Des de l’escó 33

Fa quaranta anys, quan TV3 va començar a emetre, Catalunya va fer un salt endavant en la seva reconstrucció cultural i nacional. La televisió pública va néixer com una eina de país: un instrument per normalitzar la llengua, cohesionar una societat que sortia de la dictadura i projectar una imatge pròpia al món. Dos anys després, Catalunya Ràdio va completar el sistema públic amb la mateixa vocació. TV3 i Catalunya Ràdio van ser molt més que mitjans: van ser una bandera, un símbol nacional que es podia veure i sentir.

Avui, però, aquest símbol trontolla. La decisió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) de diluir les marques TV3 i Catalunya Ràdio dins d’una nova denominació global —3Cat— no és un simple canvi de logotip o d’estratègia comunicativa. És, en realitat, un canvi de paradigma. I, com a tal, té conseqüències profundes per a la identitat i la sobirania mediàtica del país. Tant és així que ara “La Marató de TV3” s’ha convertit en “La Marató del 3Cat”. L’aberració va més enllà: al web s’hi diu que el 3Cat la va crear el 1992. Una operació de maquillatge pròpia dels pitjors temps soviètics.

Des del grup parlamentari de Junts+ ho hem dit clar: aquesta operació no és innòcua. No hi ha cap raó objectiva —ni tècnica ni comunicativa— que justifiqui esborrar marques amb quaranta anys d’història, un fort arrelament social i un reconeixement immediat. TV3 i Catalunya Ràdio formen part del patrimoni emocional i cultural del país. Només aquells que no entenen què significa tenir mitjans nacionals poden pensar que una marca unificada, pensada per al mercat digital global, pot substituir aquest vincle. A les xarxes socials s’han eliminat comptes amb milers de seguidors. L’últim, el del programa 30 minuts, amb 250.000 seguidors, per convertir un dels programes més seguits en una mera etiqueta: #30Minuts3Cat. També s’han llençat a la paperera de la història els 90.000 seguidors d’Els Matins i els 125.000 de Catalunya Informació. En un context d’emergència lingüística, aquestes decisions són irresponsables.

La presidenta de la CCMA parla de “modernitzar” i “optimitzar” els recursos. Diu que cal una marca única per competir en l’era de les plataformes. I també assegura que aquesta decisió és conseqüència del pacte entre Esquerra, el PSC i Junts del 2022 sobre la governança de la CCMA, que va fer-la primer consellera a proposta d’Esquerra i després presidenta de l’ens. Però la realitat és una altra. En cap cas això és així. Quan es diu que “cal una visió integrada de la producció i explotació dels continguts que garanteixi les missions de servei públic dels mitjans de la CCMA, tant en el camp informatiu com en el divulgatiu i d’entreteniment”, això no significa eliminar marques. Quan es proposa que “la CCMA evolucioni el posicionament i l’arquitectura digital de la seva plataforma actual de continguts (TV3 a la carta) i impulsi la construcció d’una plataforma OTT que integri tots els continguts audiovisuals en català, tant els propis de la CCMA com aquells sobre els quals tingui drets”, tampoc no s’hi diu que calgui suprimir les marques històriques. La interpretació que, a partir d’aquests principis, cal eliminar-les és excessiva i falsa. S’hauria d’haver seguit el model d’Atresmedia —plataforma semblant al 3Cat—, que inclou Antena 3, La Sexta, Atresplayer, Neox, Nova i les ràdios Onda Cero i Europa FM, entre altres marques. Ningú no ha gosat prescindir, per exemple, de La Sexta.

Els defensors del canvi al·leguen que les noves generacions ja no consumeixen continguts per canals tradicionals, sinó per plataformes. D’acord. Però això no justifica la destrucció de les marques, sinó que obliga a repensar-les. TV3 i Catalunya Ràdio podrien evolucionar digitalment sense renunciar al seu nom ni a la seva identitat. La BBC, la RAI o France Télévisions ho han sabut fer sense trair la seva història. La integració dels mitjans en clau digital es pot fer racionalment o amb la barroeria de qui entra a la sala amb una motoserra. Ja sabem quins efectes té actuar així i qui branda aquests estris de destrucció massiva.

Darrere de l’operació d’eliminació de marques hi ha una voluntat política de rebaixar el caràcter nacional dels mitjans públics. Com si parlar de país fos una nosa i com si el català fos només una llengua més en un mercat audiovisual on, paradoxalment, cada vegada té menys espai. Els comitès professionals de TV3 i Catalunya Ràdio i un centenar d’antics professionals de la CCMA ho han denunciat sense embuts: la desaparició de les marques històriques és una pèrdua simbòlica i identitària. No s’ha consultat la plantilla, no hi ha hagut debat públic i, sobretot, no hi ha hagut transparència. El procés s’ha imposat des de dalt, amb una opacitat preocupant en una empresa pública que hauria de retre comptes davant del Parlament i de la ciutadania. Personalment, des del setembre del 2024 he demanat reiteradament explicacions sobre aquesta qüestió, i les respostes sempre han estat ambigües, si no directament enganyoses.

Aquesta no és una polèmica anecdòtica: és un símptoma. En els darrers anys, sota la direcció real del PSC i amb el suport tàcit d’ERC, la CCMA ha iniciat un procés de banalització dels continguts. En nom de la pluralitat —una pluralitat que sovint és només uniformització—, s’ha anat esborrant el compromís amb la llengua, la cultura i la identitat nacionals. Deia Joan Fuster que una llengua és l’expressió d’una visió del món, i per això cal que un projecte cultural abasti totes les esferes de la vida, inclosos, és clar, els mitjans audiovisuals. No es tracta de tancar-nos en nosaltres mateixos, sinó de relacionar-nos amb l’exterior des de la nostra manera d’entendre el món. La marca única 3Cat no neix de cap necessitat tècnica, sinó d’una concepció política que considera que el catalanisme és una etapa superada i que TV3 ja no ha de formar part del projecte cultural que la va fer néixer. Amb els mitjans públics catalans no s’hi val aplicar criteris propis de cultures lingüístiques majoritàries.

Mentrestant, l’audiència de TV3 cau. Això no és només conseqüència de la competència de les plataformes digitals, sinó també del fet que cada vegada hi ha més catalans que no s’hi reconeixen. Les noves generacions, especialment, perceben la televisió pública com un mitjà gris, desconnectat i previsible. La CCMA viu de rendes. Sota el mandat de l’actual presidenta, cap producte nou no ha aconseguit triomfar. L’oferta de TV3 ja no té el vigor ni la singularitat que la feien diferent, i això té molt a veure amb la pèrdua de rumb editorial i la confusió de missatge que provoca aquesta reconfiguració de marques. El públic sap distingir quan un mitjà parla amb veu pròpia i quan ho fa per inèrcia.

Malauradament, fa temps que TV3 i Catalunya Ràdio semblen més pendents de no incomodar el poder que de servir la ciutadania. L’ascens dels socialistes en el postprocés ha comportat un intent de regionalitzar Catalunya en tots els àmbits —també en el televisiu i radiofònic.

En comunicació, una marca no és només un nom o un logotip: és una promesa, un relat compartit, una identitat col·lectiva. TV3 volia dir televisió catalana en majúscules: un espai on es podia veure, parlar i pensar en català sense complexos. Catalunya Ràdio representava la proximitat i la credibilitat, una veu que connectava el país sencer. Diluir aquestes marques sota l’etiqueta neutra 3Cat és, simbòlicament, com substituir la senyera per un logotip corporatiu. És passar d’un projecte de país a un projecte d’empresa. I és, també, un pas més en la subordinació cultural que s’ha anat imposant des del moment en què es va abandonar la idea que la comunicació pública ha de ser un instrument de nació. El repte digital no s’afronta canviant noms, sinó invertint en continguts, en creativitat i en llengua.