Des de l’escó 33

Els canvis socials rarament són immediats. Es van covant lentament, acumulant tensions i malestars fins que, de sobte, esclaten en forma de canvis polítics i culturals que sorprenen a molts. L’actual onada extremista, que a Catalunya i a Europa s’expressa sobretot a través de la dreta radical i l’ultranacionalisme, no és una casualitat. És el resultat d’una dècada i mitja de decisions polítiques i econòmiques que han erosionat la confiança en la democràcia i han empès molta gent a buscar refugi en discursos tancats i autoritaris. Quan l’esperança s’esgota, la por i el ressentiment s’imposen.

L’ou de la serp es va començar a covar amb la crisi econòmica de 2008, que va provocar retallades dràstiques arreu i, és clar, també a Catalunya i a Espanya. Aquella dècada de polítiques d’austeritat va reduir l’estat del benestar i va disparar l’atur, especialment entre els joves. El 2013, Catalunya va arribar a una taxa d’atur del 24,1 %, i l’atur juvenil (16-24 anys) superava el 50 %. Una generació sencera va quedar marcada, i encara avui molts joves pateixen precarietat i dificultats per emancipar-se. L’edatisme, que és la discriminació que avui pateixen els anomenats boomers, també arrenca d’aquí. El futur feliç que havien imaginat els joves va desaparèixer de cop, i això va generar frustració i ràbia.

L’extrema dreta fomenta el desprestigi de la política, però també és cert que els escàndols de corrupció han erosionat la confiança en el sistema. El règim del 78 va començar a decaure el dia que es va descobrir el primer cas de corrupció política, l’any 1997, que afectava el PSC-PSOE. Va ser tan sols el tret de sortida, perquè no va ser un cas aïllat de malversació de cabals públics i finançament il·legal dels partits. Quan els ciutadans creuen que els sacrificis són per a uns quants mentre els delinqüents en surten impunes, la desafecció s’estén. A Catalunya, la corrupció ha afectat partits i institucions de tots els colors i ha alimentat el relat populista que redueix la qüestió amb el fet que “ells, els polítics, van contra nosaltres, el poble”. L’extrema dreta explota aquest relat, que, per altra banda, és real en molts casos, encara que hi hagi un munt de polítics honrats.

Steve Bannon, un dels gurus de l’extrema dreta mundial, un dia va començar a dir que “l’ànima d’Amèrica —els seus valors sobre la llibertat, la família o l’avortament, entre molt altres— estava en perill”. Rescatant una idea romàntica de la identitat nacional, Bannon va inventar-se el concepte MAGA per generar un moviment que recuperés els valors que identificaven amb la civilització cristiana occidental per “salvar-la” de les polítiques de gènere i de la immigració, especialment musulmana. “Salvar Portugal”, “Salvar Alemanya”, “Salvar Hongria” o “Salvar Catalunya” s’ha convertit en l’eslògan que resumeix aquest esperit pessimista sobre el futur del món occidental, i concretament europeu, com va proclamar l’arrogant Donald Trump des de la tribuna de l’ONU. També hi ha contribuït la gestió migratòria desordenada i l’esquerra woke, que va fer impossible parlar amb seny del xoc cultural. Curiosament, com ha observat molt encertadament la regidora manresana de Junts, Mònica de Llorens, aquesta esquerra i l’extrema dreta tenen un model idèntic de societat multicultural segregada que, a la fi, és el cavall de Troia de l’espanyolisme.

Catalunya necessita immigració per mantenir l’economia i els serveis socials: amb una natalitat baixa i una població envellida, els nouvinguts són indispensables. Però la manca d’una política clara i coordinada ha generat la falsa sensació d’invasió, que l’extrema dreta aprofita per dividir la societat entre “purs” i “impurs”. Quan les administracions no garanteixen prou recursos per a la integració, creix la idea políticament molt efectiva, però absurda i falsa, que els immigrants reben ajudes que es neguen als autòctons. La veritat és que gran part de les ajudes que ofereixen les administracions estatals i autonòmiques són contributives, és a dir, es requereix una cotització mínima. I en les no contributives, el barem és la renda. Potser caldrà revisar on establir el tall.

A tot això s’hi suma una altra evidència: l’esgotament del projecte europeu. La UE, que en el passat era sinònim d’oportunitat i progrés, avui és percebuda per molts joves com una estructura llunyana i burocràtica, incapaç de protegir-los davant la inflació, l’atur o la precarietat. La radiografia social del que és avui Catalunya és preocupant, perquè el 24,0 % de la població catalana viu en risc de pobresa o exclusió social (taxa AROPE, 2024). Això vol dir gairebé una de cada quatre persones. El que es tradueix en el fet que el 17,4 % de la població està en risc de pobresa per manca d’ingressos; el 6,1 % pateix baixa intensitat laboral (treballa poc o de manera irregular); i el 8,6 % viu en privació material i social severa. En llars amb fills dependents, la taxa s’enfila fins al 28,5 %, mostrant la vulnerabilitat especial de les famílies amb criatures. L’atur juvenil (16-29 anys) és del 15 %, però per al grup més jove (16-24 anys) encara arriba al 21,6 %, més del doble de la mitjana general, que està per damunt de la mitjana d’atur juvenil a la UE-27, que és del 14,9 %.

Malgrat que Espanya recapta més impostos que mai, la desigualtat no es redueix: gairebé vuit de cada deu espanyols creuen que els més rics no paguen proporcionalment més i un 90 % opina que hi ha molt o bastant frau fiscal. Aquestes percepcions reforcen la idea que el sistema és injust. Si a la precarietat laboral-vivencial real hi sumem el cost de l’habitatge, el resultat és que, en el 2024, el lloguer mitjà a Barcelona supera els 1.200 euros mensuals, un 13 % més que l’any anterior, mentre els salaris creixen molt per sota d’aquest ritme.

Aquestes xifres dibuixen un panorama de desigualtat estructural que alimenta el malestar social, que no s’ha acabat de recuperar mai de l’austeritat rigorista del 2010, i crea el terreny perfecte per a l’extremisme. Quan un jove no veu futur, quan una família ha de triar entre pagar el lloguer o la calefacció, quan la gent percep que paga impostos sense rebre serveis dignes, la democràcia es debilita. L’extremisme es nodreix d’aquest desassossec col·lectiu. Quan els ciutadans senten que ningú els protegeix, que treballar no garanteix viure dignament i que els seus impostos no serveixen per millorar la seva vida, busquen alternatives ràpides i contundents, amb un discurs que barreja diagnosis reals amb solucions falses, i xenofòbia amb un pretès independentisme. Demagògia, al capdavall.

Davant d’aquest escenari, cal una estratègia que posi la fiscalitat al servei de la cohesió social. No es tracta tan sols de recaptar més, sinó de fer-ho de manera justa i transparent, amb beneficis visibles per a la majoria.

1. Deflactar l’IRPF per a rendes inferiors a 60.000 €
   Ajustar els trams impositius a la inflació —és a dir, evitar que les pujades de preus facin pagar més a qui no ha millorat el seu poder adquisitiu real— és essencial per no ofegar les classes mitjanes i treballadores.
2. Quota d’autònoms flexible i proporcional
   Molts autònoms paguen una quota fixa que no reflecteix els seus ingressos. Cal una quota progressiva, baixa per als qui guanyen poc i ajustada a la realitat.
3. Rebaixar l’IBI en municipis amb alt cost de vida
   L’IBI hauria de tenir límits i bonificacions per a famílies amb rendes mitjanes i baixes, especialment a ciutats com Barcelona, on l’habitatge és caríssim.
4. Revisar i simplificar les ajudes socials
   Aclarir qui paga cada ajuda —Estat, Generalitat o ajuntament—, establir criteris transparents i garantir que arriben a qui realment ho necessita, sense duplicitats ni favoritismes.
5. Tributació justa dels “expats”
   No és acceptable que professionals estrangers treballin i utilitzin serveis públics aquí, però no paguin impostos a Catalunya perquè tributen al seu país d’origen. Cal renegociar acords fiscals per corregir aquesta anomalia.
6. Suprimir l’impost de successions
   Aquest impost grava béns que ja han tributat abans —establiments, habitatges, empreses familiars— i, en molts casos, obliga famílies de classe mitjana i treballadora a vendre patrimoni per pagar-lo o bé renunciar a l’herència. Tot i això, la recaptació és reduïda —uns 500 milions anuals, menys de l’1 % dels ingressos de la Generalitat—, la qual cosa no justifica el cost social i polític que genera. Suprimir-lo és una manera de protegir l’estalvi i l’esforç familiar, i evitar que una situació tràgica com la mort d’un ésser estimat acabi sent també una càrrega fiscal insuportable per als descendents.

Però la cohesió social no depèn només dels impostos. També cal que el treball garanteixi un nivell de vida digne. A Catalunya, el salari mínim estatal (1.184 € en 14 pagues) queda molt per sota del salari de referència metropolità (1.516 €) i del cost real de l’habitatge, que a Barcelona ja supera els 1.200 € de lloguer mensual. Per això és imprescindible establir un complement territorial que garanteixi que qui treballa a Catalunya pugui viure amb dignitat i no hagi de dependre d’ajudes públiques per sobreviure.

Una fiscalitat popular no és ni de lluny una qüestió tècnica. És una eina de cohesió social i una defensa de la democràcia. Quan els ciutadans perceben que els seus impostos es tradueixen en serveis de qualitat i oportunitats reals, creix la confiança en les institucions. Quan, en canvi, només veuen frau, corrupció i privilegis, la desafecció s’expandeix i obre la porta a l’autoritarisme.

La millor manera de frenar l’extremisme, que s’embolcalla amb l’estelada o amb la rojigualda, això és indiferent, és garantir justícia fiscal i benestar. Catalunya necessita polítiques valentes que protegeixin la seva gent i reforcin el teixit social. Sense això, els discursos de la por i del ressentiment continuaran guanyant terreny. Com deia Keynes, “la dificultat no rau a desenvolupar idees noves, sinó a escapar de les velles”. Fugim, doncs, de les receptes antigues de retallades i austeritat, i apostem per una fiscalitat que posi les persones al centre. El futur de la democràcia catalana depèn, en bona part, de com gestionem els nostres impostos avui. Si cal “salvar” el país de res és del pensament il·liberal disfressat d’independentisme.