Des de l’escó 33

El debat d’orientació política d’enguany ha deixat una imatge nítida del moment polític que viu Catalunya. Salvador Illa va arribar al faristol amb la tranquil·litat d’un president que confia plenament en els seus socis. Va parlar amb la seguretat d’algú que sap que ni Esquerra ni els Comuns li faran ombra, ni a la cambra ni al carrer. Però aquesta confiança, que pot semblar fortalesa, és en realitat un reflex de debilitat institucional. Illa governa perquè els seus socis —Esquerra i els Comuns— no s’atreveixen a forçar una crisi, però també perquè el país sembla resignat a una rutina administrativa sense direcció política. El seu discurs, llarg, metòdic i carregat de bones paraules, tenia més de memoràndum tecnocràtic que no pas de visió de país.

El PSC ha trobat en el llenguatge de la gestió una fórmula per esquivar el conflicte polític. La idea de “bona administració” substitueix el debat sobre la sobirania, i Esquerra li ho permet. Es parla d’eficiència, de creixement econòmic, de sanitat o d’habitatge, però sempre des d’una perspectiva tècnica, com si el conflicte entre Catalunya i l’Estat fos un assumpte del passat o una molèstia incòmoda. Com si el dèficit fiscal no tingués res a veure amb l’empobriment de les classes mitjanes i treballadores de Catalunya. Illa va desgranar una bateria de propostes, però especialment en l’àmbit d’habitatge, que són un brindis al sol. Li ho han deixat clar fins i tot els Comuns i la CUP, els seus aliats en aquesta matèria. Perquè moltes d’aquestes propostes, com ja s’ha vist en altres ocasions, són paper mullat sense pressupostos. És la paradoxa d’un govern que parla de progrés i, en canvi, és incapaç d’aprovar els comptes. La gestió es converteix en retòrica, i la política, en pura administració.

Governar sense pressupostos és, en una democràcia parlamentària, una anomalia que s’ha normalitzat. El president Illa ha convertit aquesta situació en una pràctica habitual —imitant el seu padrí, Pedro Sánchez—, que buida de sentit el funcionament institucional d’un país. Els pressupostos són el cor de la política: expressen les prioritats del govern i permeten al Parlament exercir la seva funció de control. Sense pressupostos, la cambra esdevé decorativa. L’executiu governa per decret, sense debat, sense majories explícites, sense negociació real. Aquesta manera de governar no és només un símptoma de fragilitat, sinó un precedent perillós. Com va dir el portaveu de Junts+, Albert Batet, “aquesta és la manera de governar de Trump i no és el millor exemple a seguir”. Com més temps dura aquesta situació, més s’erosiona la idea mateixa d’autogovern. Els mateixos que van erigir-se en defensors de la legalitat constitucional el 2017 són avui els que vulneren l’esperit i la lletra de la Constitució, eludint l’obligació de presentar els comptes. Illa representa la versió més institucional del regionalisme socialista: administració sense política, gestió sense conflicte, país sense projecte.

Junts+, amb Albert Batet al capdavant, va ser l’únic Grup Parlamentari que va plantar cara a aquesta ficció de normalitat. El seu discurs va posar el dit a la nafra: mentre el PSOE reconeix a Brussel·les que hi ha un “conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol”, el president Illa insisteix a dir que el país ha “recuperat la normalitat”. Les dues coses no poden coexistir. Si hi ha normalitat, no hi ha conflicte. Si hi ha conflicte, no pot haver-hi normalitat. Batet va recordar, a més, que el PSC vota sovint al costat de PP i Vox —més de vuitanta vegades en un any— per bloquejar iniciatives relacionades amb la llengua, el finançament o les competències de la Generalitat. La imatge que emergeix és la d’un partit que predica el diàleg, però practica el bloqueig.

El discurs de Junts també va insistir en la idea que aquest govern és el més espanyolista de tots els que ha presidit un militant del PSC. Illa no ha formulat ni una sola crítica al govern espanyol pels incompliments en inversions o per la manca de traspàs de competències. S’ha limitat a seguir el guió de la Moncloa, confonent lleialtat institucional amb submissió. És un president que sembla més interessat a contribuir a “millorar Espanya” que a defensar els interessos de Catalunya. La “desnacionalització suau” de Catalunya és això. No hi ha cops de porra ni judicis espectaculars, com l’any 2019, però hi ha un intent metòdic d’erosionar la consciència col·lectiva. Una pluja fina que desmunta, amb anestèsia, els pilars del catalanisme polític. Aquesta desnacionalització s’expressa en la gestió dels mitjans de comunicació nacionals (que ara insisteixen a anomenar “públics”), amb el nacionalisme banal espanyolista i monàrquic i en la falta de polítiques decidides per a la defensa de la llengua catalana. És un procés discret, però profund, que desactiva la dimensió simbòlica de l’autogovern i converteix la Generalitat en una delegació administrativa.

La gran bandera d’Illa en ser investit era la gestió. Però després d’un any aquesta gestió “ha fet aigües per tots costats”. L’educació continua empitjorant, amb els pitjors resultats de competències bàsiques de la història; la sanitat pateix una crisi estructural amb llistes d’espera de mesos; i la manca d’habitatge ofega la joventut i els ciutadans amb rendes baixes. Tot plegat, amb uns serveis públics que funcionen amb pressupostos prorrogats i sense una estratègia coherent. A més, la dependència del PSC respecte dels Comuns genera una paràlisi constant: qualsevol proposta que toqui el model econòmic —com l’ampliació de l’aeroport o la reforma fiscal— topa amb els vetos dels seus socis. En aquestes condicions, la gestió és només una coartada per amagar la inacció. Sense recursos propis ni autogovern efectiu, no hi pot haver estat del benestar sostenible, adaptat a la realitat catalana. ¿És que no és urgent regular un salari mínim català ajustat al cost de la vida dels catalans? ¿És que no cal debatre seriosament sobre la pressió fiscal que ofega les classes mitjanes i treballadores, com hem fet en aquest web Toni Comín i un servidor? ¿És que salvaguardar els drets lingüístics dels catalanoparlants no és més necessari que mai? Podria anar seguint. La manera d’oposar-se al discurs tecnocràtic és vincular la justícia social amb la sobirania nacional i no pas, com fa l’extrema dreta, falsament independentista, amb la immigració.

Catalunya viu instal·lada en la provisionalitat. Un president sense pressupostos, que, com tots els polítics cesaristes, promet una pluja de milions que no té, i uns socis que no comparteixen projecte és el pitjor que pot passar-li a un país. El pragmatisme d’Illa —que és, en realitat, conformisme— ha acabat convertint-se en la nova forma de paràlisi. El risc és evident. Si el 2017 l’autogovern es va suspendre en nom de la Constitució, del 155, el 2025 es pot acabar buidant en nom d’una gestió virregnal, com si haguéssim tornat al segle XVIII. L’eficiència sense democràcia és només un altre nom per a la submissió. I un país que accepta ser governat sense pressupostos, sense debat i sense projecte, pot continuar funcionant administrativament, però deixa d’avançar políticament. Aquesta és la paradoxa del moment: la Catalunya governada per Salvador Illa és estable només perquè ha renunciat a transformar res. El preu d’aquesta estabilitat és la pèrdua de sentit del Parlament, la degradació del contracte social i la lenta, persistent, desnacionalització del país. La història ensenya que els governs que confonen immobilitat amb estabilitat acaben devorats per la realitat. Catalunya no pot permetre’s viure eternament en aquest estat de transició sense fi. Cal política, no tan sols gestió; projecte, no només retòrica. Cal, sobretot, un govern que entengui que el pressupost és l’acte més democràtic d’un país, perquè és l’únic que obliga els governants a mirar la realitat de cara i a respondre davant del poble. L’extrema dreta puja perquè els polítics de l’establishment unionista ens han condemnat a la misèria.