglamentar-les perquè tothom hi surti guanyant.” Calen lleis per certificar que la immigració serà ordenada i beneficiarà tant els qui arriben com la societat que els acull. Si no és així, el conflicte esdevé inevitable.

Catalunya ha estat històricament una terra de frontera i de trobada. El nostre Estatut reconeix que la nació s’ha anat construint amb les aportacions de moltes generacions i cultures. “Catalunya, un sol poble” no és només un lema: és un projecte que ha d’apuntalar la convivència. No sempre és un anhel reeixit —cal tenir-ho clar i no ser ingenus—, però tampoc hem de renunciar-hi. Cal construirmés que no pas salvar res.

Durant els darrers quaranta anys hem hagut de fer front a un increment de la població de gran magnitud: hem passat de 6 a 8 milions d’habitants, i un 25% dels catalans actuals han nascut a l’estranger. El 2022 van arribar prop de 250.000 persones procedents d’altres països, gairebé el triple que una dècada abans. Aquesta és una realitat incontestable que té implicacions específiques sobre l’organització de la societat. Per exemple, molts dels nouvinguts són de països de parla castellana, cosa que suposa un repte afegit per a la preservació de la llengua catalana i, per tant, de la catalanitat.

La paradoxa és que Catalunya ha hagut de gestionar aquest repte demogràfic amb els mateixos instruments que qualsevol altra comunitat autònoma, sense tenir en compte la seva singularitat nacional i econòmica. És absurd aplicar un model uniforme a realitats tan diferents. Amb gairebé un 20% de població estrangera, Catalunya necessita un estat propi, però mentre no l’assolim cal reclamar més competències autonòmiques per donar respostes efectives i adaptades a la seva realitat social i cultural. Ningú no ha de sentir-se estrany en la terra on viu.

Per corregir aquest dèficit, Junts va negociar a Ginebra amb el Govern espanyol i el PSOE una Llei Orgànica, basada en l’article 150.2 de la Constitució espanyola, que permet la delegació de competències en matèria d’immigració. L’objectiu és clar: que la Generalitat assumeixi la gestió integral de la immigració: des de la tramitació de permisos fins a la planificació de fluxos i el control de fronteres, que inclou la delegació sobre residència temporal i de llarga durada, renovacions, permisos i recursos administratius. La voluntat és que la Generalitat esdevingui la finestreta única per a tots els tràmits vinculats a l’estada i al treball d’estrangers. Això reduiria la burocràcia i els mesos d’espera actuals.

A més, la llei permetria al Govern planificar la contractació en origen, en coordinació amb patronals i sindicats, i determinar quins sectors necessiten mà d’obra i establir contingents anuals d’immigració laboral. Així s’evitarien tant la manca de professionals en sectors clau com la sobreexplotació laboral.

En un segon nivell, la llei dota la Generalitat de competències sancionadores, incloent-hi la possibilitat, en casos greus, de proposar expulsions. També estableix la participació dels Mossos d’Esquadra, amb increment progressiu d’efectius fins a 26.800 agents addicionals el 2032 que tindran el control de fronteres per ports, aeroports i terrestres, col·laborant amb l’estat en la lluita contra el tràfic de persones. Finalment, la Generalitat assumiria la gestió dels Centres d’Internament d’Estrangers (CIE), per atestar la transparència i els drets humans o, fins i tot, per poder eliminar-los, que seria la millor opció.

Aquestes competències han d’anar acompanyades dels recursos necessaris per exercir-les. L’objectiu no és només tenir més poder, sinó gestionar millor un fenomen complex que afecta directament la convivència i la prosperitat del país.

La llei proposada per Junts no és excloent ni xenòfoba. Al contrari: vol establir un contracte social clar. Catalunya ha de continuar sent terra d’acollida, però també ha d’assegurar la cohesió social. Això implica, d’una banda, defensar els drets humans de totes les persones i, de l’altra, establir uns deures cívics comuns. Els drets i els deures són la base de la democràcia i els ha de complir tothom.

Els nouvinguts han de tenir itineraris d’integració que incloguin l’aprenentatge del català i el coneixement dels valors democràtics i laics que defineixen la nostra societat: igualtat de gènere, tolerància religiosa, separació entre religió i esfera pública i respecte a la llibertat individual. Integrar-se no vol dir renunciar a la identitat de cadascú, sinó compartir uns mínims que facin possible viure junts en diversitat.

Les lluites socials ens han permès assolir nivells d’igualtat als quals no podem renunciar de cap manera. Aquesta llei permetrà precisament articular un contracte social integrador. Un cop garantida la primera acollida, caldrà dissenyar un itinerari perquè els nouvinguts adquireixin els coneixements lingüístics i culturals necessaris i coneguin els valors cívics que defineixen la nostra comunitat.

El pròxim 23 de setembre, el Congrés dels Diputats haurà de decidir si permet a Catalunya fer aquest pas endavant. Junts votarà afirmativament per coherència amb la història del catalanisme i pel mandat rebut a les urnes, i apel·la a la responsabilitat dels altres grups perquè deixin de banda dogmes i partidismes.

Si la llei s’aprova, Catalunya podrà desplegar un model propi d’integració que podria convertir-se en referent europeu. Però la llei topa amb la confluència dels dos extremismes populistes: Vox i Podem.

L’extrema dreta espanyola (Vox) i la seva rèplica catalana (Aliança Catalana) utilitzen la immigració com a espantall electoral. Alimenten la por amb mentides i discursos d’odi, que converteix els migrants en la causa de tots els mals. El seu objectiu és provocar conflicte i treure’n rèdit polític.

El revers del populisme de dreta és el populisme d’esquerra, especialment Podem, que, per oposar-se a la delegació de competències, ha qualificat la iniciativa de “racista”. És un error gravíssim: no hi ha res més progressista que voler integrar millor les persones migrades i protegir-ne els drets. El seu rebuig respon més a una visió centralista i catalanòfoba —que Ione Belarra expressa amb tanta vehemència com Santiago Abascal— que no pas a una defensa real dels drets dels migrants. Negar competències a Catalunya perjudica tant els nouvinguts com la societat d’acollida.

A més, aquesta delegació de competències, atesa la majoria governamental a Catalunya, serà gestionada pel PSC, Esquerra i els Comuns, la coalició de la investidura. Això desmenteix l’argument que és una llei exclusivament de Junts: és una mesura d’interès general que ni tan sols gestionarà el grup que l’ha promoguda.

Delegar la gestió de la immigració a Catalunya no significa aixecar murs, sinó establir un nou marc de drets i deures que beneficiï tant els qui arriben com la societat que acull. Junts té clar que cal combinar humanisme i ordre. Nosaltres, des de l’òptica de l’esquerra independentista, també. Sense seguretat és impossible desplegar polítiques d’igualtat que no generin discriminacions injustes.

Els extremistes s’alimenten amb la confrontació —fictícia i absurda— de la pobresa contra la misèria. Dels penúltims a arribar contra els últims. Ja ho hem viscut això i no podem tornar-hi. La millor manera de desactivar la xenofòbia és demostrar amb fets que la immigració es pot i s’ha de gestionar bé, amb fermesa i empatia a parts iguals.

Oposar-se a la xenofòbia i a la injustícia és dir sí a la dignitat humana i a la convivència, assumint la responsabilitat de regular la immigració amb una visió nacional. Aquesta és la revolta que Albert Camus elogiava: una rebel·lió solidària i constructiva que afirma la humanitat compartida enfront de la tirania i l’odi.